Projecció del documental Bidasoa 2018-2023

On: Presó de Martutene, Donostia

Quan: Divendres, 22 de desembre, 16:00h

Disponible en xarxa: Perfecte en la plataforma

------------------------------------------------

És Nadal. Divendres havent dinat. Recorrem els llargs passadissos de la presó de Martutene. Hi ha poca gent, ja que la majoria dels presos se siestan. En el centre de l'edifici, en el cor de l'arquitectura panòptica, dos guàrdies, en la gàbia de cristall, cuidant la planta baixa i la primera. Les paraules "El carceller és un presoner més" (el penitenciari és un pres més) em venen al capdavant quan pugem al seu costat. Hem arribat a la sala de projeccions situada al final de la biblioteca de la presó. En l'exterior és fred, a l'interior amb calefacció no tant. Al voltant de 30 reclusos crearan un ambient càlid amb la sala plena. Una dotzena de presos polítics bascos i tots els altres presos socials.

Abans de la projecció del documental Bidasoa 2018-2023 de Fermín Muguruza, però les habituals incidències tècniques: avui els altaveus no funcionen (Martutene i els altaveus, que irònic). Diversos presos intenten ajudar-los amb els radiocassets de les seves cel·la. Després de molts intents, aquesta és una presó que caldrà escoltar des de l'altaveu del projector situat en el sostre en el centre de l'habitació. Això sí, abans de tirar, el dispositiu està molt equivocat i cal col·locar-lo correctament. Després de posar-se dempeus sobre una cadira i tocar amb entusiasme amb un bàcul, Joanes arregla el panorama amb mestratge. Han apagat algunes paraules i llums de presentació de Fermín.

La cançó de Petti arrenca amb força la pel·lícula: “Després de cada guerra, algú ha de netejar-la, no s'arreglaran les coses sol...”. A continuació, durant una hora, aquests presos que no poden sortir de Martutene viatjaran al voltant del riu Bidasoa. El silenci és total, fins que comença la cançó Haize Eza de Du, en la qual diversos presos han gaudit cantant en veu baixa.

Ambientada per espectaculars imatges gravades amb dron en la rodalia del riu Bidasoa i per una bonica banda sonora –per a mi el major descobriment va ser la versió de la cançó Això de Joxe Ripiau, realitzada pels pamploneses Katanga Dub–, la pel·lícula és un treball molt ordenat per a denunciar les polítiques migratòries i humanitzar a aquestes nou víctimes d'aquestes polítiques racistes.

Aquestes són les dues idees principals: en primer lloc, el riu Bidasoa no ha matat a ningú; la gent és assassinada per les polítiques migratòries. Això ho ha tractat Muguruza des de diferents angles: La memòria dels pobles que han creuat el Bidasoa, la política racista del Govern francès que ha tancat la frontera, el treball de la Xarxa d'Acolliment d'Irun, el testimoniatge del fotoperiodista Gari Garaialde que està documentant els processos migratoris, el nostre desconeixement d'Àfrica i el racisme que sofreixen els descendents dels migrants aquí nascuts, la saturació policial que es trasllada d'Hendaia a Baiona i alguns extremes.

La segona idea central, com dic, els que han mort no són números. No poden ser. Els noms eren cognoms, famílies i persones amb somnis. Si ens convertim en números, ho hem fet nosaltres, podem empassar qualsevol cosa, com veiem també en Palestina. Nou històries reconstruïdes per animació, una a una, entre els capítols abans esmentats, posen a l'espectador davant els seus extrems viatges des d'Àfrica a Europa. Ens posarem breument en la seva pell i empatitzar-nos amb el que els migrants han de suportar, per a acabar morts entre Guipúscoa i Lapurdi. S'observa que Muguruza ha volgut posar en valor aquest punt i la pel·lícula està dirigida a nou persones que han mort al nostre país en els últims cinc anys: Tessfit Temzide (21 anys, Eritrea), Iaia Karamoko (28 anys, Bolikosta), Abdoulaye Kolibaly (18 anys, Guinea), Mohamed Kemal (21 anys, Algèria), Fayçal Hamadouche (23 anys, Aljeria, Burruche, 40 anys, Burruim, Bachi, Bachi, Bachi, Bachi, Bachi, Bachón, Bachón, Bachi, Bachos, Bachi, Bachi, Bachi, Bachos, Bachos, Bachón, Jahabed, 25 anys.

En el quadern vaig apuntant el nom i cognoms d'aquestes persones i les idees que van desenvolupant els entrevistats en el documental: "No ocultem la realitat: salten al riu perquè no poden passar com jo pel pont a peu", "cacen als migrants i això colpeja la seva resistència personal, la gent arriba molt malament", "no cal posar les barreres a les persones, sinó a les multinacionals", "no s'acaba mai la Policia", "Els negres, m'han dit al vostre poble, Això és el meu país respon".

I un dia, en un ambient càlid, la pel·lícula ha acabat i, saltant la veu de la primera línia, un punk d'uns 50 anys trenca amb fermesa el silenci: “Molt bona Fermín, molt bona!”. La gent ha començat a riure, com li deia, això és!

Posteriorment, per la singularitat del lloc, ha estat una interessant conversa. Han parlat sobre racisme, fronteres, policia, extrema dreta..., sobretot, presos socials –mentrestant s'ha excusat a un pres basc dient “perdono, bisé a bis, i no hi ha més importància que això”, i ha anat encantat–. Presos que coneixen bé l'actuació policial relaten extravagants anècdotes i trista vivències. Un, per exemple, compte que en 2021 va conèixer a la persona que va sobreviure al trist succés de les tres persones que van morir atrapades pel tren Ziburu, que va quedar paralítica, mentre ella intentava passar la frontera. Un altre diu que en el lloc d'aquestes persones, per a qui creua el Mediterrani o es va amb barca a les Illes Canàries, aquest riu no és neda... i així succeeixen. La xerrada ha anat vivint en bon ambient. Finalitzada una hora. La gent està contenta. Se saluden i els presos van deixant la sala a poc a poc.

Són les 18.30. En els passadissos, ara sí, hi ha molta gent. En la gran habitació contigua, enmig d'un núvol de fum de cigarrets, desenes de presoners juguen en vetlladors i amb daus. Al costat d'ells estan els telèfons fixos de Telefónica com a cabines pegades a la paret. Hi ha cua per a parlar, tots aprecien l'aire fresc de l'exterior. Els presos ens han fet un petit tour a la presó per Martutene, i finalment hem sortit, tancant-nos darrere sis portes grans metàl·liques. Fermin i Jone Unanua van a tota velocitat a la sala Juanba Berasategi de Pasai Donibane. Serà la seva última presentació.

Quan sortim de la presó, el pensament habitual: anem i els presos es queden dins. Qui sap fins quan. Almenys hem passat una bonica tarda, i això no és poc en aquest edifici de formigó. Encara que Pío Baroja ho va dir per la república del Bidasoa, hem de continuar treballant per a aconseguir una república sense mosques, sense frares ni carabiners.

Veure trailer:

Pròximes actuacions:

17 de gener: Kanbo, cinema L'Aiglon

18 de gener Pamplona, Palacio del Conestable

19 de gener: Ultzama, biblioteca

19 de gener: Centre Cultural Errota, Abadiño

20 i 21 de gener: Leitza, Herri Aretoa

21 de gener: Baztan, en el nucli de Dámaso Zabalza d'Irurita

27 de gener: Lezo, Auditorium Gezala

2 de febrer: Vic, Espai ETC

2 de febrer: Legazpi, Sala Latxartegi

25 de febrer: Sala Escolar Getaria