L'objectiu d'aquestes reivindicacions és acabar amb la pobresa a conseqüència de les retallades en el sistema de jubilació de l'última dècada. Amb el risc de caure en simplicitats, les reivindicacions bàsiques del moviment de pensionistes es poden reduir a: ni una prima de jubilació per sota de 1.080 €, la defensa del sistema públic de pensions, l'actualització anual de totes les pensions sobre la base de l'IPC i l'eliminació del factor de sostenibilitat.

Al Govern Basc sempre li han agradat les Entitats de Previsió Social Voluntària (EPSV). Davant aquestes peticions, el Govern Basc, presidit pel PNB, ha proposat com a solució al problema de les pensions la generalització dels plans de pensions privats. Un altre dels dirigents del PNB, en aquest cas Unai Rementeria, va reivindicar la seva posició a favor de l'ampliació de les EPSV, a través de destinar una part dels sous dels assalariats, concretament el 6%, a complementar les pensions públiques. Finalment, el PNB ha traslladat aquesta proposta al Pacte de Toledo, un àmbit en el qual ha tingut un bon acolliment.

No obstant això, aquesta actitud del PNB i del Govern Basc no és nova, ja que les EPSV van ser regulades per primera vegada en 1983. Des de llavors, la Comunitat Autònoma Basca acumula 24.700 milions d'euros (el 33,7% de l'IPC, mentre que en l'Estat espanyol no aconsegueix el 9,5% de l'IPC). Des de llavors, els models d'EPSV relacionats amb l'ocupació s'han posat en marxa i desplegat en sectors tan importants com: Elkarkidetza (per a treballadors municipals i forals), Itzarri (per a funcionaris del Govern Basc) o Geroa (inicialment se'ls aplicava el conveni del metall de Guipúscoa per a treballadors i treballadores i posteriorment es va estendre a molts grans convenis provincials de Guipúscoa)

Malgrat aquestes dades, és clar que, després de 35 anys de marxa, aquesta alternativa no ha resolt el problema de la dualización de les pensions. Als qui expliquen les EPSV com la solució al problema, se'ls oblida que aquest model només beneficia a persones amb salaris altos.no hi ha més que veure que només el 25% de les persones amb ingressos inferiors a 30.000 € obren una EPSV enfront del 63% de les quals declaren majors ingressos.

Així mateix, se'ls oblida que gairebé el 60% de les EPSV són de model individual, és a dir, no relacionades amb l'ocupació. En la majoria dels casos, atrets per les condicions avantatjoses o polítiques fiscals preferents dels bancs per la concessió d'un préstec hipotecari. Amb aquestes dades, la pregunta seria si no hagués estat igual que les EPSV s'haguessin beneficiat dels impostos fiscals beneficiosos que tenen o que els bancs i caixes no haguessin premiat l'obertura d'una EPSV en el moment de realitzar una hipoteca.

No podem oblidar que els principals beneficiaris d'aquests productes financers són les entitats bancàries i asseguradores. Cal destacar que només el 16% d'aquests diners s'inverteix en la CAPV, la resta es destina al mercat financer i especulatiu sense cap control ètic.

Hi ha altres alternatives. ESK sempre ha mantingut una actitud contrària a les EPSV relacionades amb l'ocupació. En el seu moment ens vam oposar a Elkarkidetza, Itzarri o Geroa, perquè llavors ja vèiem a favor dels plans de pensions privats que no tenien res a veure. Mentre alguns sindicats intentaven estar en els consells d'administració, ESK va presentar una demanda perquè les aportacions de les EPSV es consideressin un sou diferit, desgraciadament els tribunals no ens van donar la raó. És el moment que tots els sindicats reflexionin i abandonin els consells d'administració per a acabar d'una vegada amb la legitimació tàcita de les EPSV.

ESK considera que les pensions complementàries privades són un atac contra el model de pensions públiques, ja que el seu únic objectiu és crear un mur de contenció per a continuar retallant el model de pensions públiques. Així mateix, atès que les EPSV no són globals, sempre premiaran a les capes més riques de la societat, generant més discriminació i pobresa.

És fonamental garantir un sistema públic, universal i digne de pensions. I això està en mans de les nostres autoritats. Es tracta d'una qüestió de voluntat política. Igual que en el seu moment es van dur a terme les polítiques fiscals que premien la creació d'EPSV (per tant, les capes més riques de la societat), poden posar en marxa polítiques fiscals que permetin un major i millor repartiment de la riquesa, alhora que es poden establir mesures pressupostàries que garanteixin unes pensions públiques dignes. Mai hi ha hagut tanta riquesa com ara, el problema no és que no hi hagi diners, sinó que hi ha un repartiment.

Així mateix, és necessari acabar amb les mesures que promouen menors ingressos en la cotització a la Seguretat Social, com són les bonificacions empresarials i les tarifes planes, així com suprimir els límits en la cotització dels salaris més alts.

L'altre aspecte que cal abordar per a garantir l'espai públic és el laboral, ja que garantir les pensions del futur serà difícil amb les cotitzacions de l'actual model laboral.es urgent posar fi a la precarietat i la temporalitat actuals que caracteritzen les relacions laborals i, arrabassant la reivindicació al moviment de pensionistes, exigir un SMI de 1.200 € que generi suficient cotització per a sostenir el sistema públic.

Tot això permetrà garantir un sistema públic i universal de pensions dignes i no obligarà a utilitzar alternatives que premiïn als sectors més rics de la societat.

Iratxe Álvarez Reoyo

Sergio Ortega Pérez

Miembros del Comitè Nacional de RSC