El cap de la manifestació ha arrencat poc més de cinc minuts després del seu inici amb el símbol gegant de la dona en marxa des del Sagrat Cor cap a l'Ajuntament. Molt lentament. Les columnes de dones que han sortit dels barris s'han anat sumant en el camí i la manifestació, cada vegada més multitudinària, ens ha fet més lent el recorregut.

Principals carrers Morez. Morea en petites pancartes de mà i manyaga, cartolines habitades, cintes de braços, collarets, banderoles, globus dels nens i també en adorns de cap: capells, pilotes, diademes, cintes de trossa, mocadors de centenars d'estils... Innombrables els adorns morats que portaven les dones que s'han congregat als carrers de Bilbao. Cadascun al seu estil, fent seva la seva, però tots han mostrat amb orgull la seva indumentària. Goizalde i jo no hem trobat gens de color morat en els nostres armaris, i Olatz s'ha vestit de morat per part nostra: una perruca preciosa!

Centenars de pancartes també. Perquè als quals prenen els carrers se'ls han sumat els que moltes joves han portat amb les mans aixecades. La majoria dels suports de cartó, que també ha canviat en les manifestacions, han reduït el plàstic i fent l'ullet al medi ambient, les pancartes són biodegradables. I que estúpids! Aquesta diversitat: "Construint educació feminista", "Homenatja les dones que estan al teu costat", "Si et cansa sentir-te del masclisme", "Som dones que siembramos rebel·lia i lluita", "Perdona les molèsties, però ens estan matant", "No vull ser valenta, sinó lliure", "No vaig néixer dona, per ser dona", "No és més", "Dempeus i juntes", així ho hem demostrat les dones als carrers de Bilbao. Cadascun amb les seves paraules, amb la seva reivindicació, però tots amb el mateix crit: Visca la lluita feminista! No obstant això, em va semblar que avui hem sentit pocs crits. Se sentia música de tant en tant i hem notat una batukada en sortir de Moiua quan hem arribat. Just allí hem sentit unes sis noies grimpant als contenidors i cridant: "Després direu que som cinc o sis!" No! Som milers!

Els joves, que avui també han estat jovenets a tot arreu. Tots han volgut ser protagonistes, molts han pintat símbols feministes en la cara... Cridaven, reien, contents. I vaig pensar que a aquesta edat jo no estava en les manifestacions a favor dels drets de les dones. Tinc la sensació que era una baralla d'uns pocs. No vaig sentir la necessitat, no vaig saber identificar, pel que sembla, la desigualtat. Vivim, de la meva generació, que la lluita per la igualtat era antiquada. Un error, vam creure que no era real. I encara cal recórrer el camí, perquè hi ha molt a fer en el camí cap a la igualtat real, entre altres coses, agafar els carrers, perquè l'espai públic també és nostre; perquè encara, lamentablement, hem de dir el que és tan evident. Perquè si no ho fem nosaltres, ningú ho farà per nosaltres.