Subjacents
- Quan vaig llegir la sinopsi de la pel·lícula Ouistreham, de l'escriptor i cineasta Emanuel Carrere, em va venir a la memòria el llibre Ganz untin (Azpi-azpian), publicat pel periodista alemany Günter Walraff en 1985. Walraff va passar dos anys sota la disfressa d'un treballador migrant turc no autoritzat a treballar, amb la intenció de denunciar les seves condicions de vida. A més del llibre de recerca, el periodista alemany va realitzar un any després una pel·lícula basada en les imatges que ell mateix havia gravat en la pel·lícula. Walraff havia dut a terme una clara iniciativa de recerca i denúncia, tolerant als que sotmetien al turc Alí, i gràcies a ell va emergir aquesta oculta realitat.
He vacil·lat en escriure la frase anterior. Podia escriure una realitat desconeguda, una realitat oculta. Precisament, aquest és el problema que plantegen tant Walrafe com Carrere. Per a qui aquesta realitat és desconeguda i oculta. Els subjacents, per a seguir amb l'expressió emprada per Walraff, ja que coneixen bé aquesta realitat sobre la qual també parlen pel·lícules de Ken Loach (I, Dany Blake (2016), Sorry We Mised You (2019), entre altres). És la seva realitat quotidiana.
La pel·lícula està basada en el llibre Le Quai d'Ouistreham (Port d'Ouistreham), publicat per la periodista Florence Aubenas en 2010. En concret, Aubenas, periodista que en 2005 va ser segrestat a Líban, va repetir l'experiència de Walraff, dedicant-se durant diversos mesos a oficis precaris, especialment en els equips de neteja dels ferries que realitzen la connexió Caen-Portsmouth.
Carrere, a través d'Ouistrham, planteja també aquesta qüestió, ja que relata el dia a dia d'alguns d'aquests subjacents, en aquest cas els treballs de neteja en condicions infrahumanes, i ens fa l'efecte que per la manera de rodar estem veient un documental. Però, a més, els que estan una mica més o una mica més amunt ens mostren les contradiccions que sorgeixen en comunicar aquesta realitat. Després de tot, la qüestió de la justícia que qui opta per viure en aquestes males condicions de vida temporal es fiqui en un món que no és el seu. També ens mostra les ferides que produeix aquest comportament de bona intenció.
L'escriptora protagonista d'Ouistreham Marianne Winckler, que encarna a Juliette Binoche, vol escriure un llibre sobre les condicions de vida de les dones que treballen en la neteja, i per a això, igual que ho va fer Walraff, se submergeix en un món molt per sota del seu nivell social, prenent notes de les mateixes condicions en les quals viu. L'escriptor s'adapta tan bé a la portada del seu nou personatge, que no desconfia dels nous amics que agafen als seus braços com si fos un d'ells.
La iniciativa de Walraff tenia un objectiu clar: denunciar les condicions de vida dels treballadors migrants turcs. Podríem pensar que Marianne Winckler també té aquest objectiu clar, però Carrere, per sobre de la suposada bona voluntat de l'escriptor, ens mostra un element més: la legitimitat d'una iniciativa d'aquest tipus. És a dir, la qüestió de donar veu als quals no tenen veu sense que ells ho sàpiguen. Si la cerca de la veracitat pot partir de l'engany, encara que sigui en benefici dels interessats.
Crhistelle i Marianne, mare de tres nens i rentada per Ferri, s'entaulen una profunda amistat a mesura que comparteixen penosos treballs i moments d'alegria. No obstant això, l'escriptor és conscient que en la base de la seva bella relació es troba la mentida. El que fa suportable aquesta mentida per al protagonista és l'objectiu de la seva iniciativa: denunciar la realitat d'aquestes dones que es dediquen a les penoses tasques de neteja. No obstant això, Carrer ens ofereix un element de dubte que dona una doble dimensió a la pel·lícula: aquest és el seu veritable objectiu? No és l'objectiu principal escriure el seu nou llibre?
La pel·lícula de Carrera és una pel·lícula que suscita preguntes a l'espectador. D'on i com s'ha d'informar de la injustícia? Com hem de denunciar a les persones que vivim en un elevat nivell de vida la penosa situació dels qui fan possible el nostre elevat nivell de vida? Com es pot fer per la consciència política un dels quals som conscients de les injustícies del món i sofreixen aquestes injustícies?
Carrere, a través de Crhistelle, deixa la resposta en mans de Marianne Winckler en la crua escena del final de la pel·lícula. En aquesta escena, és com si amb el repte de la netejadora a l'escriptora li digués: “Molt bé, has escrit el llibre, has sofert amb nosaltres, de veritat; però en veritat no ets un de nosaltres, t'has aprofitat de nosaltres. Si no, ensenya-m'ho!”.
És a dir, que la resposta està en mans dels qui estàvem veient la pel·lícula. Aplaudim la pel·lícula, però sortim a les mans sense pensar en els que anaven a netejar la sala al final del dia.
