“No sé quant es pot allargar del públic, ni quants obstacles em poden posar”, explica Jokin Pedreño. Com creia que podia ser austista, va decidir fer-ho pel seu compte i des de la privada: “És més ràpid i creia que no seria tan estigmatitzador”. No obstant això, sap que els recursos econòmics poden ser “difícils”. Posteriorment va tenir coneixement que Gautena, associació de famílies d'autistes, ofereix un servei de diagnòstic.

Quan va començar a relacionar-se amb el psicòleg, li va venir la primera sospita: “Quan l'autisme és bastant típic, si no es diagnostica de petit, és habitual que en l'edat adulta descobreixis que ets autista per una altra situació, com en la depressió”.

A més, quan estava amb un amic que estava trist, ell li va dir que igual era autista: “Record que el meu amic estava molt trist i que tots deien que anava a aparèixer, però jo només vaig veure que estava trist quan estava amb la manta en el llit i no volia parlar amb ningú”. Afegeix que en Tiktoke li sortien molts vídeos dels autistes i que en molts d'ells se sentia identificat.

Creia que podia ser autista, va decidir parlar amb el psicòleg, però no va sortir content d'aquest programa. Malgrat estar “molt còmode” amb el psicòleg, “moltes vegades deia que no cal etiquetar”, i per al psicòleg ser autista era una altra etiqueta: “Entenc per què diu: perquè podem classificar-nos i caure en estereotips, però a vegades són necessaris”.

La psicòloga li va preguntar per què creia: “Li vaig fer un text de disset pàgines”. Però no li va donar importància: “Em va dir: ‘Em sorprèn pensar que tens un problema’. Qui ha dit que tinc un problema?”. Un amic autista li va dir que és habitual rebutjar el tema: “Les teràpies han d'adaptar-se sempre a les persones, perquè més per a una persona neurodibergente”. Afegeix que per als qui llegeixen com a dones és “més difícil” obtenir el diagnòstic.

Com en la resta de sessions no van tractar el tema amb el psicòleg, va decidir trencar la relació: “Potser no era autista, però havia de saber”. Així que acudeix a un neuropsicòleg d'Oreta, on li fa proves i entrevistes. “El psicòleg era navarrès, i tot el fèiem en basc, però em va dir que les proves estaven fetes en castellà”, ha denunciat.

Diagnòstic

Després de les proves li van donar un diagnòstic: “De sobte la meva vida i el meu comportament tenien sentit, i saber que soc autista em va ajudar a posar nom a les coses i a les conductes”. Afegeix que li ha ajudat a sentir-se part d'una comunitat: “Ara sé que hi ha més gent com jo”.

Encara que li ha ajudat rebre diagnòstics, creu que a vegades pot arribar en contra: “Com dir que l'autisme és un trastorn patològica, es diu que no és una confusió, sinó una identitat. Per això em debat parlar del diagnòstic”. Considera que el tema s'ha tractat “poc”.

Tanmateix, ha subratllat que el propi sistema els orienta a això: “He après a resoldre els meus problemes aproximadament o a sobreviure com una vaca. Però altres necessitaran un diagnòstic, i per a això, desgraciadament, necessites suport públic. En el cas dels nens és clar”.