Només dos mesos hem hagut d'esperar perquè la metàfora de Borrell es quedi en el seu lloc per al futur. No és segur el que li agradaria, però si el que qualsevol persona amb experiència podia esperar. I si Borrell té alguna cosa, té experiència. Sobretot en el Parlament Europeu. Va liderar l'organització entre 2004 i 2007. I coneix a tots els protagonistes de la revolta actual, tant professional com mentalment.

Quan a l'octubre va llançar l'estupidesa del jardí europeu i de la selva mundial a Bruges, potser ja no sabia que alguns serveis secrets europeus portaven temps enrere, i que un jutge belga des de quatre o cinc mesos abans, investigaven sobre l'ex europarlamentari italià Panzeri, la vicepresidenta del Parlament Europeu, Eva Kaili, etc. És el que han anomenat Qatargate estafa.

O ja va parlar d'ell? Ell ho sabrà. Permet totes les possibilitats de pensar malament en la recerca sense entrar en qüestions de legalitat.

És clar, no obstant això, que els fidels de l'Edena europea (i m'agradaria, entre ells, el mateix Borrell) ens volen vendre el conte de la “poma podrida que està en la cistella”. És a dir, que si no és l'únic cas seria rar el de Panque, Kaili, etc.

Creure, no crec que puguin creure. Les petjades, i les que coneixen el milieu del Parlament Europeu, et diuen des de fa molt temps que moltes de les quals es fan i es diuen són de pagament. Pagats multilateralment. A partir d'aquí, hi ha compensacions de diferents opcions i estils: des dels lobbies que suposadament actuen en la legalitat fins a la modalitat que, pel que sembla, utilitzaven en aquest cas. Maletí en efectiu.

Això ens porta al revers del conte de la “poma podrida”. Per als amants de la beguda, la corrupció arribaria en gran manera perquè té molts diners algú/cosa que no hauria de tenir tants diners. En aquest cas, Qatar. No començaré a blanquejar el negoci de la família Al Thani, però tampoc faré cap mena de fe per la blancor de molts que el rebutgen, amb les raons més contundents. Sobretot, quan està el sancta santorum de Borrellen Edena, el Parlament Europeu.

Em ve al capdavant, per a no anar més lluny, aquell conte de MeK que ens va vendre Aleix Vidal Quadras, sense cap conseqüència... la veritat, assegurança, perquè encara era molt més lleig.

Amb el nom de “Qatargate” es justifica en gran manera aquest passat i, per descomptat, el que ha quedat en silenci. Per què no “Eurogate”? O millor encara “Edengate”?