Basoilarra kantü / Irati soruan... Així ho diu el conegut bertso del cançoner popular. Ihurk elezháblame / jo què penso... Els etnògrafs bascos dels segles XIX i XX van rebre la cançó en Atharratze i altres onze llocs del Basaburua de Zuberoa. No sabem exactament si fa referència al gall (Tetrao urogallus) o al gall de llum (Upupa epops), que en alguns llocs es diu el mateix ocell amb crestes migratòries, però és de suposar que llavors la cançó d'aquests ocells seria més coneguda, tal vegada igual que nosaltres avui la melodia de Benito.

Però no sentirem cantar més el gall, ni en Irati, ni en la resta dels boscos d'Auñamendi, on encara quedaven alguns exemplars. Segons un recent estudi de l'Institut d'Ecologia dels Pirineus, a Aragó s'ha perdut entorn del 40% de les zones ja existents en els últims anys, sense que s'hagin detectat restes del major gallinaci. Actualment només queden vius 400 exemplars de la sub-varietat del bosc pirinenc, la majoria d'ells a Catalunya. Al País Basc, a Navarra es van comptabilitzar 15 exemplars fins a 1991, però en 2005 només dos, als voltants de Larra i Belagua.

Les pistes estan buides

Es tracta de l'ocell més gran del bosc europeu: el mascle pot aconseguir un pes de 4,5 quilograms i mesurar 85 centímetres, mentre que la femella aconsegueix els 2 quilograms i els 68 centímetres. Són famosos per les seves cançons i els seus balls en època de zel, i és llavors quan mostra amb orgull les seves plomes. En el documental Natura Bizia vam tenir l'oportunitat de gaudir d'aquest espectacle únic, en imatges capturades per les cambres:

Els basgallos solen tenir cançoners en els clars –o en els camps, com diu la cançó–, que normalment només es troben en boscos madurs i sans on creixen hagis, avets o pins negres. Segons l'últim recompte realitzat per l'Institut d'Ecologia dels Pirineus, en les observacions realitzades en 47 localitats aragoneses, en 18 d'elles no es van trobar faisans.

No és l'única recerca recent que es fa dir l'alarma sobre l'èxtasi de l'ocell. Un altre estudi realitzat fa un any per la Fundació Protectora del Trencalòs i la Universitat de València també va llançar resultats similars: La població del Cantàbric i dels Pirineus s'ha reduït en un 58% en els últims anys, degut, pel que sembla, a l'escassa proliferació. Dels ous que una femella de bosc incuba a l'any, només sobreviuen 0,68 pollets.

En aquest sentit, molts demanen deixar de ser una espècie “vulnerable” i declarar una espècie “en perill d'extinció”. Però, quina és la veritable causa d'aquesta decadència? No ho dubtis: l'ésser humà.

La mà de l'home darrere de la desaparició

Els canvis de temperatura provocats per l'emergència climàtica, que en els últims anys ha augmentat en 1,2 graus als Pirineus, un 30% més que la pujada mitjana mundial, han influït notablement en el descens del gall. Entre els llocs de cant observats a Aragó, per exemple, els que més han desaparegut són els que miren al sud i els que estan en les zones més baixes, entre 1.400 i 2.200 metres d'altitud. A més, la proliferació de camins de muntanya, la pèrdua d'hàbitat, la turistificación, la caça, la proliferació d'altres depredadors, etc. també han posat en perill l'extinció.

Els experts afirmen que el gall és un bioindicador excel·lent, un endeví de la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic. La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa actualitza cada any el llistat vermell d'espècies en perill d'extinció i per primera vegada ha catalogat 40.000 espècies en aquesta situació. També tenim el bosc, en decadència des d'Àsia fins al Cantàbric. Aquestes notícies haurien de fer-nos reflexionar: Veurem al rei dels ocells silvestres d'Europa morir d'entre nosaltres, però sempre ens quedarà una cançó per a consolar-nos…