“Intenta deixar la Terra com un lloc millor que el trobat”, en Sidney Sheldon

“Guany de pescadors en el riu regirat”, Adagi popular

La guerra d'Ucraïna, l'última de les crisis que s'estan encadenant, ha provocat un frenesí d'ansietat sociopolítica amb una de les principals preocupacions de l'energia. Els oligopolis energètics i la seva cohort política i mediàtica estan utilitzant la mala situació actual per a posar en marxa una campanya de desinformació –i manipulació sense precedents, secundada per pujades de preus que també són responsables d'ells. Així, estem observant que les legislacions sobre ordenació del territori i protecció ambiental no es compleixen, sense cap mena de vergonya, o que en elles es neutralitzen amb disposicions que afebleixen els principis bàsics. Les recerques, inversions i consensos realitzats durant dècades han descendit ràpidament. Ara sembla que l'objectiu és aplicar a les energies renovables el model energètic centralitzat obsolet de les energies fòssils, maximitzant els beneficis i aplicant-lo en molts casos en terrenys públics de titularitat pública. Amb aquest model, eliminem els avantatges reals de les energies renovables. Aquests avantatges són compatibles únicament amb l'expansió que pren com a base la generació distribuïda, gestionada des de la perspectiva del progrés social i amb el respecte fonamental a la biodiversitat. Aquestes línies pretenen ajudar a desarticular i desautoritzar aquest corrent de pensament i acció que avui dia domina.

La història humana no pot separar-se de l'expansió de moltes variables. Volem destacar dos. D'una banda, Homo sapiens, gràcies a l'enorme desenvolupament neurològic, ha estat capaç de desenvolupar la cultura com una potent eina d'adaptació a molts ambients de la Terra. D'altra banda, aquesta cultura, especialment la sorgida en els últims segles a Occident, ha propiciat un augment de la complexitat tecnològica i de la globalització, que ha estat possible gràcies a una explotació cada vegada més intensiva dels recursos energètics, sense aconseguir les eficiències desitjades. L'evolució de la nostra espècie recull les fases realitzades amb les principals fonts d'energia i amb una densitat energètica cada vegada major, la qual cosa ha suposat un consum boig en termes absoluts i relatius. Si el consum energètic d'un caçador recol·lector neolític era de 2,3 kWh diaris necessaris per al seu cos, el d'un europeu mitjà és de 74 kWh al dia.

Així, l'estat d'abundància de béns i serveis en el primer món es deu a la disponibilitat d'ingents quantitats d'energia a baix preu, en negar-se el neoliberalisme a assumir les externalitats ambientals, socials i sanitàries que això comporta. El resultat d'aquesta inconciencia mortal i interessada és que la nostra Terra, l'únic planeta que tenim i que tindrem disponible, ens està cridant a la cara; si volem que continuem sent el nostre refugi i suport, hem de mantenir-nos en les condicions que ja s'estan allunyant. Per tant, hem de canviar la nostra forma de vida.

Així ho reflecteix el resum dels indicadors de recursos i salut ambiental del planeta. Segons aquests indicadors, estem en el llindar de la tempesta perfecta, del possible col·lapse d'aquesta civilització. I això ha de suposar una transformació de la producció i del consum per a construir una sostenibilitat real. És a dir, hem d'afrontar amb consciència, progrés i equitat el principi de creixement sostenible, ja que l'anatema és un sistema socioeconòmic imperant per a tots aquells que continuen pensant que pot i ha de continuar creixent fins a l'infinit. Qualsevol dels primers cursos de Física i Biologia sap que això no és possible per a cap sistema. Alguns, sota el segrest de dogmes i doctrines neoliberals, més aquella ordre bíblica de créixer, multiplicar-se i dominar la terra, qualifiquen alhora aquesta realitat, encara que assegurada fins a l'avorriment de la ciència, com a dogma climàtic-ambiental. Aquestes veus alineades amb l'statu quo ens adverteixen que si acceptem la rebaixa correm el risc d'un empobriment inacceptable i no de retallar els nostres drets i llibertats.

Òbviament, a més dels ensenyaments que ens ofereix la Història, no fan cas, de la mà d'excel·lents treballs, com el famós antropòleg Jared Diamond, que ha investigat i raonat l'èxit o el col·lapse de moltes de les nostres civilitzacions anteriors. Mostra que molts d'ells van caure, recursos (boscos, sòl, aigua, etc.) per desconeixement o no acceptació de la forma d'explotació insostenible.

Avui dia és un repte global, i paradoxalment, la nostra cultura, fins ara, és l'eina d'adaptació biològica de l'espècie humana a la qual hem fet referència en un principi, està en l'encreuament més dramàtic. O accepta i sap corregir la situació, o assegura dramàticament el seu fracàs. Perquè inevitablement ens tocarà viure amb poc, però si ho fem bé i a temps no significa que hàgim de viure pitjor.

És necessari, per tant, que totes les persones prenguem consciència de la VITAL DE LA NATURALESA, que el nostre destí és inseparable i de la necessitat d'actuar en conseqüència en tots els aspectes de la vida, si volem sortir d'ella. Això inclou, per descomptat, la classe política i empresarial, però també a tots els ciutadans. Aquest obstacle hauria d'estar per sobre del debat polític. D'altra banda, és simptomàtic que tots els pobles de llarga vida que queden sobre la Terra tinguin molt clara la seva dependència i la seva relació inseparable i inevitable. Aquest valor s'ha perdut en gran part de les poblacions actuals.

Molts gestors públics que desconeixen o menysvaloren les lleis de funcionament de la Terra estan posant en perill el nostre futur a través de falses creences i paradigmes. No sembla viable la gestió de societats que no tingui en compte l'anterior i altres qüestions de l'entorn.

Tota decisió sobre alternatives tecnològiques ha de basar-se en els principis d'anàlisis del cicle de vida ambiental i dels costos globals i socials, considerant el cicle de vida complet dels productes i serveis a considerar. Això encara és “rara avis”. És una malaltia a curt termini, una cerca contínua de grans i ràpids beneficis, les externalitats socials dels quals, econòmiques i ambientals paguem entre tots. Avui dia, en el mateix País Basc i pel que fa a les energies renovables, aquests temes centrals que necessàriament haurien de ser tinguts en compte, encara que sembli increïble, també són ignorats pel propi Govern Basc.

La normativa avançada sobre impacte ambiental i ordenació del territori no s'aplica, comparativament, ja que, de realitzar-se, les ubicacions plantejades per a centrals eòliques no avançarien. Per a finalitzar la dinamització del marc, es promulguen decrets i lleis ad hoc per a minimitzar la tramitació de l'impacte ambiental i reduir la decisió d'altres administracions, i una prova addicional és que aquestes centrals són inviables en l'esquema proposat. En la pràctica, per exemple, no han tingut molèsties en pretendre imposar centrals eòliques, ni tan sols en les Zones d'Especial Conservació de la Xarxa Natura 2000.

I mentrestant, el poder judicial està als llimbs, i l'opinió de molts funcionaris públics implicats està perfectament silenciada i neutralitzada.

Les plataformes ciutadanes protegeixen la necessitat de renovables, però exigeixen respectar els principis legals i els fluxos administratius de la legislació ambiental i una difusió distribuïda i social. A aquestes plataformes se'ls acusa de ser enemics de la inconciencia i del progrés econòmic. Lluny de la realitat. Per exemple, segons les al·legacions presentades per la plataforma popular de muntanyes Lliures d'Àlaba als projectes d'energia eòlica en les muntanyes, hi ha gairebé 35 estratègies, plans i/o incompliments estructurals indispensables sobre legislació ambiental i/o ordenació del territori. Amb aquestes i altres accions es busca la coherència en el desplegament de les renovables.

Aquests moviments populars i independents entenen que no podem permetre la industrialització i, per tant, la pèrdua de més zones muntanyenques per a aquestes activitats. En definitiva, han de declarar-se zones d'exclusió. La ciutadania ha de saber que no hi ha res millor per a mitigar i adaptar-se al canvi climàtic que protegir i maximitzar els ecosistemes madurs, especialment els forestals.

Així mateix, la jurisprudència sempre ha pronunciat a favor d'ells quan es tracta de qüestions que les centrals eòliques pretenien envair i destruir. Comprovar que no existeixen correccions d'impacte ambiental que donin lloc a la destrucció produïda per aquests projectes. És impossible reparar els danys causats per aquestes indústries en les muntanyes perquè deixen de ser el que són. Per tant, és necessari situar les renovables en zones ja antropitzades. La viabilitat d'aquest enfocament es demostra en estratègies com el primer Pla de Fites de la Diputació Foral d'Àlaba o l'estudi d'implantació de l'energia solar del Centre d'Estudis Ambientals de Vitòria-Gasteiz.

Ningú pot esperar que surti d'aquesta crisi social, econòmica i ambiental sistèmica, sense reconèixer que no hi ha lluita contra el canvi climàtic, si no és coherent amb una ordenació territorial decidida i sostenible que garanteixi la major biodiversitat i els recursos ambientals necessaris per a la supervivència dels sistemes naturals i, per tant, dels nostres. Recursos (aigua potable, sòl fèrtil, aire net, energia, materials, regulació climàtica, benestar vital, etc.) que el mateix Sánchez Galán, o Elón Muskiz, no podrien pagar si així ho féssim. És a dir, per als qui encara no són capaços de veure el valor intrínsec de la Naturalesa i només perceben el possible benefici crematístic del qual l'envolta.

Finalment, l'ansietat que patim ha provocat que des de determinades posicions, enfront de les cançons de sirena que prometen una expansió més social d'aquestes macroestructures, s'iniciï la coincidència i, d'alguna manera, es permeti donar prioritat a la variable ambiental. Si volem construir un futur sòlid per a les renovables, caldrà tenir en compte les dues dimensions alhora. Si és així, també serà possible crear economia, però aquesta vegada per a tots.

Ens queda molta feina.

Tempus

fugit…

L'article ha estat elaborat per Montes Lliures d'Àlaba i està patrocinat per: Adrián Almazán, Antonio Aretxabala, Dina Garzón, Alicia Puleo, Jorge Riechmann, Marta Tafalla, Antonio Turiel i Carmen Velayos.