Ja han passat tres anys des que el moviment feminista convoqués una vaga feminista el passat 8 de març sota el lema “Emakumeok* planto”. Aconseguint redefinir el concepte de vaga –incloent no sols els treballs assalariats, sinó també els treballs gratuïts que realitzen majoritàriament les dones*–, milers de dones es van plantar i van demostrar que la vida no se sosté mancant el seu treball. Durant dos anys consecutius, les vagues feministes del 8 de març van començar a posar de ple el focus en la crisi de cures i a visibilitzar el problema en la seva cruesa. Va quedar clar: si no hi ha cura, no hi ha vida; i si la majoria de les persones que s'ocupen de cuidar són dones, no és possible sostenir la vida sense el seu treball. La col·lectivització de les cures era un deure prioritari.

La pandèmia de la COVID-19, en la mesura que ha accelerat l'ofensiva del capitalisme que ja existia, ha evidenciat i aprofundit la crisi de cures assenyalada en aquelles convocatòries de vaga, i en aquest context les dones són les més afectades. Això ha afectat, als ulls de qui està escrivint aquestes línies, el 8 de març d'enguany; en la mateixa mesura en la qual la crisi s'ha aguditzat, com si la necessitat d'aixecar-se i lluitar davant la situació s'hagués aguditzat exponencialment en els individus. La veritat és que no tenia res d'estrany.

“Canviar tot, fiscar el sistema”. El lema de la convocatòria d'enguany coincidia íntegrament amb el d'un ànim generalitzat en les tres activitats realitzades al matí a Bilbao. Enfront de l'augment quantitatiu del feminisme en els últims anys, els missatges de les mobilitzacions de l'any passat venien a alertar de la necessitat d'organitzar-se i unir-se a la lluita feminista, amb la finalitat de no descurar l'aspecte qualitatiu i evitar que el moviment es fes insignificant. Doncs bé, en les activitats que s'han dut a terme enguany a Bilbao i en les lectures que s'han publicat en elles es podia veure el moviment feminista que va en la mateixa direcció. Un moviment feminista, anticapitalista i antiracista, que s'ha repetit en diverses ocasions al llarg de la jornada.

L'enfocament decolonial i antiracista ha jugat un paper fonamental en les mobilitzacions que s'han dut a terme en la capital biscaïna, des de l'acció que ha donat inici al programa del dia. Les fronteres, les polítiques migratòries, la Llei d'Estrangeria, els treballs de cura que realitzen les dones del sud global en condicions d'explotació… per a denunciar tot això i l'un altre, van construir un mur amb diverses caixes apilades enfront de l'oficina de les persones estrangeres i van publicar un missatge en el qual es podia llegir: “Acabar amb el sistema racista. No hi ha límits”. En la Terra, per contra, en el primer quadrimestre de 2019 i 2020 es van escriure en guix les xifres de morts.

Les dones pensionistes van recollir el testimoni de la protesta a continuació de la protesta. Un altre dilluns van omplir la façana de l'ajuntament, que s'havia acollit diversos dilluns exigint unes pensions dignes, però aquesta vegada amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es van mostrar satisfets que la plaça que habitualment ocupen ells solos s'acollís amb el moviment feminista, i res més començar l'acció, van voler subratllar que el moviment dels pensionistes és un espai per a la creació d'aliances. Un moment en el qual van aprofitar per a visibilitzar la crua realitat de moltes dones majors, denunciant que si no s'aconsegueix la igualtat real en drets i pensions, les dones majors estan angoixades i condemnades a viure en condicions de pobresa i exclusió social. Enfront d'això, van exigir pensions dignes, l'eliminació de la bretxa de gènere en les pensions o el debat sobre el treball no remunerat, entre altres qüestions.

Els participants en les iniciatives del matí es van dirigir a la torre Iberdrola. Una vegada enfront de la seu de l'empresa elèctrica, es va desplegar una pancarta en la qual es podia llegir el següent: “Aquesta és la nostra autèntica energia”. Des de l'altaveu es podien escoltar els testimoniatges de dones que sofreixen pobresa energètica, així com les crítiques a l'extremisme. Una vegada escoltades, diverses dones van realitzar un acte simbòlic en el qual es van trencar les factures de l'electricitat. Allí mateix, Zutik Emakumeak van clausurar la jornada cantant la cançó del matí, per a tornar a trobar-se en la manifestació de la tarda.

Després del parèntesi del migdia, es va reprendre l'encesa de les motos pels barris, des de columnes fins al Sagrat Cor, punt de partida de la manifestació. No sense que l'organització es pugés, però una vegada que tothom es trobava en la manifestació mantenint els espais de seguretat, la manifestació va partir passades les 19.00 hores. En la crida principal del dia també es va donar centralitat a l'antiracisme, prenent com a lema la manifestació: "Racionalitzar el sistema racista. Teixint resistències feministes". Durant una hora de marxa, la mobilització va omplir els carrers de la ciutat de color morat i ambient alegre, vessant un ambient insòlit des de l'inici de la pandèmia i la implantació de l'estat d'alarma. Una alegria, no obstant això, i francament, limitada per les mesures de seguretat; ja que s'ha posat en qüestió la pertinència de les mobilitzacions del 8 de març, la necessitat de mostrar-se als ulls de l'opinió pública responsable i exemplaritzant ha actuat, en part, en contra de la improvisació. No obstant això, el moviment ha aconseguit donar a entendre que manté la seva vitalitat per sobre de qualsevol condicionament. Quan el cap de la manifestació va arribar a la meta, des dels altaveus es va anunciar que la gent encara estava en camí, confirmant l'èxit de la jornada: encara que les dificultats per a prendre els carrers eren majors que mai, un any més, el moviment feminista va aconseguir prendre els carrers i omplir-les de denúncia. No és un assoliment delicat en els temps en els quals vivim.