Ha dedicat els seus últims anys a l'àmbit educatiu.

Així és. Vaig cursar el Grau en Educació Infantil i el Grau en Educació Primària. La meva experiència com a professor d'Educació Infantil em va servir per a aprendre molt. No obstant això, tenia un cert inconformisme, sentia (i vaig veure) que en l'educació les coses es podien fer d'una altra manera, i llavors vaig decidir explorar el camí de la recerca i fer el doctorat. M'agrada l'activitat docent i avui dia la segueixo, en aquest cas en l'ensenyament universitari.

Ha posat el focus en el model pedagògic que posa en el centre la participació de l'alumnat.

Sí, en el projecte educatiu de l'Herri Eskola Antzuola. En realitzar el màster vaig conèixer als directors de la meva tesi doctoral, així com a l'equip de recerca ALHE. Per a llavors col·laboraven amb Antzuola Herri Eskola i el plaer va ser tenir l'oportunitat d'implicar-se. Vaig començar a identificar les claus del projecte educatiu en el Treball fi de màster i em va semblar que era un bon lloc per a aprofundir en la participació dels alumnes.

Deia vostè que en la Chiotesis es reivindica la importància del model basat en la participació en l'educació, però que en la pràctica la realitat és diferent. Tenen lloc els alumnes i alumnes per a dir el que realment pensen?

El discurs està interioritzat i està clarament reflectit en la legislació educativa la participació de l'alumnat. Les pràctiques que trobem en la realitat són, no obstant això, aïllades, limitades o simbòliques: l'alumne adquireix un rol passiu, es converteix en font d'informació, participa en tasques concretes (per decisió del professor) o les seves accions no afecten directament la realitat. Quan la participació és real, l'alumne es considera un agent actiu i imprescindible per a la transformació i es busca que assumeixi responsabilitats i decisions. És més, aquesta participació adquireix el sentit de la comunitat i li dona l'oportunitat i el dret a implicar-se com a ciutadà. Aquest enfocament encara no s'ha reflectit en el sistema educatiu i els models que ens trobem són molt reduïts.

Has estudiat el model de l'Herri Eskola d'Antzuola? Per què? Què és el que fa especial?

Des de fa més de 40 anys, Antzuola va començar a donar un canvi en l'Herri Eskola. Se centraven en el benestar dels estudiants i van decidir que per a això calia donar canvis. Va ser un procés a poc a poc, un procés col·lectiu. A través de la psicomotricitat, de la lliure circulació d'idees i dels projectes globals van veure la possibilitat que els alumnes i alumnes tinguessin l'oportunitat de ser i de fer, de relacionar-se amb la realitat i la comunitat, de participar i de participar.

A més, es tracta d'una escola pública que ha estat un procés de transformació sorgit de la pròpia escola. Ens semblaven dues característiques importants i, per tant, un bon lloc per a aprendre.

Els projectes parteixen dels interessos i curiositats dels alumnes, del que volen saber.

Sí, el dia a dia d'Antzuola Herri Eskola és diferent. No hi ha assignatures, ni llibres de text. En el seu lloc, els alumnes treballen a través dels projectes globals que trien, ells decideixen què saben i què volen fer dins d'aquests temes. El dia a dia del centre s'articula a través d'aquests projectes, la qual cosa els permet implicar-se i prendre decisions tant individuals com col·lectives de manera contínua. El currículum que es construeix part, per tant, de les idees i interessos dels alumnes. Aquest enfocament suposa una nova manera d'actuar i és imprescindible un canvi en la mirada del professor. Cal canviar la manera de veure a l'alumne i d'entendre el coneixement i el poder. Si no es dona aquest canvi, encara que depèn d'altres esquemes, podem continuar alimentant aquesta participació simbòlica i limitada. És a dir, no n'hi ha prou amb dir que funcionem per projecte. L'important és com sorgeixen aquests projectes i quins i com es fa amb ells.

...i parla de la importància de la comunitat en aquest procés d'educar a les persones.

L'escola forma part d'una comunitat i les seves persones, membres d'aquesta, ciutadans i ciutadanes. Com distingir-ho? No es pot entendre una comunitat sense escola ni una escola sense comunitat. Cal acabar amb aquesta visió tancada de l'escola i de l'educació, com si el procés educatiu només es donés entre quatre parets. El coneixement té caràcter social i sorgeix en aquesta interacció amb la realitat, amb la comunitat.

En la seva tesi ha volgut donar les claus per a fomentar la participació dels alumnes i alumnes, i per a això ha plantejat de manera participativa la pròpia recerca.

Veient el tema mateix, no podia imaginar la recerca d'una altra manera. En el camí vaig tenir l'oportunitat de reflexionar i aprendre sobre el caràcter polític de la recerca, i no hi ha més que assumir responsabilitats com a investigador: què investigar, com investigar, amb qui investigar, com fer ús de les dades… El que es coneix com a recerca responsable.

Vaig dur a terme una recerca etnogràfica, com he dit, a l'Escola Pública Antzuola. Per a això vaig crear dos espais de trobada en els quals vaig acordar amb els participants el desenvolupament de la recerca. Junts vam anar imaginant el disseny de la recerca.

Has discutit 28 grups amb ex-alumnes de 28 generacions. Què és el que més s'ha repetit? Alguna sorpresa?

Per a mi va ser terrible tenir vivències d'antics alumnes de 28 generacions. A més es van animar molt (concretament 182) i la implicació va ser gran. En el Projecte Educatiu s'han produït canvis des del principi fins a l'actualitat, per la qual cosa en els relats també es percebien aquestes diferències. Però moltes idees es repeteixen en tots els debats col·lectius i no és casualitat.

Els projectes van prendre protagonisme en els 28 debats col·lectius. Comptaven amb emoció i il·lusió els treballs realitzats i les responsabilitats assumides en els projectes. Se sentien part activa i recordaven que feien “una cosa gran, important” en el dia a dia. Que tenien espai i oportunitat per a prendre decisions i que construïen el dia a dia entorn del que volien. Aquí recolliria moltes idees i és impossible, però hi ha una última idea a destacar: divertir-se i aprendre eren identificats pels antics alumnes com a conceptes que van plegats. És més, parlaven que estudiaven sense adonar-se, aprofundint en el que realment volien fer i partint dels seus interessos. Això és terrible.

Ha identificat en la recerca les claus orientades a fomentar la participació dels alumnes. Quins esmentaries?

El primer pas va ser identificar quan se sentien realment part a partir de les vivències dels alumnes. Moltes vegades rebem l'assessorament d'altres col·lectius, experts o institucions, amb criteris i pautes per a fomentar la participació de l'alumnat, però hem preguntat prou als alumnes? Quantes vegades la participació dels alumnes ha estat objecte d'estudi i quantes vegades els alumnes han estat els protagonistes de la recerca?

No obstant això, una vegada recollides aquestes claus, em semblava important aprofundir en elles, assimilar-les bé i comprendre com es materialitzen en el dia a dia. Per a això, vaig fer un altre debat de grup amb antics professors i professores, vaig fer observacions en les etapes d'Infantil i Primària i analizé també la documentació del centre. Aquest procés va ser important per a comprendre la lectura pedagògica que hi havia darrere d'aquestes claus.

En el treball s'esmenten algunes claus per a fomentar la participació dels alumnes, però, en resum, les dividim en tres dimensions: la mirada del professor, el currículum i l'organització. En aquestes tres dimensions cal donar canvis per a fomentar la participació dels alumnes, i en la tesi doctoral vaig fer algunes propostes en cadascuna d'elles. A més, vaig concloure que treballar la mirada del professor és prioritari en el repte de fomentar la participació dels alumnes a les escoles. El mestre ha de reflexionar inevitablement sobre el nen, el coneixement i el poder, en el qual canviaran significativament les altres dimensions.

És un model per a exportar a altres escoles o cal crear un lloc en el lloc?

El que es fa a l'Escola Pública Antzuola, es fa exclusivament en Antzuola. Per què? Perquè és un projecte iniciat des de l'escola i, per tant, s'adapta a la realitat d'aquesta. Des del model d'Antzuola tenim molt a aprendre, però el que hem vist i après cal adaptar-lo a la realitat local. Cal identificar necessitats contextuals i decidir com construir el camí en aquest context. A més, Antzuola ens ha demostrat que l'educació pública té la capacitat de respondre als reptes actuals i de posar en marxa aquest tipus de models. Els agents educatius poden mirar cap a on.

Vostè va presentar la seva tesi a principis de 2022. Com va ser?

Tinc un record molt bonic. Pensava que seria el moment de passar un mal glop, un moment de defensa, de nerviosisme i de molta tensió. Però vaig gaudir molt. Vaig pensar que era una manera d'acabar un bonic recorregut, un dia per a celebrar-lo. Una vegada canviat el punt de vista, el meu objectiu va ser respirar i compartir l'après i viscut amb els quals eren a la sala.

Quins reptes tens entre mans?

D'una banda, estabilitzar la meva trajectòria de recerca i continuar aprofundint en aquest tema. Adaptar-se a les realitats i necessitats del País Basc i contribuir en la mesura que sigui possible. I d'altra banda, gaudir de l'ensenyament. Enguany ha estat un curs molt boig, el final de la tesi doctoral, l'acreditació, la preparació de la plaça… Per tant, m'agradaria descansar, reposar forces i treballar amb calma totes aquestes reflexions el pròxim curs amb els alumnes.

Va participar en la Tesi Xilena. Quina va ser l'experiència?

L'exercici va ser molt interessant. No és fàcil explicar la seva tesi en sis xips i va ajudar a identificar les idees clau i a pensar que aquestes siguin comprensibles en una comunitat tan àmplia i diversa com Twitter. Al mateix temps va ser bonic conèixer els treballs d'altres investigadors. Hi havia treballs molt interessants i molt diferents. Normalment en congressos i trobades com aquest ens trobem amb gent del nostre àmbit i va ser molt enriquidor llegir obres amb una altra mirada.