El que va marcar la fita abans de la pandèmia va ser Berri Txarrak, qui va col·lapsar la web amb les entrades per a l'últim concert amb mil mesos d'antelació. En l'era de la pandèmia, després es va multiplicar la moda d'agafar les targetes en línia, i la de fer cua durant hores no es veu en cap lloc. En el cas dels tiquets de futbol, potser sí, els aficionats al futbol sabran si els fanàtics d'algun racó del món continuen acampant. No és un mal pla en si mateix. Serà l'únic lloc on més de vint persones estiguin ocupant l'espai públic durant hores i l'autoritat l'autoritzi. En aquestes situacions, a més, mai faltaria un ganivet per a tallar el fuet i el pa –sí, aquest ganivet que dona l'excusa que vas armat en una altra situació i no que empanem de qualsevol manera–. I segur que tampoc faltarà cervesa, i encara que no n'hi hagués, és suficient temps per a anar a comprar. A qui vagi a comprar cervesa per a tots no se'ls llevarà el lloc.

Però la veritable batalla està en espera analògica. I com són les coses: de pernoctacions, nacionalistes. No sabem si han compartit el menjar amb els sobiranistes, han comptat tot el que tenien per a explicar-se... però segur que han passat fred. Al matí següent tenien un rostre bastant trist –qui vol veure la foto sap en quin mitjà de comunicació consultar; el dubte és si és possible publicar aquesta fotografia segons els codis deontològics periodístics–.

Es tracta que un jove del PNB –sàpiga si és militant, que somia amb viure alguna vegada del partit, o en quina situació estava assalariat, amb el contracte “obra” o–, 48 hores (!) ha passat pel portal del Tribunal de Justícia de Vitòria fins a les 9.00 hores del dimecres. Llavors s'obria el termini de presentació de partits a les eleccions. Les paperetes es col·loquen en les meses electorals per ordre d'inscripció i en la manera de votar per correu arriben a casa per l'ordre apuntat. La fila l'han fet nacionalistes i sobiranistes, i excepte a Guipúscoa, en els altres dos territoris històrics han predominat els nacionalistes. Els mitjans de comunicació han comptat amb sorpresa el fet de fer cua durant tantes hores, però han insistit que aquest detall influeix més del que els partits esperaven a l'hora d'elegir el vot, no és una ximpleria.

A través dels mitjans anteriorment citats indirectament hem pogut constatar que el PNB ha batut tots els rècords amb 48 hores d'espera, per exemple per a les eleccions municipals i forals, només 17 hores (!) perquè els va passar–. Doncs bé, un usuari de les xarxes socials, responent a una notícia amb fotos, ha comentat “felicitats PNB”. Potser hauria estat més correcte dir “bejondeiala, aquesta treballadora del PNB”. I, per descomptat, també a EH Bildu i a tots els que han passat la nit fent cua.

De moment la campanya política està bastant tranquil·la, no han aprofundit molt en les promeses dels programes polítics. Es treballa la imatge i la marca, preparant el terreny, donant a conèixer als candidats. Però ja han publicat una imatge que no esperaven, de la cua exterior dels tribunals. En el periòdic Berria hem pogut llegir un bonic reportatge sobre la imatge i la comunicació política, realitzat per la periodista Irati Egibar Izeta. Parla una mica de vestuari, de la “imatge de transparència” que diuen comunicar les camises blanques estretes, de l'escenografia de la campanya... És curiós: els dos candidats principals utilitzen la paraula nou o canvi, però fan vells comptes per a passar la campada fent cua de nit. “Viuen en un altre món”, potser és la frase més excel·lent per a descriure la seva aparença. La professionalització de l'electoralisme, també.