Sense descurar els canvis en la nostra vida quotidiana i costums, si obrim la vista, observem que el consum total d'aigua dels individus no arriba al 10% de l'aigua que s'utilitza en el món.

La major part de l'aigua la consumeixen l'agricultura i la indústria. El mateix ocorre amb els residus domèstics, que són només un 10%. Alguns ecologistes han criticat el missatge que es difon en els últims temps (al fil del documental d'Al Gore), així com que l'ecologia està en mans dels individus. Aquest missatge és desviar l'atenció perquè la gent senzilla no vegi que la indústria i les grans infraestructures són les que més danyen en aquest món.

Algú pot decidir utilitzar tan poc plàstic com sigui possible en les seves compres, però en realitat només s'imposaran molèsties a qui opti per això. Que ja no lliuren sacs de plàstic en els peatges? És una hipocresia. Quantes cobertes de cada producte que comprem? I tot el plàstic que no s'emporta a casa, però que s'utilitza en el supermercat davant els nostres ulls?

Es podria decidir renunciar al cotxe i utilitzar el transport públic o la bicicleta. Però, què fer si les institucions públiques redueixen el transport públic, si anar amb autobús o amb tren és una aventura, o no hi ha mitjans per a això moltes vegades?

Si les polítiques urbanístiques són pensades per al cotxe, mentre les vies per a les bicicletes són escasses i dolentes, qui té la responsabilitat?

De la mateixa manera, quan les autoritats responsables de la política lingüística afirmen que el futur del basc està especialment en mans dels usuaris i que necessita l'adhesió de la ciutadania, estem sota la mateixa filosofia.

És evident que perquè el basc continuï viu, els euskaldunes han d'usar-lo.

No obstant això, quan les polítiques culturals no recolzen prou la creació en basca, quan els mitjans de comunicació en basc no són suficients, quan es tracta d'una llengua espanyola o francesa de la vida pública, no s'ajuda a donar prestigi al basc.

És evident que perquè el basc continuï viu,

que l'utilitzin els bascos.

No obstant això, quan les polítiques culturals no tenen

protegir prou la creació en basca,

quan els mitjans de comunicació en basc no afavoreixin prou,

quan es tracti de la llengua espanyola o francesa de la vida pública,

no s'ajuda a donar prestigi al basc.

El castellà es torna més accessible i “atractiu”. El basc. Però la responsabilitat és de l'individu, aquest individu que és condemnat a viure en un món en castellà.

En les zones circumdades per l'autopista, on el transport públic és massa reduït, l'ús del cotxe és més atractiu i còmode. Pot donar més plaer anar amb autobús… si el servei fora de qualitat. Per contra, els anuncis de la indústria automobilística venen el “plaer de conduir”. Caminar amb autobús no té prestigi i gairebé ningú vol utilitzar-ho.

En un poble en el qual el castellà té tots els drets i totes les vies de difusió, en un poble en el qual encara podem donar una mala resposta per parlar en basca en l'administració de la CAB, per a convertir-nos en funcionaris de Navarra, en un poble on es castiga ser euskaldun, en un poble en el qual el basc té encara una presència pública insignificant, com s'animarà la gent a viure en basca?

Igual que l'ecologia, el basc també necessita política.

Decisions dels quals exerceixen el poder. Que els poders econòmics o polítics rebutgin als individus la salut del món o del basc, és burlar al poble, fer que els ciutadans se sentin injustament culpables, i no assumir la responsabilitat i la responsabilitat que realment tenen. I, sobretot, el que aconsegueixen amb aquesta actitud és no resoldre el problema.

Aquesta notícia ha estat publicada per Enbata i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.