La xarxa ciutadana Sare ha convocat per a dissabte que ve, 11 de gener, una nova manifestació a Bilbao en defensa dels drets dels presos bascos. Es tracta d'una oportunitat única per a avançar en el camí de la convivència al nostre poble, després de dècades de violents enfrontaments i, encara avui, quan les seves conseqüències continuen vigents.

L'esforç de la majoria política i sindical basca, així com el compromís de moltes persones d'ideologia diversa a favor de la convivència, han permès en els últims tres anys fer passos significatius en les polítiques penitenciàries.

Enrere queden les polítiques que allunyaven als presos dels seus llocs de residència, les cel·les d'aïllament o l'execució de la pena en primer grau fins a l'últim dia. Totes aquestes mesures són alienes a la política penitenciària ordinària de reinserció i reparació que és pròpia dels Estats de Dret. En aquella època, l'excepció es va establir com a norma, és a dir, empitjorant les Polítiques Dret.

Per això, encara que valorem positivament el camí recorregut fins avui, no podem oblidar que en aquests últims catorze anys sense ETA les injustícies han continuat. Encara així, es mantenen en vigor les lleis d'excepció aprovades en una època que era molt diferent de l'actual. Per exemple, més de quinze presos han hagut de complir condemnes més llargues que les imposades pels tribunals.

Acabar amb el còmput de les penes complertes en altres països de la Unió Europea, especialment a França, ha permès restablir la normalitat, que es va incomplir fa deu anys en les Corts Generals mitjançant una esmena introduïda pel pp en el tràmit del Senat. De fet, l'esmena pretenia que els presos no haguessin utilitzat cap mena de benefici.

No es regalarà res als 52 presos beneficiaris d'aquesta modificació legal. No se'ls reduiran les penes. Se'ls aplicarà l'absolutament lògic i legal, és a dir, no se'ls imposarà gens de pena superior al límit previst en l'article 75 del Codi Penal. Esperem que l'Audiència Nacional no retardi l'aplicació d'aquesta llei, que ja ha causat suficients danys de caràcter irreversible.

La citada modificació legal també inclou els deures per a l'Administració Penitenciària de la CAPV. I és que la nova llei posa en millors condicions jurídiques i penitenciàries a molts presos i preses. Per tant, a través dels anys complerts en la presó, haurien d'accedir al tercer grau o a la llibertat condicional.

Per tant, hem de continuar fent passos per a acabar amb les polítiques d'excepció. En definitiva, l'entrada en vigor de la Llei orgànica 7/2003 suposa el manteniment encobert de la pena de presó perpètua, en obligar el pres privat de llibertat a complir condemnes de fins a 40 anys de presó, així com als greus danys que aquesta situació produeix de manera considerable en la seva salut física i psíquica. Així ho afirmen els especialistes mèdics, que el compliment de penes de més de vint anys de presó produeix efectes devastadors i irreparables en la salut de qualsevol reclús.

Per això, demanem a l'Administració Penitenciària de la CAPV que, igual que ho vam fer des de Sare el mes d'agost passat, actuï amb valentia en la gestió, aplicant les lleis a tots els presos i preses per igual, sense caure en el parany de les pressions externes o dels criteris d'oportunisme polític.

El “Model Penitenciari Basc”, aprovat per àmplia majoria en el Parlament Basc, ha de convertir-se en guia de funcionament, apostant pel compliment de les penes en règim de semillibertat. El compliment de les penes d'aquesta manera és beneficiós no sols per a aquesta tipologia de presos, sinó també per a tota la societat. I, sens dubte, a l'hora de desenvolupar aquesta política penitenciària cal atendre els professionals de les presons i als informes que aquests han elaborat. De fet, són aquests professionals els que millor coneixen l'evolució de les persones privades de llibertat.

La reivindicació d'una política penitenciària ordinària és compatible amb el respecte i la protecció que devem a totes les víctimes de la violència per a aconseguir la Veritat, el Reconeixement, la Justícia i la Reparació, valors que no tenen res a veure amb la venjança o l'ús polític del dolor. Així, cap associació ha de condicionar les polítiques penitenciàries que corresponen als governs i a la Justícia.

ETA és una organització desapareguda fa uns anys, i les persones condemnades per pertànyer o col·laborar amb ella han fet passos a favor de la pau i la convivència. Als qui qüestionen l'honestedat o la veracitat de la voluntat expressada a favor de la convivència, hem de recordar que el Dret no va ser concebut per a salvar les ànimes, sinó per a regular la convivència i, per tant, no tenen capacitat per a avaluar les consciències alienes.

La constant exigència d'autocrítica a aquestes persones ha de fer-se a tots els agents de cara al relat minimamente compartit, que, al nostre judici, sigui vàlid per a la col·lectivitat. Evidentment, és necessari que els presos facin autocrítica, però també han de fer autocrítica els qui van vulnerar els seus drets, els qui van assassinar en nom de la lluita contra ETA, els qui van torturar, els qui van protagonitzar abusos o abusos de poder. Si no ho fem, estarem tancant falsament un capítol terrible de la nostra història. Però avui és el dia en què hi ha mancances i silencis evidents en aquest àmbit.

Té legitimitat per a segellar i tancar les conseqüències del conflicte que ha viscut la societat basca. Definitivament!, sí. És l'hora d'una Justícia convencional que porti la pau entre els agents socials i polítics, perquè, si no, una pau amb injustícies i desmemòria no seria una pau justa.

Arantza Aldezabal, Arantza Isasmendi, Begotxu Olaizola