Desgraciadament, moltes de les expressions de la violència masclista no cessen. I a aquesta violència que ja és brutal se suma el tractament irresponsable de la informació de molts mitjans de comunicació: jutjar el comportament de les dones, vincular a les dones per complet amb la imatge de víctima o aprofundir en el morb. A vegades, no és clar si algunes tertúlies incideixen en la sensibilització de la societat, o reforcen el discurs de la por i creen nous patrons per als agressors. Quantes violacions col·lectives s'han produït a nivell estatal d'aquell succés de Sanfermin?

En aquest context, des de la Marxa Mundial de les Dones d'Euskal Herria (EMM) volem fer públiques algunes idees i preguntes per a la reflexió. En el si del Moviment Feminista necessitem fer una anàlisi de les formes de resposta que s'estan donant davant la violència sexista, que a partir d'ara caldrà complementar acuradament col·lectivament.

Enguany hem vist clar el múscul amb el qual es mobilitza el feminisme. El Moviment Feminista porta temps mobilitzant la pulsió de la societat, fent una crítica radical del neoliberalisme depredador, utilitzant la seva destresa per a arrencar la màscara al sistema patriarcal i per a l'articulació política. Sens dubte, el 8 de Març d'enguany ha donat lloc a la tracció d'una profunda ràbia col·lectiva acumulada que ens ha portat a materialitzar junts una inquietud comuna en plena ebullició. Davant el precipici, aixafem el fre amb fermesa en la vaga feminista.

No obstant això, la maquinària heteropatriarcal destructiva continua amb l'ajuda de l'eina de violència masclista. El feminisme ha explicat que aquesta violència no es pot llegir com una tragèdia que es dona de forma aïllada, ni deixar-la a costa d'homes malvats, perquè és una estructura molt arrelada. És a dir, la violència masclista es recrea i valora en els principals pilars del sistema: l'estat, els mitjans de comunicació, les famílies, el mercat laboral, etc.

Prenent com a exemple el cas del Ramat, se'ns ha presentat com un fet excepcional per cinc feres, però no és més que un tros del pa de cada dia. La resposta que se li ha donat ha estat absolutament magnífica. La violació en l'Audiència i en el portal de Pamplona ha desdibuixat el frau de tota una generació que es creu que viu en igualtat. Els carrers (tant físiques com virtuals) han vibrat amb els crits de #HauEzDaJusticia o #Autodefensa Feminista.

Aquesta inundació ofereix elements interessants per a analitzar les tendències de participació, mobilització i activisme que s'estan donant en el feminisme: la improvisació de respostes, els fenòmens alimentats pels mitjans i les xarxes socials o les convocatòries anònimes que es realitzen sense tenir en compte el Moviment Feminista local. Sembla que les iniciatives que sorgeixen de la indignació de la ciutadania, amb el suport de les xarxes, tendeixen a desmarcar-se de la mediació dels col·lectius organitzats. Els feminismes organitzats per aquesta organització estudien la situació, matisen el discurs i redueixen el marge per a fer propostes. Aquests desbordaments de massa, en ser més desarticulats, poden ser més útils per al sistema. Per exemple, en un moment en el qual l'Estat espanyol està en deriva autoritària i vol reforçar l'espai de la presó, intentarà aspirar al feminisme per a assentar posicions punitives? Això pot implicar el buidatge del potencial polític del feminisme? Haurem d'estar atents.

La tensió “La força dels moments puntuals vs. El múscul diari” és evident. I necessitem les dues coses. Les ones puntuals ens permeten construir noves col·lectivitats, superar el veto mediàtic i socialitzar els nostres llenguatges i visions. Però també és necessari un treball permanent de coordinació i formiga del Moviment Feminista per a impulsar canvis profunds.

És curiós que al costat d'aquesta mena de fenòmens massius, altres violències es mantinguin bastant desprevingudes. Els assassinats masclistes, per exemple, congreguen en les capitals d'Euskal Herria a 50 persones en les concentracions, en els millors casos.Per què és així si l'assassinat és una expressió extrema de la violència masclista? Sembla que hem integrat els assassinats masclistes en el nostre dia a dia i no ens sorprenen els números de les dones que els assassinen. Això ens porta a plantejar diverses preguntes: Hem normalitzat el feminicidi? O s'han caducat diverses formes de resposta? S'escolten més les campanyes virals de les xarxes que les convocatòries dels grups feministes?

D'altra banda, la passió de la mobilització ha estat diferent, segons ha dit, qui és l'agredit. Fa dos mesos, poc després de la sentència provisional del Ramat, vam tenir coneixement dels insults, xantatges i violacions sistemàtiques que sofreixen les dones marroquines que treballen en les plantacions de maduixa de Huelva. En aquest cas, tanmateix, ens mobilitzem menys. Això posa de manifest que, més que reivindicar la interseccionalitat del moviment feminista en l'àmbit discursiu, continuem tenint la necessitat de fer-lo en el terreny pràctic. Per quines dones es mou el feminisme? Quines vides ens importen més que unes altres?El repte per a donar resposta a aquestes preguntes està damunt de la taula, i per a això és imprescindible fer una reflexió i revisió col·lectiva dels privilegis de les feministes blanques per a construir un feminisme radical.

En EMM hem iniciat el procés per a abordar els desafiaments que tenim per davant. D'una banda, hem ampliat el concepte de violència i hem començat a definir el marc discursiu de la violència intersistema. Entre les dones hi ha diferents graus de vulnerabilitat respecte a la violència i s'expressen de diferents formes en els nostres cossos. Una concepció renovada que ens ajuda a descobrir aquestes diferències per a intercanviar idees sobre noves pràctiques. En aquest sentit, s'estan duent a terme treballs especials amb alguns col·lectius: dones amb diversitat funcional, dones immigrants o dones joves, entre altres; per a recollir vivències de violència que moltes vegades no veiem.

Al costat d'això, s'ha posat en marxa des de 2013 el protocol contra els assassinats masclistes de l'EMM (cada vegada que assassinen a una dona amb projecte de vida a Euskal Herria i a les 24 hores el que moltes vegades convoca concentracions en ciutats i pobles d'Euskal Herria) i s'han obert espais de revisió de formes de resposta. Ha quedat clar que per a superar la rutina necessitem nous models de lluita que donin pas a les emocions, a la corporalitat, a la memòria i a la creativitat. Aquest procés també té com a objectiu enfortir les aliances, perquè necessitem respostes múltiples i articulades per a fer front a les diferents violències, i per a això, treballar conjuntament.

La lluita contra la violència sexista no és una flor que hagi brollat de la nit al dia, per això des d'EMM donem les gràcies a tots els grups i companyes feministes que han sostingut aquesta lluita en les últimes dècades, així com a tots els agents socials, polítics i populars que han fet seva aquesta lluita. Tenim clar que en la lluita contra les agressions l'autodefensa feminista i el lideratge del Moviment Feminista (que no accepta la cooptació de ningú) continua sent la columna vertebral. La nit encara és llarga, però estem il·luminant amb flors, torxes i xarxes de solidaritat! !