Per Bera i Sara arribem a Irisarri escoltant les melodies antològiques d'Itoiz. Allí se celebrarà el festival d'enguany, però més enllà de les festes, les taboles i les celebracions, l'edició comptarà amb més matisos polítics i culturals. Han passat tres anys des que es va celebrar l'últim festival, i la motivació dels qui ens hem reunit en Irisarri pel basc i la cultura basca és bastant forta per a llevar importància al pes de la pressió.

“No ho oblidis, això no és HatortxuRock”.

Miri, quin bé ens han rebut aquests d'Iparralde. “Almenys per a ser tan sec serà basc”, m'ha semblat caure en estereotips. Bé, sense pensar-ho dues vegades ens ha tirat una mà amb el càmping, i ella ha muntat la seva en un segon, al costat de la nostra. Se'ns ha fet veí. Ens va tendir la mà i va dir: “Ni Mixel”. Ens diu que ha vingut en transport públic, que cal promocionar-ho. “Nosaltres no volem donar diners a Macron”, li hem llançat amb agressivitat, i ell, com si hagués portat preparada la resposta, ens ha dit: “I a Urkullu sí?”. riem i ens entenem.

Mixel s'ha escapat a saber a on, nosaltres hem fet fins a Pequín. Liher ja havia acabat i ens trobem amb Gari i el seu look secreta. “Ja ets vell Gari” han cridat al seu costat. El sol estava a punt de posar-se i la silueta de la serra ens seguia. En un breu instant, ens ha sorgit l'ambició de recordar a Aresti i de pujar-nos al cim, per a organitzar allí la salvació del basc. Però no: en lloc de començar a pujar la costa comencem a balafiar les gotes. Al carall de la previsió de despeses, caldrà comprar més tàndem.

En els moviments socials entre concerts, s'ha vist involucrat un grup de zanpantzarras que han participat en aquest. Amb una torxa a la mà, creuant la gentada. Ens ha costat adonar-nos que un d'ells era Mixel. Els Zanpantzar han envoltat a un grup de gent, entre nosaltres, i Mixel s'ha acostat una mica més del que cal. Intencionadament o sense voler, però una flama s'ha escapat a les nostres cames. Ens va fer un senyal perquè ens digués que encara dubtàvem de si era Mixel o no. Sense donar més tornades al capdavant, en Koban han començat les primeres notes, fortes i greus, a mesura que les flames dels Zanpantzar han disminuït en la distància. Hem mogut els malucs com feia temps, perquè l'ambient també era favorable. Hem vist un concert increïble, un xou total, unes veus tan fines com sempre, una instrumentació tan elegant com sempre.

Es rumoreja que l'endemà hi ha cursos, etc. i que avui no hi haurà molt temps per a la festa. Hem sentit a Madeleine i a Nizuri Tazune, però ja estem bastant fets. Ens hem retirat al campament amb la intenció de dormir, però s'ha quedat en un pla de vida, ja que els del costat han passat tota la nit bevent i cantant. Diverses vegades, durant la nit, em va semblar sentir a Mixel entre les veus. No puc assegurar-ho, però sento que aquest tipus estrafolari que apareix només quan no esperem tenir alguna cosa a ocultar. Ens troba a nosaltres, mai a nosaltres.