Avorrit o divertit?

“Biribilketa, karrika-dantza, cercaviles, atalataica... per a dir diferents noms a una manera d'expressar la dansa”. Per a començar, Montero ens mostra algunes de les imatges que apareixen en el ball del carrer o en l'arrodoniment: Alguns dels anys 1940-50 (en les festes d'Estella i Pamplona, en Lekeitio, en Bakio...) i aquest mateix any la corda o cadena final d'una celebració catalana. “El que veig en aquests vídeos és sobretot un ambient. I una manera d'expressar alguna cosa de dins, una alegria, una alegria… El biribilketa és una dansa social lúdica. L'alegria en la comunitat, la festa… la forma més espontània de conviure amb la dansa… i molt arcaica”.

Funciona molt bé en les imatges del vídeo, però “avui la situació és molt diferent. Hem perdut bastant la tendència a l'arrodoniment sobtat, està infravalorat, infrautilitzat”, i asseguts en la plaça o a l'aula, Montero sol observar les següents inadequacions: deambular (sempre cap endavant, però sense objectius), perdre el nord o el sentit de grup (per tant, on estiguis), tallar les cordes, no saber què fer els radicals de la corda i, per tant, crear avorriment.

Claus per a ser divertit

“Fa falta un ambient i juga, sobretot jugar”, i per a això Montero diu que cal dotar als alumnes de recursos, donar-los menjar, és a dir, perquè tenen el costum perdut i falten referents. Diu que cal cuidar: El “pastor” de la primera o de l'aurresku de la corda. Cuidar a l'equip: “Anem bé? La velocitat és adequada? Estan a gust els de la corda?” i ha de garantir que no s'interrompi la corda. En aquesta estirada, recomana buscar l'interior. D'aquesta manera, “aglutines a la gent i saben on estan, et col·loca, dona seguretat, dona sentit al grup a la dansa i facilita la interacció entre els membres de la corda”.

També ha parlat de la grandària de les cordes, “si jo soc pastor, haig de cuidar al meu equip i tinc una corda infinita que ocupa tota la plaça, és molt difícil manejar-la”. Les cordes llargues tenen major risc de trencament, per la qual cosa proposa més i més petites cordes.

Diu “jugar” una vegada i una altra, i que per a això cal oferir idees i recursos als alumnes: ponts, passar de la corda al rotlle i viceversa, espirals, serps… Diu que en aquest joc també és important la complicitat de l'extrem posterior de la corda: “a través de la comunicació no verbal, cerca una interacció entre tots dos que enriqueixi el joc, que doni més oportunitats: ara tu, ara jo, ara convidi a passar sota el pont, ara vaig jo…”.

I el pas d'arrodoniment? “El pas no és important. No s'obstini en això. Deixar que surti. Sortirà, fins i tot sense que vostè ho expliqui. Això sí, per a això cal triar les músiques adequades, que ens faran el “pas”.

Per a Montero, si reforçarem l'arrodoniment, cal: “posar-nos en valor, utilitzar-los (al carrer, en contextos reals) i ser exemple de les nostres propostes, però en un model divertit, atractiu”.

Però com treballar-ho?

Explica que primer fa la prova amb els adults, on gairebé sempre es posen de manifest les no conformitats que s'han esmentat anteriorment. Llavors, una vegada a la vista, explica quins són els problemes i quins són els que cal cuidar i proposa alguns recursos o idees.

En primer lloc, Montero fa ‘demostració’, tirant ell de la corda, repassant les coses que cal cuidar i utilitzant alguns recursos per al joc. Però a continuació, i amb el nombre de dies que sigui necessari, cadascun haurà de fer-se càrrec de la conducció de l'arrodoniment: “Cada dia un alumne haurà de tirar de la corda. Per a mi és molt important sentir-se un mateix en aquesta responsabilitat”. “Amb cada activitat tots aprenen, perquè tots poden sentir el que ha anat bé, la qual cosa no ha anat bé, el que faria cadascun… Cada iniciativa és un exercici per a tots.”

Amb els nens, la proposta de Montero ha estat no “treballar” si treballar és coaccionar als nens a la corda i treballar el “pas” en pota, paTan, paTan… I, sobretot, ha rebutjat “els usos limitatius: l'obligatorietat de classe, o la seva utilització per a l'entrada o sortida de les actuacions de dansa”.

En lloc de “elaboracions acadèmiques limitatives”, diu que buscaria tot el que prèviament s'ha plantejat com a inadequat: “Posa la música i deixa-la expressar-se, jugar, caure a terra, trencar la corda…”. Les úniques limitacions que cal vigilar són la falta de dolor, la falta de dolor i el respecte mutu. “Però provocar-ho sí, en un ambient de joc! Que aquest pebrot salat no es perdi!” diu Montero. L'objectiu és que visquin aquesta música i aquesta expressió de la dansa (en grup, agafats de la mà en la corda) com un recurs divertit per al joc en comú. Al mateix temps, i no és un objectiu petit, descobrir aquestes melodies musicals i fer-les agradables. Per al present i per al seu futur.

Dantzan Ikasi Topaketak 2022

• Reflexions sobre la transmissió i pràctica de la dansa en les Trobades Dantzan Ikasi
• Un petit impuls a la recerca de la dansa i a la creació de materials didàctics
• Garbiñe Aizpitarte: "Els passos i les danses són objectius, però cal treballar moltes coses més"

• L'ensenyament de la dansa, panorama actual, xacres i reptes

• Arrodoniment: Se sap o convé treballar-ho?