Ningú que hagi estat al començament del curs de la setmana passada, en el meu cas en infantil i primària, pot dubtar que no hi hagi possibilitat de substituir l'educació presencial. I no és per nosaltres ni per les nostres capacitats, el mèrit és dels alumnes.

Han vingut amb ganes de veure'ns, de parlar, de cridar, de jugar junts, de gaudir de la companyia, i corren i riuen i, què volen que els digui, m'espanto pensant que algú pot reemplaçar amb l'educació a distància. Els aprenentatges mutus, entre iguals, afectius, comunicatius, relacionals..., a més d'apassionants, són imprescindibles.

Em preocupa que les màscares que ens distorsionen el somriure s'hagin normalitzat –ara només somriem amb els ulls–. Reafirmem les consignes de sempre: jugar sense dolor, assegurar que el nostre joc és un joc per als altres, ajudar-nos els uns als altres i

Cooperació. Totes aquestes consignes perden sentit si el grup desapareix i l'individu queda aïllat.

El 15 vaig ser a la vaga per moltes raons, entre altres, perquè un dels meus alumnes està confinat. Va venir encantat a jugar amb els seus amics, però la seva felicitat no li ha durat més que una setmana.

El seu tutor, també confinat, em va dir el divendres, com una profecia: -Si tingués el reforç els portaria al parc, han estat tancats massa temps i a més no sabem què passarà a partir d'ara.

Això no ha fet més que començar. Una setmana en classe i un positiu, una classe de primària confinada i, per part meva, molta tristesa i empipament.

No volem més màscares i gels hidroalcohòlics, volem professors, entre altres coses, per a reduir el ràtio d'alumnes i poder sortir a l'aire lliure a estudiar amb la naturalesa i la naturalesa.

No volem confinaments, volem recursos per a evitar el sofriment que ha provocat la quarantena a aquests alumnes després d'un confinament. Els volem en la ikastola, però de manera alegre i segura. Una vegada més, volem posar la vida i les cures en el centre i per a això es necessiten recursos humans. Es tracta de l'assignatura de Dinamarca: s'han reduït els ràtios a 10 i s'han incrementat els espais públics (tenim parcs, centres municipals, poliesportius...). Per a això es necessiten 6.000 professors que no hem vist, segons els càlculs dels sindicats.

Aquesta vegada no volem, una vegada més, que el Departament d'Educació del Govern Basc es renti les mans. Està en joc la nostra salut psíquica, això és molt seriós.

* Marta Abiega és educadora de Karmelo Ikastola