Quan s'analitza la història dels moviments socials i de protesta, els estudis més abundants són els de l'Edat Contemporània. Les fonts són més abundants, els conflictes també, i a més els investigadors compartim la visió del món de la recerca. És a dir, com passem per la tamís del progrés i del progrés comprenem les seves reivindicacions i programes, ens fan racionals, perquè som els fills de la Il·lustració.

Però en els conflictes de l'era preindustrial és difícil situar-nos i compartir aquests punts de vista, perquè no és clar si els moviments rebels de protesta i resistència d'aquella època tenien capacitat per a desenvolupar programes conscients. Eren capaços d'imaginar en el futur règims alternatius, és a dir, projectar utopies? No és gens clar.

Des del punt de vista més clàssic, la majoria de les revoltes medievals i modernes tenien un caràcter retrògrad o conservador. És a dir, en general, no tenien voluntat clara d'abolir el feudalisme o d'acabar amb la monarquia. Segons la seva concepció mundial, el feudalisme era un ordre social just en el qual cada estament exercia un paper. Les insurreccions es produïen quan els senyors nobles o els patricis de les ciutats cometien abusos i violaven aquest ordre social. L'objectiu d'aquestes revoltes era tornar a la situació anterior, que consideraven just restablir aquest ordre social. La culpa no era de la monarquia o del sistema feudal, sinó del senyor noble o magnat més concret. És més, sovint recorrien al Rei a demanar ajuda per a restablir la situació anterior. Per exemple, tant en la Gran Jacquerie francesa (1358) com en la revolta de Wat Tyle anglesa (1381) el vulgo no va considerar al Rei responsable de la situació, sinó als seus assessors i nobles; i en les rebel·lions antifeixistes del segle XVII, “El Rei Biba! Baix!” o “Visca el Rei! Cridaven tornades com “A baix el mal govern!”, per exemple, en aixecaments de croquants a Nàpols (1647) o en el sud-est de França. El rei o el sistema no el qüestionaven, només criticaven els impostos (la gabela) o els recaptadors que els semblaven abusius.

No obstant això, alguns autors consideren que existeixen excepcions, ja que es creu que en algunes insurreccions o revoltes preindustrials poden existir proves de programes transformadors o reivindicacions antisistèmiques. Es col·loquen com a exemple d'això, els moviments de Diggers i Levellers que van participar tant en la Guerra de les Comunitats de Castella (1520-1522) com en la Revolució Anglesa (1642- 1651), que volien portar a terra el Regne de Déu, el paradís.

El debat està sobre la taula. Eric Hobsbawm, per exemple, va plantejar que el caràcter «no conscient» d'alguns moviments de resistència es va prolongar fins a l'Edat Contemporània, sobretot en les societats agràries endarrerides. Però Ramachandra Guha va criticar això mateix en analitzar les regirades pageses de l'Índia. També cal tenir en compte que en l'era preindustrial la majoria de la població menor no havia estat alfabetitzada i que en absència d'escriptura va deixar poca petjada en les fonts. En conseqüència, en ser mancades de veu, els seus defenses no han arribat més que indirectament.

Tot això pot servir per a reflexionar sobre els moviments socials actuals: Seguim clavats en l'intent de recuperar aquest estat idealitzat de benestar o som capaços d'imaginar una societat sense capitalisme?