El 7 de gener, el naixement de Biloria em va fer mirar cap endavant, amb esperança; la calç que el va secundar em va mostrar el deixant d'aquest bon món que desitjo.

Així em vaig oblidar de la quantitat d'enderrocs que han llançat per a anar al poble, en la pista que tantes vegades hem utilitzat durant les vacances dels meus fills, en la zona de Pagamendi. Abocador construït allí per algú! Els maons, taulells i altres objectes s'amagaven en els forats del camí, però, després de més d'un mes, els trossos d'alguna casa han trobat el repòs.

Encara sort que Biloria va tancar aquell cicle... Sí, per descomptat, també hi ha incidències... Pocs dies després, el xai de Luzi s'ofegava en la seva bossa, i la pobra noia havia passat diversos dies sense poder desprendre's d'ella per complet. Afortunadament, han vingut molts més, entre ells els petits de Pastorel·la. No té molt mèrit, ja que té nou anys, fer parella i sortir bé. La seva eruga serà per a casa, que tingui una vida tan sana com la petita de la seva mare...

En qualsevol cas, n'hi ha prou amb sortir de l'artèria per a tornar a sentir en la cara els atacs de les tempestes externes. En aquesta ocasió els treballs de senglar en les prades. Un regal tots els dies: la possibilitat de sembrar patata. Si passéssim l'arada, no deixaríem tan elegant la suposada plantació de patata que no desitgem. Si troben en el camí a les joves pomeres, roures i fajos que acabem de plantar, també els arrenquen. Amb el tub de protecció, pel que sembla, no els resulten tan atractives. En els prats cal treure-li temps per a corregir i anivellar les terres, això que no tenim... En qualsevol cas, la solució al desemparament no està en mans dels pagesos comuns. La pilota està en la teulada d'uns altres, a pesar que els esbarts de senglars devasten les nostres cases al rebot, passen per aquí i per allà.

Torno al meu refugi. La filla de Pekatsu ha donat a llum un crepuscle. Amb veu de Primi. Amb un xarrup d'or, amb aquesta calma de sempre. El vermell i el vermell, deliciós com una mare, també ha tingut una mica d'oripell. Han passat dies des que va néixer i encara necessita ajuda per a trobar el mugró, però no importa, on m'agrada no hi ha costa, i vaig baixar a beure-la amb gust, perquè és una gran regal la porta que m'obren per a entrar en la seva intimitat.

Prefereixo estar en aquesta intimitat pastosa que sota el núvol negre d'una hipotètica vacunació de la llengua blava. El 15 de gener finalitzava el termini de vacunació obligatòria, i la vespra ens van cridar perquè vinguessin a vacunar les ovelles. Demanem que ens retardin que estem en plena etapa de part, que el mosquit que fa de vector mor menys de set graus, per la qual cosa no hi ha perill... Li vam dir que ens cridés al responsable i que l'informaríem de la nostra situació.

Els mugits de les ovelles ens embarguen, i de nou som allí, entre llanes, recollint les calçs i assegurant que els xais han begut, munyint les llets que no han begut els xais. Així ens ha agafat el part d'Honori, i cap al migdia el d'Anari, en el prat. Un mos. Llàstima que no siguin tan sorolloses...

No obstant això, no hi ha manera de tapar el buit deixat per les ovelles per Pi, ni la presència dels gossos que es queden a casa, pot ser que Ikatz, com s'assembla, dissimuli? La imaginem en femelles i ella estava morta en la pista d'un bosc. Ja està al costat de la vella Xarpa.
Dels 105 parts previstos a curt termini, encara ens queden 59. Que serveixin les seves calçs i els seus cels per a alleujar el dolor causat per la mort de Pi. Que la llana de les nostres ovelles serveixi per a escalfar els cors que ara viuen a l'hospital.