L'objectiu principal del capitalisme és la generació de riquesa d'alguns, i per a això no hi ha límits. A més, a mesura que sorgeixen necessitats en la societat, moltes vegades no reals, aquesta roda augmenta la seva velocitat. De fet, sembla que només els “avanços” constants reflecteixen el desenvolupament de la societat, els avanços i el creixement continu. Tot per a satisfer la fam de consum de la població humana. No obstant això, en un món avançat i civilitzat, aquest fam no respon únicament a l'estómac.

Com ha evolucionat aquesta riquesa si es mesura més enllà del melic de l'home? Des de fa mig segle, quan la industrialització va accelerar el desenvolupament tecnològic, dos terços de totes les espècies del món i tres quartes parts dels boscos han desaparegut. Si el canvi climàtic és una invenció, i tenint en compte que els ecosistemes tenen una gran capacitat per a suportar pertorbacions (l'anomenada resiliència), llavors és tranquil. Tal vegada modificaríem la distribució d'alguna espècie de monocultius de pins i eucaliptus, però bo, també alimentarem algun negoci per a superar les plagues que s'han produït per això. El mateix amb l'explotació de la terra, perquè els drets dels éssers humans estan per sobre de la resta dels éssers vius del món, com no. Necessitem electricitat, i en el camí de la sobirania energètica, millor si es pot crear una mica més i el que necessita el nostre poble. I per a generar energia renovable gràcies als parcs eòlics que volem instal·lar en els corredors ecològics, l'impacte sobre els ocells serà, almenys, el perjudici verd marginal. Però potser no ens sembla tan interessant si posem a l'altura de la nostra casa ventiladors que tindran més altura que la torre Iberdrola i que es puguin assecar les robes penjades; però si no ens toca al nostre al voltant, no hi ha cap problema. "Quina mala sort han tingut els afectats", com en el cas de la incineradora. Admetrem que "tots a casa volem electricitat i internet", amb referència a "així és la vida" i "què li farem".

En moltes ocasions, la responsabilitat recau sobre la ciutadania: per a donar resposta a la demanda de consum de la societat, es necessita un gran nombre de matèries primeres. I si de pas es fa un negoci per a això, es crearan llocs de treball, per tant, estupendament. Quin és el problema? Que el sistema no pot mantenir-se mentre la societat no mantingui tals exigències, i que, a aquest pas, la naturalesa difícilment podrà superar totes aquestes pertorbacions sofertes pel sistema. Evidentment, són necessaris plantejaments per a reduir la contaminació, reduir el consum de plàstic, reciclar el màxim o estalviar consum d'aigua i energia, però també les administracions han d'assumir les seves responsabilitats. I si hi ha agents institucionals que apostin per conscienciar de veritat a la societat per a canviar el model de consum, que comenci a treballar de veritat. Perquè parlem de diferents escales. A pesar que els ciutadans podem ajudar en el nostre dia a dia amb petites decisions, el veritable repte consisteix a prendre decisions polítiques contundents que posin en qüestió els beneficis de les empreses més potents. I per a això cal fer el treball de manera diferent, sense haver aconseguit la riquesa material.

Encara que els conceptes com la sobirania alimentària i la sobirania energètica no són tan atractius per al sistema capitalista, sí que ho són per al poble, però ull, no per a fer negoci! És important impulsar el canvi en el model de consum i la generació d'energies renovables, però adaptant-ho a les necessitats del poble i a l'escala que li correspon, no amb una zona totalment transformada, sense el vistiplau de la ciutadania. I no serveix per a enganyar la ciutadania, amb informes científics sobre possibles impactes ecològics dels macroprojectes, o amb propaganda verda, perquè els resultats científics es consideren molt científics i fiables, però només quan són d'interès dels promotors dels projectes. Cal fer cas a la ciència, fins i tot quan la dinàmica política actual pot suposar una bolcada.

Està per veure quines seran les decisions o mesures que es prendran per a garantir la conservació de la naturalesa, si s'adopten. També poden veure's temes que suscitin moltes controvèrsies, ja siguin els macroprojectes abans citats, la gestió sostenible de la caça –que només s'aconseguirà si es gestionen bé–, la de la pesca –tenint en compte que actualment hi ha una tercera part de les espècies del món sobreexplotades– o la de les macro-granges, són necessàries per a la sobirania alimentària?–. Fins i tot en aquests casos, sovint es posen en marxa persones que treballen en el sector primari, i no tant els qui prenen decisions i mesures que condicionin la seva activitat.

Es considera normal que la població que es vegi afectada pels macroprojectes s'enfureixi, ja que l'impacte s'introdueix per la finestra de la casa. Però ens costa adonar-nos de la influència que tindran aquests projectes en tots nosaltres. Encara que la cura estigui bé vist, sembla que no som capaces d'entendre la cura dels éssers humans i la protecció de la naturalesa de la mà. L'ecologisme és una cosa que va més enllà de la propaganda i el blanqueig de cara, i que a més és per a l'interès de tots. En altres paraules, avui dia les mesures preventives no són suficients per a callar les reivindicacions. Els científics ja ho han dit, anem tard. És el moment de prendre mesures i decisions contundents: recordar les conseqüències polítiques i les pèrdues per a les empreses. I això, en la majoria dels casos, no queda en mans de la ciutadania. Per a minimitzar els danys a la naturalesa (i per tant a tots), les nostres administracions han d'estar disposades a perdre alguna cosa, o almenys no a guanyar en diners, sinó en benefici de tots. I si les autoritats treballen pel bé del poble, que analitzin juntament amb la ciutadania què crear, com i per a què. Escoltant les realitats locals, prenent i executant les decisions sobre la base d'elles i entenent el desenvolupament en la perspectiva popular. S'hauran de dur a terme plans de conservació i restauració i un altre tipus de creixement (o donis-creixement?) plantejar polítiques. Més enllà de la fotografia i la hipocresia, hem d'obligar les administracions a prendre mesures reals, perquè els beneficis seran per a tots, i no perquè ens valgui la pena, perquè no tindrem una altra sortida que ser sostenibles. I perquè la naturalesa no està al servei de ningú, no ha de ser entesa com un mitjà d'explotació, sinó com alguna cosa que pertany a tots i que ha de ser cuidat entre tots, perquè és imprescindible per a la nostra supervivència.

Els que vam estar en Azpeitia ho tenim clar. I també molts altres ciutadans. Ara falta ofegar el més possible i convèncer cada vegada més. Reforçant l'auzolan local, amb o sense presència de molins de vent, i assumint la responsabilitat de tots i totes. Davant escalfaments, inundacions, sequeres o espècies invasores habituals en els últims temps, a veure si podem impulsar mesures que contribueixin a la resiliència de la naturalesa.

Aquí es pot veure la xerrada que va donar Iker Apraiz: