A banda i banda es troben la ministra de Defensa, Margarita Robles, i a la dreta la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, i el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, Teodoro López Calderón. No estan solos. Prop de quaranta persones, bé prantadas en l'escala, somrients. Porten mocadors blancs en el coll: Formen part del cor de l'església de Getaria. A la vista de les tamborineres, apareixen dues txistularis. I un ballarí. En la riba, l'únic que no porta mocador, el president de la Reial Societat Bascongada d'Amics del País.

Hi ha orgull a la foto. Han anat a Madrid a cantar en basc, per a deixar clar que abans van donar la volta al món amb el ciutadà. El museu militar els acompanya amb el lema triat per a l'exposició: «Vam ser els primers». Els primers, perquè així parla la gent embogida; i nosaltres, perquè així és, no hi ha temps ni espai en la victòria. Tots arribem amb Elkano a Getaria al setembre de 1522. La foto ha sortit molt bonica, aquí estarà algun dia per a dir-ho: jo vaig ser allí amb el rei. Decorarà molt bé el saló.

I així és tot, fins a la fotografia, una nao que recorre el pas del temps. Els simpatitzants ensenyen la pleitesia a un eixut anacronisme, com els esclaus negres amb el cap de la plantació, amb els seus adorns folklòrics, com si en tots aquests anys no haguéssim tingut Azurmendi, Aresti, Estebani. Tal com ha fet Elkano, per a arribar al port de sortida després de tants anys i esforços, als cromos del Club Juvenil, Personatges guipuscoans, amables i familiars de la casa més pròxima, que són gentils i domesticats convidats en l'elegant caserna de l'exèrcit, lluny de Matxitxako i lliures de pressió. Gent feliç.