Poc després de pintar han atacat el nou mural que recorda a la teva germana Yolanda. Com definiries el succeït?

L'atac ha estat perpetrat per un grup de persones d'ideologia feixista, segons ha informat el Departament basc d'Interior. Catalogaria la intolerància com un acte. La ideologia que hi ha darrere m'és igual. M'és igual que vingui de l'extrema dreta o d'una altra ideologia. En definitiva, ha estat un acte d'intolerància. Res és lícit. Una agressió per la memòria d'una víctima és molt greu. De fet, les accions i els mitjans per a la memòria són molt importants per a no repetir el succeït, per a recordar-ho a tots, també als joves, per a conèixer el que va succeir.

Com t'has sentit i com s'ha sentit la família davant l'agressió?

En els últims anys s'han produït diversos atacs en una plaça que porta el nom de Yoldanda a Madrid. En certa manera, estem acostumats a això. Estem preparats, encara que sofrim amb el succeït. Però quan va ocórrer per primera vegada a la Ribera de Deusto, haig de confessar que vaig sentir un calfred. Em va sorprendre. Després, en veure la resposta de la gent, el meu dolor es va dissipar per complet.

Com reaccionar davant aquesta mena d'agressions?

Amb contundència, encara que la paraula en si sigui una mica ambigua. Com expressar aquesta fermesa? Hi ha diverses formes. Fora de l'àmbit institucional, em sembla estupend abordar com l'han fet els veïns de la Ribera, fent una concentració. Uns altres han decidit per pròpia iniciativa cobrir-la de pintada blanca. Qualsevol iniciativa per a respondre a les agressions és fer front a l'insult. D'altra banda, si de l'àmbit institucional ve una resposta, doncs, bé. Les institucions han de tenir clara la seva posició quan s'ataca la memòria de les víctimes, perquè la resposta no quedi sempre en mans de la iniciativa veïnal.

Com ha respost l'Ajuntament de Bilbao?

Diversos representants de l'Ajuntament han mostrat el seu interès per aquesta iniciativa. Ens ho han comunicat, i m'ha semblat una idea estupenda que prepararan el model del mural de Yolanda perquè, si alguna vegada ocorre una cosa similar, contesti i reprodueixi ràpidament. Aquest és un bon exemple. L'àmbit institucional en aquest cas m'ha sorprès de cara el bé, ja que el mural no s'ha creat en absolut per iniciativa de l'Ajuntament.

Yolanda va ser assassinada fa 40 anys. Quan ha tornat a despertar el seu interès?

Comencem a notar un canvi radical en 2013, quan el diari El País va publicar informació sobre l'oculta vida de l'assassí de Yolanda. Va tenir una gran repercussió en els mitjans de comunicació i en la societat. Alguns van sentir la necessitat de defensar la seva memòria i els mitjans de comunicació la necessitat de recuperar el cas. La presència de Yolanda també implica ser present per als qui realitzen iniciatives vandàliques.

Us ha ajudat la pressió dels mitjans de comunicació?

Sí, ens ha ajudat de tant en tant, sens dubte. Per exemple, l'ordre de lliurament d'Emilio Hellín va ser aprovada pel Govern espanyol a causa de la pressió mediàtica. I en 2013 va succeir el mateix. El Govern estava sotmès a la pressió mediàtica sobre el terreny de joc. Es va veure obligat a respondre, i els germans ens van convocar a la reunió. Però uns mesos després el cas de Yolanda va perdre tota la seva atenció.

 

 

 

 

 

 

Ha aconseguit la seva família justícia i veritat?

Sovint penso en persones que no saben res del que va passar amb els seus familiars. Soc conscient que hi ha casos molt més dramàtics que els nostres. En el nostre cas, els assassins materials de Yolanda van tenir un judici i van acabar en la presó, encara que no van complir la condemna íntegrament. Pel que fa als autors intel·lectuals, la recerca va aconseguir un cert nivell, amb alguns membres de Força Nova. Tenim, doncs, una veritat del succeït. Però sabem molt bé que no coneixem tota la veritat. Emilio Hellín va explicar en diverses ocasions que no anava a informar de totes les persones que es trobaven darrere d'ell. Però no hem pogut anar més enllà.

Quin suport institucional heu rebut?

El Govern espanyol no ha fet res per a respondre a la petició de justícia de la família ni de la veritat. Per iniciativa pròpia no ha fet cap pas. La nostra lluita sempre ha estat contra les institucions, per a exigir justícia. A nivell d'Euskadi s'han produït avanços en matèria de justícia, veritat i reparació. En aquest sentit, Espanya està molt lluny.

Us heu sentit víctimes de segona categoria?

Sí, sobretot els pares. Quan en 1987 Emilio Hellín va marxar a Paraguai amb un permís penitenciari, els seus pares es van traslladar a Valladolid per a presentar una denúncia. Ho van passar molt malament, així m'ho va explicar ella mateixa. Se'ls va fer sentir víctimes secundàries, i més que això, com si ells anessin criminals.

Ha arribat la reparació als teus pares?

Van arribar tard. La majoria de les iniciatives de reparació van començar a partir de 2015 i la meva mare ja no s'havia adonat de la realitat. Per tant, no per als pares, sí per als altres germans, sí per als germans.

Ha sentit la pressió dels polítics?

Mai ens hem relacionat amb les associacions de víctimes ni amb els grups polítics. Per això, ningú ens ha utilitzat. S'han acostat a mi convidant-me a entrar en algun grup, però no l'he fet. Hem tingut la porta tancada, perquè si entres en aquest joc et poden utilitzar.

 

 

 

 

 

 

“La lluita de Yolanda continua viva”, diuen els que li van conèixer. En què ho nota?

Les raons per a la seva lluita, 40 anys després, estan entre nosaltres: el feminisme, la lluita de classes o el que ara es diu lluita social, la independència... són reptes que encara estan vius. I, per descomptat, la lluita contra el feixisme avui dia, aquí i en altres territoris, està molt viva. Més que mai, encara que sembli estrany. Els qui així ho pensen en el Parlament espanyol tenen una representació enorme, més que quan van assassinar a Yolanda.

El temps cura les ferides?

No hem tingut odi a casa, i això ha estat gràcies a l'educació que ens han donat els nostres pares i mares. La nostra mare ens ha educat en famílies lliures de violència i no hem tingut aquest sentiment. Un sentiment d'injustícia i impotència sí, però no d'odi.

Quina sensació et produeix Emilio Hellin?

Em produeix nàusees, però no sols per ser un assassí, sinó per ser un personatge que és. Mai s'ha penedit. Diu que va fer el que havia de fer. Antidemòcrata és, en principi, un assassí i un terrorista.

Com recordes a la teva germana Yolanda?

Jo tenia sis anys quan ho van matar. Record que la persona era molt activa, dinàmica, sempre entrant i sortint de casa. Parlant per telèfon, sobre les seves reunions… Als setze anys ningú més tenia la responsabilitat i l'actitud. A casa no teníem ambient polític, per la qual cosa la seva curiositat es va despertar fora de casa. La seva maduresa i la seva seguretat eren sorprenents.

L'assassinat de Yolanda és un dels crims més cruels de la Transició. Com vol que els altres li recordem a Yolanda?

Com es fa últimament. Les iniciatives de reconeixement i afecte que han sorgit en el seu honor són increïbles, transcendeixen les esperades. Són molt boniques. És un gest de generositat, de la gent, sortir al carrer amb molts problemes i reivindicar la figura de Yolanda. Em sorprenc de tot això.

Com resumiries els últims 40 anys?

Han estat anys de lluita, de lluita per la justícia. Aquest ha estat el nostre quefer constant durant 40 anys.

 

 

 

 

 

 

“A la Ribera està molt present”

Posar el nom de Yolanda González a la placeta de la Ribera, què va ser per a tu?

Va ser molt especial. Vam estar en el ple en el qual es va aprovar la iniciativa. Tinc un record molt bonic.

T'adones que en Deusto Yolanda González s'ha convertit en símbol?

Sí, a la Ribera de Deusto està molt present. És impossible pensar d'una altra manera. És molt important per als veïns. Ho sento molt.