Aquest tipus d'Escoles de Jornada no es veuen amb freqüència.
També és rara perquè es farà des d'un punt de vista totalment voluntari i militant. Serà gratuïta perquè qui vulgui i pugui acudir a rebre una formació de qualitat. Les jornades seran polititzades, i això tampoc és habitual. Si un ajuntament o la UPV/EHU organitza no sé què, ho fa des d'una suposada “neutralitat”, perquè nosaltres des del principi diem que treballarem la matèria des d'un punt de vista polític.
També crec que és una raó per a animar a la gent. No sols vindran els que tinguin vocació professional artística, o que treballin professionalment. Sinó que serà una ocasió d'aprenentatge per a tot el que vulgui. I encara que simbòlicament sigui important fer-ho en el Centre Socialista de Sant Sebastià, entre Tabakalera i Dabadaba, en el xoc dels models culturals.
Quina funció volen exercir aquestes escoles?
Un dels principis fonamentals de l'équeda és el de facilitar l'accés universal a l'art, entès en general l'art, i en aquest cas a la formació. I en la mesura en què sigui universal, gratis. La idea de socialització està lligada a aquesta idea. Ho considerem com un principi. Hem posat aquestes classes de manera gratuïta, però tots els espectacles que hem muntat també han estat gratuïts, obres de teatre, etc.
Sovint es diu que l'accés a l'art és universal, que està democratitzat, o que cal aprofundir en això. Però també, en un sentit, està polaritzat. L'accés no és igual per a tots, sobretot en la formació.
Fins a quin punt o com es contraposa la vostra oferta, gratuïta, amb una estructura econòmica construïda entorn de l'art i la cultura?
El model que hi ha és radicalment contrari al nostre, perquè va en la línia del capitalisme. Es tracta d'una qüestió que va de la boca a la punta d'un model monopolista, que està totalment institucionalitzat. La immensa majoria dels projectes artístics s'emporten de les institucions, i això té grans conseqüències ideològiques. També estem veient com el model s'està amagant en mans de grans empreses, com en altres àmbits de la societat, per a produir art i per tant consumir.
Es parla molt de la necessitat de professionalitzar la cultura i l'artista.
La cultura està professionalitzada des de fa anys. L'artista ja no és el que en el centre de la plaça llança espontàniament un bertso, o canta mentre treballa, ni el que renúncia a la seva vida habitual. És un artista treballador des de fa anys. Aquesta és la figura de l'artista modern. L'artista el crea per al mercat i, en conseqüència, és un treballador assalariat. Això sí, la precarietat està molt arrelada i generalitzada, res a dir a Euskal Herria. I la lluita contra això és imprescindible.
Si la professionalització de l'art és conseqüència del capitalisme, el desenvolupament del capitalisme ens porta al que esmentàvem amb el model. Aquesta situació fa que una gent no tingui accés a un consum d'art de qualitat, a sessions de formació, o que els artistes es vegin obligats a entendre els seus projectes artístics com a projectes empresarials o econòmics.
Tot això és conseqüència d'un model, amb tots els seus extrems. Nosaltres volem posar damunt de la taula un model diferent, lligat a les idees socialistes, és a dir, a la superació del capitalisme. Aquí veiem l'oportunitat que els artistes facin el seu treball en condicions i amb accés universal, producció d'art gratuïta i formació. Volem posar sobre la taula un model que avui dia no es pot generalitzar, però venim a fer una proposta.
"Volem posar sobre la taula un model que avui no es pot generalitzar, però venim a fer una proposta"
No us preguntaran poques vegades: per a organitzar-vos gratis, com és el finançament?
Ens autofinancem. Hem apostat per tirar endavant en la mesura que sigui possible amb molt pocs recursos econòmics. Les coses es poden fer quan hi ha voluntat, amb el treball de molta gent. Aquesta cultura està molt desprestigiada. I dic, sense culpar de res a la professionalització, però el treball militant no pot desprestigiar-se per un discurs de professionalització. Menys encara si aquest discurs és acrític, si no qüestiona el model en si, amb totes les seves conseqüències.
L'escola d'art comptarà amb dos programes paral·lels. Un vinculat a l'art escènic, en el qual destaquen el teatre; i l'art visual i el muralisme, en l'altre.
Estan totalment lligades a l'activitat d'Ekeka, ja que són dues línies de treball en marxa. Aquestes jornades han estat organitzades pels membres que participen en elles, i la primera funció directa de l'escola és la de formar als nostres companys. Però a més, ens sembla que són dues disciplines artístiques interessants per a treballar més d'una cosa. Dins de les arts escèniques, a més del teatre, també es treballarà la producció de textos i es realitzaran algunes lectures històriques pròpies del teatre polític, entre altres. En el muralisme, en canvi, s'endinsa la gent que ve de les arts plàstiques, del disseny, de la pintura... És per a molta gent.
També acudeixen a les jornades persones de fora d'Euskal Herria, tant ponents com públics.
Encara que nosaltres tenim una idea molt concreta de l'art, hem intentat fer una crida a la gent que està fent una gran feina a Euskal Herria, perquè d'ells tenim alguna cosa a aprendre. Nosaltres, des d'Ekeka, organitzem tota la producció artística des d'un sentit polític. Però el que es mou fora d'ella, fins i tot amb una concepció diferent de la política, pot ser útil per a l'aprenentatge. Entenem que tot el coneixement artístic existent ens serveix per a la funció política, i que hi ha molt a aprendre.
Entre els convidats, Matxalen de Pedro, directora d'Arts Escèniques, vindrà amb tota la seva voluntat a compartir els seus coneixements. També en Oier Guilla. Parlaran per complet d'ells, nosaltres no els hem donat cap instrucció. Els hem dit per a què hem muntat això i els donarem espai per a fer el que vulguin.
Un clar propòsit de col·lectivització del coneixement.
Sí, sí. La pròpia pretensió política dona sentit a la col·lectivització. Si el saber artístic és el que un ha adquirit d'ell, cadascun l'usarà per a l'un o l'altre, però si això es col·lecta i se li dona un sentit polític, un sentit polític unit, crec que això pren una altra força. No sols perquè es doni una via de socialització, sinó perquè connecta amb una voluntat política i adquireix un sentit fort en totes les tècniques artístiques, no sols per a un individu, sinó que és una arma per al col·lectiu.
Aquest text arriba dos anys tard, però les calamitats de borratxos són així. Una sorpresa sorprenent va succeir en Sant Fermín Txikito: Vaig conèixer a Maite Ciganda Azcarate, restauradora d'art i amiga d'un amic. Aquella nit em va contar que havia estat arreglant dues... [+]
El dilluns a la tarda ja tenia planificats dos documentals realitzats a Euskal Herria. No soc especialment aficionat als documentals, però el Zinemaldia sol ser una bona oportunitat per a deixar de costat els hàbits i les tradicions. Em vaig decidir per la Rèplica de Pello... [+]