Per al que va poder ser, ha estat molt modest en el 72 Festival de Sant Sebastià. Pel·lícula d'obertura del Festival de Sant Sebastià , Emmanuelle. Ha estat un símbol de l'erotisme en la filmografia de l'últim segle, i aquest remake tenia les seves expectatives perquè se'ns ha dit que anava a tenir “retocs del feminisme”... Però l'aparició de cossos nus en la pantalla, en l'actualitat, no té molt fonament. Com són les coses. És bastant objectiu dir això. Com cada vegada queden menys bars populars en aquesta ciutat.
Prova d'això són els pocs aplaudiments que ha rebut després de la roda de premsa del matí, que tindrà lloc a la nit en l'acte inaugural, després de dos humoristes catalans i monòlegs en castellà bell. Per tant, no es pot avançar molt la pel·lícula més enllà de la sinopsi i els dos detalls: Emmanuell viatja a Hong Kong, un luxós hotel on treballa com a mesurador de la qualitat d'aquesta cadena hotelera i on entaula una estranya relació amb una persona.
La pel·lícula tracta sobre el desig, la falta de desig i alguns fantasmes del passat que no es veuen reflectits de cap manera. Desitjo i plaer, por, somni... Que s'amaguen darrere de les mirades. També s'aprecia un esforç per visibilitzar als treballadors sexuals, però per a quan es va poder treballar aquest aspecte no és massa interessant.
En algun moment, la veritat és que tant el relat com la manera de contar poden generar intriga, perquè l'ambient és tan groguenc, en un hotel de luxe i en un entorn creat amb mirades de tensió eròtica. Però, a partir de les seqüències, moltes visions es perden en fum difús; el director francès, Audrey Diwan, ha ampliat massa els fils que no s'han aprofundit i que no tenen transcendència. El director va guanyar el premi del Lleó d'Or de Venècia en 2021 amb L’Évenement, però també seria sorprenent que en Emmanuelle el camí s'acostés al nivell de l'altre.
Emmanuelle ha estat l'estrena mundial. El film arribarà als cinemes a partir del 27 de setembre d'enguany. A qui li agrada una mica d'erotisme la pel·lícula li pot agradar, a alguns no, perquè a més d'un li ha costat posar-se en la butaca.
Bound in Heaven
Adreça: Xin Huo
País: Xinesa
Durada: 109 minuts
Estrena: No implantat
Fugir de la mort, cap endavant. L'home que sofreix una malaltia terminal el farà així, al costat del seu amant, amic i company de viatge. Una pel·lícula dura però positiva, amb... [+]
El novè i últim dia, en un Festival especial que em recordarà amb molt d'afecte. Deixant dues pel·lícules arriscades per a l'últim dia, estic escrivint aquesta primera crònica amb la música d'un bar, perquè no m'ha agradat res la pel·lícula que vaig veure abans.
He vist... [+]
I això ahir era dissabte i no diumenge. Li va costar treball aclarir el dia, perquè hi havia molta menys gent al carrer i no hi havia pressa. Alguns es van acostar aviat al Kursaal i al Teatre Victoria Eugenia, on van projectar la pel·lícula de clausura de la nit, We Live in... [+]
La gasteiztarra Patricia López d'Arnaiz s'ha fet amb el Goya al millor actor principal en el 72 Festival de Sant Sebastià. En el Zinemaldia, pel seu treball en la pel·lícula 'Els centellejos', dirigida per Pilar Palomero.
La pel·lícula està basada en la primera narració del... [+]
Mai ploro amb pel·lícules. He vist pel·lícules dures, històries tristes, plenes de mort, que mostren el pitjor de l'ésser humà, sense demanar perdó. He vist pel·lícules boniques, elegants, monumentals, que parlen de miracles, profundes. I, no obstant això, no ploro amb... [+]
Encara que fora del concurs de la Petxina d'Or i altres premis, en la Secció Oficial s'estrenen altres treballs –normalment– bons. En concret, són setze els que competeixen i 22 cintes –vint pel·lícules i dues teleseries- estan en projecció.
Una de les sèries que hem... [+]
Quan vaig fer el calendari del Festival, la primera pel·lícula que vaig triar va ser Parthenope. Sense saber de què es tractava, abans de llegir la sinopsi, sabia que havia de veure-la, perquè era del director Paolo Sorrentino. El meu company i amic de pis sempre em diu que... [+]
El dimecres va estar en Donostia-Sant Sebastià el grec Costa-Gavras, amb els seus 91 anys, presentant la seva nova obra i donant-li el nivell amb Le dernier souffle; i el dijous el britànic Mike Leigh, amb un elegant bastó negre i un equipatge de 81 anys.
Nous vells? No. I... [+]
Les dinàmiques familiars que han anat empitjorant durant massa temps tendeixen a cronificarse i no poden curar-se fàcilment. En el llargmetratge escrit i dirigit per Sandra Romero, Per on passa el silenci (El lloc que passa el silenci), Antonio (Antonio Araque) torna a Écija... [+]
Hi ha, a vegades, la sensació que tot està lligat. Es podrà veure de tot, fins i tot en la Secció Oficial, sempre sota un marc. Hem vist alguns tocs d'humor, drames llorantes, suspensos, documentals, fins i tot una pel·lícula de terror –que analitzarem al final d'aquesta... [+]
El 28 de juny d'enguany es va estrenar Casa en Flames (Etxea Sutan), una comèdia dramàtica dirigida per Dani de l'Ordre. Li vaig dir que pensava veure-ho un mes abans del festival, quan estava parlant amb un amic, i ell me'l va recomanar. Encara que no sempre coincidim, l'amic és... [+]
Sempre dins d'un marc, però estem veient de tot en la Secció Oficial del Festival. I això, francament, s'agraeix. Hi ha una gran diferència entre les desenes de “olé els teus ous” de la pel·lícula d'aquest torero i els infinits silencis d'On Falling.
Tal com hem llegit... [+]