El cementiri no és el lloc més alegre del poble, però l'Ajuntament d'Anoeta ha volgut donar vida al lloc en el qual descansen els morts. «L'orientació dona al sud, un cementiri envoltat de pins, on no es posava el sol, predominava la molsa i la humitat», ha dit l'alcalde, Pello Estanga. L'entorn ha estat ordenat i s'ha pintat un mural en la paret posterior del cementiri. «No fa falta grans infraestructures, algunes pinzellades són suficients per a arribar a l'interior de la gent, i mentre això sigui a les nostres mans, ho farem».
El projecte es basa en la participació. “La ciutadania ha decidit què pintar en aquesta paret”, ha dit Estanga. L'associació cultural Ikertze, ha posat als artistes Arantxa Orbegozo i Nerea Linazasoro per a dirigir i dinamitzar el procés. En les dues primeres reunions es van recollir les idees i les van definir. La participació de molts ciutadans va ser alta i els que no es van presentar, a més, van poder fer la seva aportació a través de les xarxes socials.
Imatge que transmet la pau
Orbegozo ha explicat que en les primeres reunions que es van celebrar a l'Ajuntament es van acordar unes bases: «Aquí hi ha gent de molts colors, a Anoeta hi ha molta creença, i per tant, el primer que acordem és no posar símbols religiosos. A continuació, la gent va comentar la possibilitat de col·locar una imatge relacionada amb la naturalesa, que connectaria amb la terra; també es van esmentar símbols i colors suaus relacionats amb Euskal Herria. Al cap i a la fi, el cementiri és un lloc per a estar tranquil i plorar, i per a això es buscava crear un ambient agradable».
L'artista de Tolosa va portar totes aquestes idees a un esbós. «Aquest no és el mural que jo hagués pintat, si me l'hagués encarregat, hauria estat un altre. En aquest treball hi ha molta voluntat de molta gent i això és el que dona valor a la imatge de la paret». Les últimes tres setmanes han estat pintant. Les propostes ciutadanes s'han representat en una paret de 25 metres de longitud. En el centre del carrer s'ha col·locat un pont. «Representa el viatge de la vida. Se sap el que hi ha al final del pont, però abans d'arribar allí, cadascun decideix quin viatge fer. Per a això hem posat unes petjades de potes en el sòl». A la dreta del pont, se superposen uns rècords «representant l'equilibri de la vida, com si fos un jardí xinès». A l'esquerra, connectant amb el País Basc, s'han instal·lat uns metres que estan a punt de desaparèixer. A un costat, en la branca d'un arbre, apareix el bufó, símbol d'Anoeta, i al llarg de tota la imatge de la paret, els ocells, d'un costat a un altre. A banda i banda de la paret, en dos murs de 3x3 metres, s'han col·locat un lauburu i una imatge cèltica i a l'entrada del cementiri una flor del sol, «símbol que s'utilitzava en una època per a espantar els mals esperits».
Orbegozo i Linazasoro han estat els encarregats de guiar els treballs durant les últimes setmanes i la ciutadania s'ha acostat per a ajudar o per a endreçar i netejar els entorns. «La gent acaba molt contenta, perquè normalment no està acostumada a aquests treballs, i així aprenen també l'ofici. Al final senten la pròpia imatge de la paret». Una vegada finalitzats els treballs, Orbegozo ha convidat a totes les persones que s'acostin a fotografiar i jugar: «Jugant amb perspectiva, es poden treure fotos boniques i divertides». En una altra paret del cementiri, els visitants podran aportar el seu granet de sorra i escriure el que els agradaria fer abans de morir. Un ciutadà ha escrit ja 'Fer un viatge sense volta'.
El consistori estudiarà ara la possibilitat de crear un banc, perquè els qui vulguin estar tranquils puguin disposar d'ell. Estanga ha destacat que la ciutadania que ha vist el projecte de la mural l'ha rebut “amb satisfacció i gratitud”. «Si deixem vint pots de pintura i deu pinzells a la població, és clar que es poden crear molts mons», ha subratllat Orbegozo mirant la imatge de la paret.
<< Aquesta notícia l'ha publicat el Portal de Tolosaldea i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.
Bussum (Holanda), 15 de novembre de 1891. Johanna Bonger (1862-1925) va escriure en el seu diari: “Durant any i mig vaig ser la dona més feliç de la terra. Va ser un somni llarg i meravellós, el més bell que pogués somiar. I després va venir aquest terrible sofriment”... [+]