Sens dubte, l'era de la supervivència que vivim (la nova normalitat) ha derrocat moltes cobertes. Més enllà del col·lapse social, econòmic i sanitari, l'esclat inevitable de la crisi capitalista mundial que veníem desenvolupant s'ha posat de manifest. L'era en la qual vivim no ha fet més que accelerar i aprofundir el caràcter salvatge i destructiu de la pròpia formació capitalista mundial, confirmant l'esgotament sistèmic del camí que la humanitat portava al llarg de les últimes dècades. El desastre social, econòmic i sanitari que patim ha augmentat l'era de la incertesa, generant sofriment i malestar, però, al mateix temps, ens ha fet conscients que la nostra necessitat d'alliberar-nos d'un sistema totalment esgotat és la més urgent de tots els temps.

A partir dels anys 70, el sistema capitalista, des que va aprofundir les seves formes d'acumulació, es va anar mutant i transformant cap al neoliberalisme. El cim neoliberal es va produir en la dècada dels 90 i després, anunciant els pitjors indicis del seu major avanç, va fer esclatar els límits biofísics del planeta fins a arribar a la situació de col·lapse que estem vivint ara. Tal com apunten els informes de diversos investigadors, portàvem dècades sobrepassant els límits biofísics del planeta. La pandèmia ha portat a la llum el desastre i el fracàs d'una forma d'organització social, denunciant les mancances i les conseqüències de la falta d'equitat en la distribució de la riquesa; quan la cobertura s'ha aixecat, el model de desenvolupament del creixement il·limitat que ens ha portat a un col·lapse ecològic s'ha posat en qüestió i l'hem vist decaure. Hem demostrat que el capitalisme neoliberal, amb l'ajuda de l'adoctrinament dels mitjans corporatius, és un sistema que alenteix i segresta contínuament la subjectivitat dels individus, que compleix un paper fonamental en la configuració de la realitat i en les subjectivitats.

Moltes vegades hem sentit que l'objectiu del sistema neoliberal és l'economia, però en el punt de mira està el segrest de l'ànima individual i cultural, és la base de la construcció biopolítica. Byung-Chul Com acaba de dir el filòsof Han, amb la pandèmia, la cura biopolítico

anem a un règim. A més de les nostres comunicacions, el nostre cos i el nostre estat de salut es converteixen en objectes de cura digital. Explica que la biopolítica digital s'enfortirà a tot el món i, amb el seu control i el seu sistema de vigilància, s'anirà apropiant del nostre cos. En la seva opinió, es crearà una societat biopolítica disciplinària que ens espiarà constantment, inclòs l'estat de salut. Per a ells, el virus és un mirall que mostra la societat en la qual vivim: “Vivim en una societat de subsistència que, en definitiva, es basa en la por a la mort. La supervivència es convertirà en una cosa absoluta, com si estiguéssim en un estat de guerra perpetu. Totes les forces vitals s'empraran per a prolongar la vida. En la societat de la supervivència fins que es perdi tot sentit de la bona vida”.

En la societat de la supervivència, la llei de mercat s'imposa als subjectes com a valor principal i únic. La cultura corre el risc de deixar de ser el suport de l'individu i del grup (les condicions de supervivència són tan escasses), aquesta amenaça, la veiem més transparent que mai; amb l'embranzida d'una època que hagués volgut esborrar el passat, el futur, ens apareix el més incert de tots els temps. El present s'embeni en la il·lusió de la felicitat privada, la capacitat de mutació de la globalització capitalista pot rendibilitzar tant la felicitat com el sofriment.

La societat de la supervivència aprofundeix en les enormes desigualtats socials. En sectors socialment afeblits, ha posat de manifest les pitjors condicions de vida i les majors dificultats de supervivència, totes elles són manifestacions d'inequitat estructural. No obstant això, estem immersos en el replantejament i lluita de prioritats perquè els hàbits de vida, les pràctiques de treball, les condicions de vida canviïn, influeixin de manera transformadora en la cultura del món esdevenidor. L'oportunitat d'un món millor, sense processos humans transformadors, sense lluita d'emancipació. Per contra, el món que està a punt de venir no ha d'estar subjecte a la submissió, sinó a les hostilitats entre els diferents sectors socials. El futur haurà d'aconseguir-se en la disputa entre aquells que, recuperant el passat, intenten que tot segueixi igual, i els que realment volen canviar d'arrel les condicions de vida. Cap a una societat basada en l'equitat, en una distribució equilibrada de béns, o en la destrucció ecològica en benefici de les elits. Per a afrontar l'era de la supervivència, el present es juga en la disputa política dels processos de sobirania i autoformació.

La situació d'emergència permanent ens mostra la necessitat de nous marcs cognitius per a construir la societat. Que s'ha acabat el model de creixement basat en el consum il·limitat i que cal respondre a l'era en la qual vivim des de la perspectiva del decreixement. El canvi de rumb és el veritable desafiament perquè empenyent a un capitalisme encara més salvatge no es pot reavivar cap efecte transformador. Per a fer front a la societat de supervivència necessitem una comunitat descentralitzada, re-integrada i autosatisfeta. Si no es modifiquen els marcs cognitius de la societat, no es podran produir transformacions intensives. Ens veiem en la necessitat de derrocar una comprensió que ens ha portat fins aquí, ja que la restitució no ens serveix. El desastre que estem vivint ens posa en l'oportunitat de construir un nou subjecte social, un camí cap a una societat que caldrà reinventar-se en altres valors socials, és a dir, una nova construcció comunitària que s'haurà d'anar construint a través de la transformació de les identitats.