Mentre escoltem a l'Afganistan, des de la butaca de la nostra casa ens estem quedant bocabadats davant les imatges que ens tiren de tabola. Els talibans una vegada més? Com és possible que hagi tornat tan aviat al poder i, a més, que l'exèrcit afganès, que els Estats Units ha proporcionat i preparat, no s'hagi enfrontat en absolut?

Les explicacions de Joe Biden són igualment terribles per a justificar, segons l'Exèrcit estatunidenc, el retorn a casa improvisat: “Les tropes estatunidenques no havien de participar en una guerra en la qual les forces afganeses no volien lluitar”, “la nostra intenció no era construir una nació democràtica, sinó lluitar contra el terrorisme”.

És cert que l'EBB va entrar a l'Afganistan amb la intenció de destruir les bases d'Al-Qaeda i altres organitzacions terroristes. No obstant això, l'EBB i la resta dels exèrcits occidentals que amb ell es van incorporar, les ONG, etc., no han romàs de braços plegats en els últims vint anys. De fet, són molts els canvis que van experimentar les forces estatunidenques invasores i els nous mandataris afganesos en entrar a l'Afganistan i espiar als talibans, sobretot en comparació amb el règim de terror imposat pels talibà. Sí, millores, al marge de la corrupció generalitzada de les noves autoritats afganeses i de l'opiogia, sobretot pel que fa a la situació de les dones.

Ens respondran que els mandataris afganesos imposats pels estatunidencs eren tan miserables com covards, que no hi havia veritable exèrcit afganès, perquè la majoria de les donacions s'havien desviat fins a les butxaques de no sé amb qui, que no hi havia veritables intencions o desitjos per part dels afganesos per a combatre als talibans, fonamentalment perquè estaven en contra de la majoria de les innovacions promogudes per les potències occidentals per la seva religió i els seus costums. Ens comptaran sobre la geoestrategia qui sap quina excusa Xina i Rússia.

No obstant això, no ens recorda prou el succeït a l'Afganistan durant els últims vint anys a Espanya fa tres segles, que tan poc després de la caiguda de la Gran Armée de Napoleó, el corrupte Borbó (heus aquí un pleonasme), com el reaccionari Ancien Régime, un oscuridor, va ocórrer el mateix?

Qui sap, però, veient a l'Afganistan des de la butaca de la seva casa, com no caure en la temptació de fer semblants comparacions, és a dir, que el nou imperi que ha volgut modernitzar, o almenys estabilitzar, ha cedit, com a l'Espanya del segle XIX, a l'Afganistan, d'alguna manera, encara que hagi estat per la força, no ha pogut resistir la crua realitat. Per tant, com no sospitar que tot estava decidit per endavant, sobretot després que Donald Trump sabés que havia estat negociant amb els talibans en la capital de Katar? Com no sospitar-se que la victòria talibà ha estat tan ràpida i inesperada a causa de la rendició dels estatunidencs per qualsevol acord potencial o presumpte entre els dos enemics. Com no sospitar-se que, al cap i a la fi, s'ha convertit en un fracàs absolut de l'EBB; sí, com molts han portat a col·lació a Vietnam en els últims dies?

Desgraciadament, no crec que siguin els únics que s'han rendit, ni l'EUA ni tots els altres pobles que han anat amb ells a l'Afganistan. Jo crec que tots els que estem convençuts que els drets humans són universals hem cedit inevitablement, encara que sigui de manera indirecta. Hem endevinat, potser per enèsima vegada, que en un món goblalizado l'economia és l'única cosa que realment és goblal. Molt pitjor quan la principal economia realment rendible és la de la negra, com, per descomptat, la indústria de l'opi a l'Afganistan, les contractes d'elaboració pròpia o tot tipus de fraus. No obstant això, els drets humans universals són els que semblen no ser prioritaris per a cap potència a nivell internacional. Per això també estem disposats a cedir davant el destí negre i negre de les dones de l'Afganistan, perquè sabem que no existeix una veritable globalització si no és la del capital, sinó tota la resta són circumstàncies locals o excepcions. En altres paraules, hem cedit a l'Edat mitjana en un país diferent al nostre, acceptant retallades de llibertats que mai i en cap cas acceptaríem al nostre poble. Per tant, estem disposats, i sempre en obediència a la crua realitat, a cedir davant totes les injustícies que veiem o sentim a través de les nostres pantalles, ens és igual que a l'Afganistan, en el qual es corresponen els drets fonamentals de les dones, o en la resta dels països islàmics que tenen com a font principal la llei Xaria. Sí, hem cedit a la nostra ambició d'universalitat, potser també per la desesperació d'acceptar que l'islam i la democràcia són unitaris de fet. Hem cedit al fet que la volta a l'Edat mitjana d'aquests pobles no posi en qüestió la nostra forma de vida, ja sigui per haver nascut allí com una tragèdia que els sobra a uns altres, o perquè, potser, valen la pena per mantenir a ratlla les seves religions i costums opressors, tal vegada per no posar en perill la veritable essència de la globalització: la pau imprescindible per a fer negocis, l'únic pax romana del nostre temps.

Així les coses, com no decidir que som simples hipòcrites, aquests simples ciutadans de bona fe que s'agiten davant totes les monstruositats dels talibans afganesos, els que estan clamant que alguna cosa cal fer, sobretot en defensa dels drets mínims de les dones, quan parlem de la Copa del Món de 2022 que organitzarà un estat islàmic com Qatar l'any que ve? Per què? Perquè Qatar és un país que també considera a les dones com a ciutadanes de segona categoria i que ha finançat en els últims anys als talibans, juntament amb altres pobles de la zona, per descomptat. Però, clar, sabem que tot el que té a veure amb el negoci del futbol és massa gros. Cal no oblidar que el Mundial també està organitzat per a veure-ho des de la butaca.