Últimament les plantes de biometanización estan augmentant a Navarra. Així, a més de les instal·lacions de Biomendi a Mendigorría, HTN en Caparroso i E-Copreci en Cabanillas, s'han anunciat noves plantes en Imotz, Lerín i Valtierra i s'ampliarà l'existent en Cabanillas.

La majoria d'aquestes plantes se situen al costat de grans explotacions ramaderes. Teòricament, amb l'objectiu de descompondre la matèria orgànica produïda pel bestiar i produir biogàs, principalment per a generar electricitat i abocar a la xarxa elèctrica. Aquest procés també genera calor i, en general, es reaprofita en les pròpies instal·lacions. Mentrestant, el residu final resultant d'aquest procés, el digestato, pot aplicar-se com a esmena als sòls. Aquesta presentació és immillorable: un excel·lent exemple d'economia circular i alternativa verda, la producció d'energia renovable, que evita problemes en la gestió de residus...

No obstant això, és difícil valorar objectivament la idoneïtat d'aquestes plantes sense tenir en compte el context en el qual s'implanten i les seves conseqüències. Perquè no tots els reflexos són energia neta. És impossible parlar de biometanización a Navarra, sense tenir en compte la dinàmica i la constel·lació de conflictes que això ha generat: extensió de macrogranges i extensió del model de ramaderia hiperintensivo, generació de gran quantitat de residus orgànics, impacte negatiu en sòls fèrtils, etc. En una situació com aquesta, la instal·lació de plantes de biometanización, lligada a la ramaderia industrial, coincidiria amb l'anomenat capitalisme de la ruïna: els qui promouen aquest tipus de projectes busquen un benefici afegit pels problemes i desastres que generen.

Per a donar a conèixer el desenvolupament de la ramaderia industrial a Navarra en les últimes dècades, una dada: Entre 1988 i 2022 el bestiar boví ha crescut un 41,91% i el bestiar porcí un 271,21%. Al mateix temps, la població de Navarra ha augmentat un 29,46%. Això ens demostra que s'ha imposat un model ramader, orientat a l'exportació, i no al consum intern, que ha donat lloc a un encadenament d'efectes negatius com la desaparició de les granges familiars, la concentració d'animals, l'augment desmesurat dels residus orgànics, la urgent necessitat d'eliminar-los, l'ús intensiu de l'aigua de neteja... Tot això genera residus de difícil compostatge, la qual cosa comporta una contaminació dels recursos hídrics, com estem comprovant en la conca del riu Ultzama o en Villafranca i Marcilla.

L'any 2007 és fonamental. El govern de Rodríguez Zapatero va aprovar el Reial decret 661/2007, pel qual s'estableix un marc retributiu per a afavorir la rendibilitat i la difusió de les renovables. En considerar-se la producció de metà com una energia renovable, les grans empreses ramaderes van veure la possibilitat d'implantar plantes de biometanización per a la producció de biogàs amb purins, una energia d'alta bonificació. Una bona manera d'estendre l'activitat i els beneficis. Aquest procés, no obstant això, no va quedar fora de la crisi, ja que més tard es va modificar la normativa que va reduir les primes a la generació d'energia. Recorda el fracàs de la Bioenergia d'Ultzama, plagada d'irregularitats i que tant va sofrir a l'Ajuntament d'Ultzama.

Actualment estem en una situació similar a la que va ocórrer en els primers anys de l'any 2000, al començament d'una nova bombolla de renovables. Les empreses han emprès incontroladament la construcció de noves infraestructures en la calor de la planificació energètica i les seves ajudes econòmiques. I la biometanización no queda fora, com es pot observar.

Les plantes de biometanización es presenten com a solucions, encara que a la seva ombra només hi ha una oportunitat de negoci per a allargar el cicle vital dels productes. Com a prova d'això, basta comprovar que a Navarra existeixen els qui, aprofitant un buit legal, estan utilitzant biometanizadores per a tractar no sols purins propis, sinó tot tipus de residus industrials orgànics no tòxics. Un cas paradigmàtic el tenim en la planta de biometanización de Mendigorría: L'any 2020, en l'últim any amb dades disponibles, a més del tractament de purins de porc propis, es van tractar 31.319 tones de residus industrials de Navarra i 37.389 tones procedents d'altres comunitats autònomes, principalment de la CAPV i Cantàbria. I el cas de Mendigorría no és una excepció.

La integració de les plantes de biometanización en les explotacions ramaderes de Navarra suposa un cost social i ambiental inacceptable. Respon a una roda boja: la biometanización respon al greu problema d'acumulació de residus orgànics generats per la ramaderia industrial. No obstant això, aquest tipus de negoci és rendible només perquè gestiona residus d'altres indústries i es cobra per això. Això provoca un augment de la quantitat de purins espontàniament grans que han de ser dipositats en els sòls. A més, augmenten els contaminants que s'emeten juntament amb ells i també augmenta el transport dels residus procedents de centenars de quilòmetres.

Per tant, aquest model no respon a les necessitats del sector ramader, sinó que aposta per les grans instal·lacions. Ni al desenvolupament local sostenible, que elimina les explotacions familiars. Tampoc a la seguretat hídrica, ja que contamina sòls i aqüífers amb nitrats. Tampoc a la necessitat de mantenir sans els nutrients del sòl, que aboquen un digestato que barreja residus industrials i metalls pesants.

Com dèiem al principi, la situació no és gens esperançadora. L'anunci de les noves plantes de biometanización s'ha realitzat conjuntament amb les noves sol·licituds d'instal·lació o ampliació de macrogranges. Des de novembre de 2021 fins a agost de 2023 s'han sol·licitat un mínim de 16 noves instal·lacions o ampliacions de ramaderia intensiva que suposen 60.899 porcs i 5.537 vaques més.

Davant això, el nou Govern de Navarra té l'oportunitat de dirigir les polítiques que ha dut a terme fins avui i que han donat tan mals resultats. Facilitar o no controlar adequadament la instal·lació de plantes de biometanización és alimentar l'expansió de les macrogranges. En aquest sentit, s'hipoteca un marc estratègic com el sector primari, es desequilibra el territori i s'alimenten noves bombolles especulatives. Al mateix temps, hauria de donar suport ferm a la ramaderia extensiva, única alternativa sostenible a la producció ramadera industrialitzada, capaç de contribuir a altres reptes com la lluita contra la despoblació rural i la crisi climàtica. Però per a això fa falta voluntat. El que no ha demostrat fins ara.

Mikel Saralegi i Jesús Arbizu (Txurio), membres de la Fundació Sustrai Erakuntza