Les eleccions subprovinciales de Bolívia, celebrades el 7 de març, es poden llegir com una radicalització dels escenaris de conflicte, sent el MES el partit més hegemònic a nivell nacional, però amb una dreta amb una forta i radicalitzada presència en el departament de Santa Cruz i en ciutats importants com Cochabamba i La Paz.

Així mateix, cal destacar que els conflictes sorgits en la selecció de candidats han donat lloc a l'aparició de candidats dissidents que s'han presentat amb altres forces, aconseguint victòries importants.

Predomini de MAS i pes del vot rural

De les 336 alcaldies que competeixen en les eleccions, MES guanyarà en 240, mentre que en 6 dels 9 departaments s'han imposat les candidatures a governacions i en els altres tres s'han quedat en segona posició. A pesar que la votació majoritària, com sol ser habitual, té menys força que en les eleccions presidencials per a governar i ser alcalde, estableix una gran distància respecte a la resta de subjectes polítics, sobretot en zones rurals, i a més és l'únic partit polític que té presència en tot el país, l'únic amb força i vida orgànica i militància. En conseqüència, el discurs polític s'articula entorn de la postura a favor o en contra del que proposa MES, és a dir, amb una clara hegemonia.

No obstant això, malgrat haver collit èxits en la majoria dels departaments, només en tres (Oruro, Cochabamba i Potosí) ha aconseguit la victòria en la primera volta. Colla, Tarija, Chuquisaca i La Paz van haver de fer una segona volta l'11 d'abril, en la qual el vot es va concentrar en els candidats contraris al partit governamental, que es van convertir en vencedors.

En les grans ciutats, les 9 capitals dels departaments i la ciutat de l'Alt, Mes només s'ha fet amb èxit en Oruro i Sucre. Encara que no són bons resultats, cal tenir en compte que els resultats de les últimes eleccions sub-institucionals són molt semblants als d'ahir. Segurament pot ser decebedor per a MAS. De fet, després de la gran victòria d'Arce a l'octubre i la dispersió i afebliment de l'oposició, s'esperaven millors resultats. La feblesa del MES a les ciutats és el taló històric d'Aquil·les del partit governamental, espais de cultura política molt més individualistes, quan les estructures comunitàries i sindicals no exerceixen la seva influència en el medi rural.

Queda clar, a més, que la imposició de candidatures per part de la cúpula dels partits, en molts casos sense conèixer les postulades per les organitzacions socials, ha sortit molt cara a MAS, ja que el seu origen i raó de ser és ser un instrument polític de les institucions i sectors populars.

Apareix una oposició a MAS, d'esquerra i ciutadana

L'anterior presidenta del Senat, Eva Copá, ha aconseguit la victòria en L'Alt, la fortalesa de la lluita contra el govern de Jeanine Áñez, amb el 68,7% dels vots. Damián Condori, líder de la Confederació Sindical Única de Treballadors de Camp de Chuquisaca, va estar en la segona volta de la governació, aconseguint la victòria. A aquests cal sumar el triomf d'Ana Lucía Reis a la ciutat de Cobija i el reeixit pel nou governador de Beni, Alejandro Unzueta. Tots ells van ser proposats per les organitzacions socials per a la seva candidatura, però van ser rebutjats pels dirigents del partit, la qual cosa ha obert una gran bretxa en l'àmbit local. Al mateix temps, ens situen davant un debat clàssic de l'esquerra boliviana. D'una banda estan els sectors més pròxims a l'ortodòxia leninista, que, entenent que el partit és l'avantguarda de la lluita, han imposat els seus candidats a les organitzacions socials. I, d'altra banda, l'organització dels moviments populars i dels pobles d'origen, basada en assemblees i amb una gran presència entre els pobles d'origen (sobretot l'aymara i els quítxua). Aquesta estructuració entén que les institucions bàsiques han de decidir i que els càrrecs del partit "estan per a governar amb obediència", parafrasejant als zapatistes i al mateix Evo.

Per tant, on ha decidit no escoltar aquestes organitzacions, MES ha sortit derrotat fins i tot en les seves fortaleses de lluita, com L'Alt, on la derrota ha estat tremenda. Cal prestar especial atenció a les victòries d'Eva Copa i Damian Condori, així com a la victòria de Santos Quispe a La Paz en la segona volta. Aquest últim és fill del líder ayma Felipe Quispe, mort recentment. Felipe, fins al final de la seva vida, va mantenir postures indianistas molt crítiques amb l'esquerra mestissa tradicional.

Cal veure si la Copa és capaç de fer una bona gestió en la difícil alcaldia de l'Alt pel seu dinamisme, desordre, creixement constant i esperit crític, que és més difícil que governar el mateix país. Si la gestió és positiva, si es desenvolupa la capacitat d'articular amb les forces populars dissidents de la majoria dissident de Quispe, Condori i Beni i Colla, des de l'esquerra i des dels sectors populars es pot parlar de la possibilitat seriosa d'una oposició majoritària de les MAS, amb un marcat caràcter indígena originari.

És una situació interessant, ja que aquests agents poden obligar la part que ha governat Bolívia a superar les contradiccions, tant en la seva relació amb les institucions bàsiques com en la seva relació amb altres temes clau com el model econòmic extremista, la falta de profunditat en els processos descolonitzadors o la tolerància en la complicitat amb les pràctiques d'explotació (metolonizadoras).

Per a això, serà fonamental que tant MES com els seus dissidents -com Felipe Quispe va entendre en el seu moment quan Añez es va oposar a la intenció d'ajornar les eleccions per sempre – que, per sobre de les discrepàncies i les lluites internes, formen part del mateix bloc històric que els indígenes i les classes obreres i continuen tenint un enemic comú, és a dir, una oligarquia minera i exportadora sostinguda per l'imperialisme estatunidenc.

Dreta radicalitzada

Malgrat l'enfonsament de la dreta moderada representada per Comunitat Ciutadana i el seu líder, Carlos Mesa, i malgrat la fragmentació del marc polític de la dreta, no s'ha pogut negar l'èxit d'alguns dels seus candidats i, a més, representen a actors amb postures molt més radicals. Per exemple, Manfred Reyes Villa, vencedor de l'alcaldia de Cochabamba, ex militar lligat a les dictadures militars en la seva joventut, soci del govern criminal de Sánchez de Lozada i, per tant, còmplice; o Iván Arias La Paz, qui, després d'anar per l'esquerra a posicions cada vegada més reaccionàries, va acabar sent ministre del govern corrupte de la fàbrica de Jeanine Añez.

Però, sens dubte, el que se situa al capdavant de l'oposició de la dreta a Bolívia és Luis Fernando Camacho, que va ser el principal autor del cop d'estat de 2019 en el Comitè Cívic de Santa Cruz. De fet, va aconseguir la majoria absoluta de la Governació de Santa Cruz, la regió més rica i poblada de Bolívia. Els discursos i les pràctiques polítiques de Camacho es basen en actituds identitàries clarament racistes, així com en un discurs religiós conservador enrarit, a més d'estar estretament relacionat amb l'elit de la indústria agrària oriental. Per això, Camacho, probablement, recorrerà a la governació per a enfrontar al Govern d'Arce i per a tensionar les relacions entre tots dos.

De fet, la detenció de Jeanine Áñez per a jutjar pel cop d'estat, després de ser derrotada com a candidata a governadora de Beni, ha reforçat la guerra del discurs sobre el succeït en 2019. La visió de la dreta, recolzada per amplis sectors de la classe mitjana, és que el succeït va ser una mera successió constitucional pel rebuig d'Evo Morales a les mobilitzacions contra un suposat frau electoral. No obstant això, la convicció dels sectors populars és que va ser un cop d'estat planificat i brutal, que es pot comprovar amb les massacres de Senkata i Treia, amb uns trenta morts, i amb la persecució política contra el cop i contra els quals s'oposaven al govern corrupte d'Añez. Finalment, la victòria de MAS (amb el 55% dels vots) deixa clar que Añez i Camacho són els responsables dels fets i que cal jutjar-los i condemnar-los.

En definitiva, davant una dreta que continuarà conspirant per a enderrocar al govern i que tendeix a radicalitzar-se, cal reflexionar des de l'àmbit popular i des de l'esquerra, corregir errors, cosir ferides que han causat fractures i aprofundir en el procés entre tots. Aprofundir en un veritable procés de ruptura amb les estructures capitalistes, colonials i patriarcals que impedeixen desenvolupar un futur igualitari i just per al poble bolivià, articulat amb les lluites dels pobles del continent i del món en general.

[*L'autor és bolivià, militant d'Askapena i resident a Euskal Herria]