Intentaran absorbir i recollir l'energia preexistent en les fulles fins a l'última gota. Això suposa mostrar els colors que romanen ocults durant tot l'any. En algunes zones, en les altes muntanyes fredes, la major part de les fulles estan ja tacades, mentre que les de protecció de les valls baixes es troben en procés de balafiament.

Quan queden molt vius, apareixen de sobte els veïns que s'han arraulit a l'ombra del fullatge, orgullosos de rebre el càlid sol de l'hivern: molses, líquenes o molses blanques, ydagas, yedra (Hedera helix), falguera de roure (Polypodium interjectum), etc. Les plantes que viuen sobre els arbres es denominen “epifitos”, com la falguera de roure i la molsa blanca. Són autotrófonos que modelen pel seu compte els aliments de l'aire, de l'aigua de pluja i de la destrucció de pols, terra, fulles o matèria orgànica que acumulen sota.

Els arbres i els arbres tenen paràsits o paràsits que viuen a la seva esquena; el més conegut és el mihura (Viscum album). No és un vesc del tot paràsit; sí, li lleva la suor a l'arbre, però és una suor crua que va de les arrels a les fulles, no és una suor elaborada que descendeix de les fulles a les arrels. La llengua assenteixi les seves arrels en les branques de l'arbre i roba la suor crua que després ella treballarà; és verd i realitza la fotosíntesi; d'aquí, sense paràsits, se'l coneix com “hemiparasito”, meitat paràsit, semiparasito o petit paràsit. Aquest comportament del vesc fa que l'extrem del mut marxi a partir del lloc on s'ha radicalitzat, si no és demà passat. És impressionant en els seus portadors o en els seus hostalers.

El vesc és de la família Santaliceae, que resideix a Màlaga. Les 1.100 espècies que s'agrupen en els 43 gèneres d'aquesta família, coneguts fins ara, són lladres, paràsits o hemiparasitos. Viscum, el seu nom de gènere, en llatí significa “mihura” però també “biska”. Es biska amb la pisa dels seus fruits, que hem conegut per a posar-nos en la branca de l'espiga o en l'escuradents de l'espiga i atrapar als ocells. El Lika és dolç: atreu als ocells, menja el gra i ells la propaguen en les varetes. O amb el pic, el fruit es menja i amb la lliga la llavor queda pegada en el pic, i amb el gest de fregar-la en la branca de netejar el pic es deixa la llavor pegada a la branca. El tord, conegut en aquesta professió, va produir un proverbi llatí molt antic i famós: “Turdus ipse sibi malum cacat”, problemes amb les varetes de gris (o la mort). El tord facilita la bisqueta que li atrapa estenent el llenç i li col·loca en el camí de la cassola; la vareta que es fabrica i es penja en les banyes és molt similar a la que es prepara després per a caçar ocells.

Aquest “Turdus” de la frase pot ser que no sigui un gris, sinó un canastarro, ja que el seu nom científic és Turdus viscivorus, i el viscivorus significa un mihuracán. Treball per a traductors… Les
llengües estan a la vista, ja en les branques transparents d'arbres i arbres. Els fruits blancs maduren ara quan estan a la vista. També tens grisos, amb el permís dels caçadors famolencs… Si et criden “Birigarro”, diuen
que ets una peça preciosa. Nascuda en la setmana del Gris, es diu "el cap intel·ligent". Malgrat el tord, nosaltres unim el llenç amb el solstici d'hivern, penjant-lo sobre les portes, i en passar per sota ha vingut el costum de besar-ho; compte amb no pegar el petó en les celles…