Amb fam de teoria, Ekhi Lambert (Irulegi, 1990) realitza i realitza diversos estudis. A l'estiu treballa com a pastor en els últims anys, i durant tot l'any és músic. Acompanyat pels músics Yoan Aroztegi i Miguel Etxeberri, ha presentat el seu primer disc en solitari Hautsi, i és responsable musical d'un espectacle de dansa que estan preparant Arrola, Garaztarrak e Elizondo —escriu adaptacions i dirigeix l'orquestra—.

Va estudiar Filosofia i després va ser pastor.

La connexió és fer alguna cosa més sortint de la universitat. Vaig fer un any de filosofia i vaig dubtar en el treball d'estiu, vaig caminar com interim i no a gust per la força, ni tenia l'objectiu de carrera docent per als estudis de filosofia. Així que vaig pensar en el pastor, vaig anar a una escola, en el Salon-de-Provence, i vaig començar als Alps tres anys de pastor, a l'estiu. Després vaig continuar els meus estudis de Filosofia a distància, fins que vaig tenir llicència.

Estimar i seguir al pastor?

Sí, però no sé massa per què. Li estimo, però és bastant rar, m'adono que tinc vuit o nou anys. No faig cap força especial, excepte treballar. Em batallo molt en música, però faig les temporades en el pasturatge, faig el meu treball, i aquí… Així passo els estius, bastant contents.

Com no saps per què t'agrada el pasturatge, potser estàs lligat a un espai concret?

No. Vaig començar tres anys als Alps, vaig viatjar a la comarca de Provença durant l'hivern i vaig tornar aquí. Vaig viure a Berlín durant un any i en entrar, als 25, tenia ganes de ser aquí. Vaig tornar a agafar la música —ja que l'havia deixat— i, per tant, he volgut fer aquí el pasturatge. Me les arreglo amb els majors per a tenir caps de setmana, alguns dies lliures, concerts i repeticions. La muntanya dels Alps era magnífic, però prou difícil per a tenir relacions socials i projectes, sabent que la temporada ràpida de la música és l'estiu. Sent aquí, tinc relació amb la música i amb la vida de baix.

La música és un altre ofici?

Sí, a vegades diria que és un ofici, perquè a vegades he pagat. Per a la majoria dels treballs que faig, no estic pagat. Quant al treball és el mateix, faig el treball que m'agrada, i el veig, perquè al final de mes o d'any surto bé, si és així, em basta. Però és veritat que el pastor em porta més diners, de moment, que la música. No em lleva que per a mi la música sigui un ofici.

Amb Doktor Mephistori proposeu alguna cosa que no existia en el panorama musical d'aquí. És aquest el teu camí?

Segurament no és el meu camí. I la música de blues rock que toquem nosaltres ha estat proposada per Niko Etxarte –d'una altra manera– en el rock basc. És veritat que fem versions en anglès, més en alguns soul, hi ha cobris… Niko Etxart és més rock, però crec que aquí tenim el costum d'escoltar aquesta música. Record que en 10 anys vaig veure un concert de Niko Etxart en les festes d'Irulegi; era la primera vegada que veia un concert de rock, i vaig dir: “Això vull fer”.

Són necessaris els estudis per a compondre música?

No és necessari, no ho crec, però ho he fet jo. He estat en el conservatori de Baiona i he tingut cursos d'escriptura. Estava en la música tradicional amb Philippe Ezkurra i he aprofitat per a acollir molts cursos teòrics, més pròxims al clàssic, i això ho uso molt, per exemple [Doktor] Mephiston.

Ha estat una elecció clara aprendre música tradicional?

No, però he trobat a algú: Philippe Ezkurra. Un amic em va parlar de la sèrie de música tradicional de Baiona, de la qual no surto musicalment a la força. He après amb Philippe a compondre el que porto i a portar les coses fins al cap. La tradició és per fi agafar el teu instrument —o la teva veu— i tocar la música tal com ets. Des del principi vaig sentir això amb Philippe. En canvi, per a entrar a l'escola, els membres del jurat tenien uns criteris que no són els nostres a la força: jo, per exemple, tinc en compte que Mikel Laboa o Xabier Lete prenen les influències d'aquests songs protest folk americans, i els integro en la tradició. Quan va al tribunal un occità, vol veure les flautes i els acordions. Aquí hi ha un punt de vista bastant tancat, que jo dic folk —l'intestí en una estètica de música tradicional— i un altre més popular, com el rock —influint a dreta i esquerra—. Ningú ha decidit en un moment a Euskal Herria que els criteris estètics són per a la tradició i imposen als altres; les coses que es robaven eren de dreta a esquerra. Amb Philippe treballem l'experimentació i com assimilar les coses; com fer que et passis el que tens en els budells, amb les seves coses bones i dolentes.

Dius que vols simplificar les coses. T'ha ajudat a fer-ho en solitari?

Sí, perquè, què és un treball individual? No treballem sols, m'ajuda molta gent, però he decidit fer-ho en el meu nom per a la responsabilitat. Tota la responsabilitat en aquest projecte recau sobre mi. Si alguna cosa no va bé, em correspon a mi arreglar les coses. Quan estàs parlant en el teu nom amb els altres, cal ser simple perquè cal tenir clar. A vegades cal saber que estàs perdut. Això deixa lloc als altres, no els ofegues.

Quin ambient té el disc?

Des del punt de vista de les influències, he estat jugant molt en els videojocs, estant en el col·legi, i sé que en la música hi ha moltes coses que surten d'aquí, encara que no sigui un so electrònic. D'aquí tinc moltes influències musicals, encara que també hi ha influències de la música tradicional, del pop, de la música blues…

Per les paraules?

Bàsicament són cançons d'amor que vaig escriure i li vaig dir a la meva amiga. Així han marxat les coses. Potser és bastant rar compartir la cançó per a algú, però si intento escriure una cançó per a tots, no té sentit per a mi. En canvi, quan parlo particularment a algú, dic coses. De moment no tinc més remei que escriure.

Has après filosofia, música i ara psicoanàlisi. Tens gana constant amb els estudis?

Sí. És també una manera d'emborratxar-se, amb tota seguretat. En els llibres adverteixo una gran quantitat d'estupideses, i no dona bons resultats. Però cadascun necessita les seves drogues, i el meu és això: teories, ser estudiant… Tanmateix, poden passar coses interessants.