En 2009 es va estrenar Ander, dirigit pel gallec Roberto Castón: el camp basc, el caseriu, la tradició, la família, l'homosexualitat… Aquests temes els combina amb gran sensibilitat, i és bell l'esdevenir de la història, des de la família tradicional inicial fins al model de família innovadora –no precisarem més per a no fer spoilers–. Un any després, la pel·lícula 80 egunean, dirigida per Jon Garaño i Jose Mari Goenaga, narra amb frescor l'atracció sexual entre dues dones de més edat. Castón ens conta que fins llavors els cinemes bascos van treure a la pantalla temis que no havien abordat i que aquest era el seu objectiu: “Fer una pel·lícula que no estava feta anteriorment”. Van portar referents a la gent i han anat deixant empremta en més d'un. L'actor Josean Bengoetxea és el protagonista de la pel·lícula i ens conta que la gent se li ha acostat emocionada: “Encara m'escriuen alguns, dient que tant la pel·lícula com el personatge els han ajudat, que els han donat l'empenta que necessitaven per a treure'ls de l'armari, o que la història els ha emocionat molt”.

Totes dues estrenes van ser més acollidors que numèrics, si atenem les reaccions del públic. Als 80 dies no es van omplir les sales de cinema i Ander ni tan sols es va estrenar comercialment en l'Estat espanyol – “els distribuïdors no són molt valents”, diu Castón–, però curiosament, ambdues van ser les primeres pel·lícules basques que van traspassar fronteres, perquè han arribat a molts països a nivell internacional. En els seus inicis va visitar més de 120 festivals al llarg de 80 dies, i encara es mou molt de l'un a l'altre. Ander ha anat a poc a poc fent el seu camí i ja es pot veure en Filmin, “al final he pogut llevar de damunt l'espinita de no estrenar aquí”.

A més, hi ha qui els considera pel·lícules de culte. En 80 dies hi ha gent que ho defensa amb entusiasme, perquè és una pel·lícula que se sent molt seva, que li encanta. “Per a alguns és una pel·lícula molt especial i ho sentim, no sempre s'aconsegueix i és bonic”, ens han reconegut els directors. Ander també té molts espectadors sorpresos; és un descobriment per a qui el veu per primera vegada, diu Bengoetxea.

No ha canviat res en deu anys?

En opinió de Roberto Castón, fa menys d'una dècada per a transformar la societat. En qualsevol cas, els entrevistats tenen clar que les pel·lícules podrien estrenar-se avui mateix, que les pors i tabús de la història es poden abordar de la mateixa manera, la qual cosa és significatiu. “Sovint ens sembla que es fan passos i que l'homosexualitat es viu amb una normalitat cada vegada major, i en part és així, però al mateix temps es fan lectures massa triomfalistes que no encaixen amb la realitat: hi ha gent que diu que ni cal reivindicar-la, que la gent viu la seva sexualitat amb normalitat… i no és cert. A l'escola continua sent una de les principals raons per al bullying, i en alguns discursos també es veu amb claredat que fràgils són alguns avanços, què fàcilment es poden perdre els espais i drets obtinguts. Per això, encara són necessàries històries i personatges d'aquest tipus”, explica Jose Mari Goenaga.

Els personatges LGBTI, condemnats a la tragèdia

Si retrocedim en la història del cinema, sembla que el destí dels personatges LGBTI és el drama i la tragèdia. Els entrevistats estan d'acord, i Jon Garaño diu que per això en 80 dies van intentar que no fos una història fosca, sinó una pel·lícula lluminosa, amb traces de comèdia. També Josean Bengoetxea és partidari del riure, “perquè l'humor és una arma poderosa per a contar històries i reivindicar. No em refereixo a la comèdia frívola, sinó a l'humor que et fa reflexionar. Si s'encerta, el deixant que deixa aquest humor és molt fort”.

Fins a la dècada de 1980, Castón considera que la història cinematogràfica dels personatges LGBTI ha estat massa tràgica i que no hauria d'haver estat així, “el cinema havia d'ajudar al fet que no fos així, però el cinema és un negoci i es mou lligat al pensament general de la societat. Les persones gais, lesbianes, transsexuals… han acabat de morir o de suïcidar-se massa temps en la pantalla”.

Goenaga ens parla dels dos extrems: que quan s'ha volgut tractar el tema amb serietat s'ha recorregut sovint al tràgic, i si no a la paròdia. “L'un i l'altre em semblen clixés, no perquè les històries no puguin ser així, sinó perquè poden ser d'una altra manera”.

Falta de pel·lícules més provocatives

En la massificació de les sèries que vivim avui dia, ens han dit que es poden trobar més personatges LGBTI i formes més diverses de representar-los, encara que la ficció encara s'alimenta d'estereotips. “Al cap i a la fi, el cinema i l'art van de bracet de la societat, i com no està normalitzat en la societat, al cinema encara hi ha una tendència als tòpics”, explica Bengoetxea.

Jose Mari Goenaga llança una pregunta: Hem avançat en la representació del col·lectiu LGBTI o hem creat nous estereotips? De fet, ens ha recordat que es poden trobar personatges més atrevits en pel·lícules de fa unes dècades. En aquest sentit, en les obres que toquen el tema LGBTI sovint veu massa ansiós per agradar al món heterosexual: “Es tracta de pel·lícules dirigides a heterosexuals que volen reivindicar ‘mira, nosaltres també tenim sentiments’ i eviten escenes, accions i actituds que puguin fer que un públic concret se senti incòmode. Quan veig personatges com ‘Soc homosexual però innocent i tinc valors’, penso que la pel·lícula hauria de ser més provocadora”.

No en va, quan els hem demanat que recomanin pel·lícules relacionades amb personatges LGBTI, Goenaga ens ha parlat de L’Inconnu du lac, entre altres coses: la pel·lícula francesa tracta temes com la gent que està disposada a arriscar molt pel sexe i el cruising, i ens l'ha recomanat més d'un entrevistat. També han entrat en la llista Brokeback Mountain, Carol, La vie d'Adèle, Girl, Portrait de la jeune fille en feu, Hedwig and the Angry Inch, Una dona fantàstica i El rebel sense causa. Aquesta última pel·lícula no fa al·lusió explícita a l'homosexualitat, però sí s'ha fet una lectura que el personatge de James Dean és un adolescent homosexual. Entre les sèries, un altre parell de propostes: A very English scandal i Hollywood. Seguint les recomanacions, aquest estiu ens han posat un repte immillorable per a veure un bon cinema ple d'orgull.