Juan, aparellador; Miguel, comptable; Julia, infermera; Andrés, metge; Natalia, economista; Pedro, consultor financer; Marta, cambrera; Alfredo, dependent de magatzem… Molts noms i professions, que tenen alguna cosa en comú: són figurants en audiovisuals. Després de la crisi de 2007, molts van observar que els seus treballs s'estaven enfonsant i que les seves condicions de treball estaven desapareixent, que aquestes condicions laborals no tornarien mai. La majoria va començar a treballar en el sector per la necessitat de treure uns diners extres amb un treball de dies solts, i en aquest treball han acabat, que sol ser més d'una jornada completa, però que no es té en compte: el temps emprat en la cerca de rodatges, els càstings, crides a aquesta agència, ara a una altra, i així, amb una mica de sort, aconsegueixes treballar un o dos dies aquesta setmana…

Sembla sorprenent que en el sector audiovisual, que creix i que compta amb molt bones oportunitats des del punt de vista de la indústria, com diuen els empresaris, la precarietat laboral sigui tan gran, però si mirem les arts escèniques, la situació no canvia molt. Treballs temporals, generalment d'un sol dia, com els figurants o actors en papers curts, i el mantra “no es pot repetir” que les productores usen en excés. Per posar un exemple: un company figurant treballarà a una sèrie de televisió i el seu treball consisteix a passejar per la vorera oposada al lloc que els actors utilitzen en l'escena. És impossible que l'espectador es fixi en ell, més encara quan el fons apareix desenfocat en el pla. No obstant això, és possible que sigui l'únic dia que treballa en aquesta sèrie, ja que l'agència ha d'atreure a gent per a “vendre-la en granel” contínuament. Així, la figuració professional, que tenia la possibilitat de treure un jornal (insuficient), veu cada vegada més feble la seva situació: l'experiència en aquest treball no aporta major estabilitat, sinó tot el contrari.

Al setembre de 2016, la Fundació AISGE va publicar un informe final sobre la situació sociolaboral del sector d'actors i ballarins a Espanya, la qual cosa reflectia dades bastant decebedores. Sobre la base de les 3.282 enquestes, només el 43% dels professionals que van participar en l'estudi van treballar en el sector artístic en 2015, enfront del 66% de 2004 i al 63% de 2011. A més de la desocupació endèmica d'aquesta professió, la situació salarial és molt preocupant: si mirem els salaris de l'any, l'estudi indicava que el 53% no superava els 3.000€ anuals i el 29% rebia menys de 600€ a l'any, mentre que només el 8,17% rebia més de 12.000€ a l'any, i el 2,15% rebia 30.000€ o més a l'any. L'evolució d'aquestes dades històriques és molt preocupant, ja que s'ha multiplicat el nombre de treballadors amb major precarietat. Aquestes dades mostren que s'ha duplicat el nombre de treballadors que cobren per sota dels 600 euros.

Però aquestes dades no mostren tot el treball necessari per a preparar una funció o rodatge, o el temps que cal dedicar a aconseguir-lo. Ningú compta la dedicació “fora d'ús” de la professió. A les dades sobre la precarietat i l'escassetat de treball dels salaris —el 46% dels actors va treballar menys de 30 dies en 2015— cal afegir l'esforç en formació i entrenament professional que exigeix estar preparats per a defensar-se en un càsting que permeti aconseguir paper. Això exigeix hores i diners. A més, si afegim que el 11,7% dels treballs que s'obtenen són sense contracte, necessitem fer una reflexió seriosa i profunda sobre el que està succeint en el sector.

Òbviament, la bretxa de gènere és present: la taxa d'atur de les dones és 6 punts superior a la dels homes, prevalen en el col·lectiu de persones amb ingressos inferiors a 600 euros anuals i són majoria entre els qui treballen sense contracte.

L'arribada de Netflix, Amazon, HBO i moltes altres grans plataformes digitals i productores al sector audiovisual del Regne d'Espanya sembla que portarà molta feina, o almenys això és el que s'està repetint. Això porta millors condicions? Des de la Coordinadora d'Arts Escèniques i Cinematogràfiques de la CNT hem abordat diferents rodatges amb l'excusa de què es tracta de produccions de baix pressupost per a plataformes digitals (RTVE, Movistar+ i altres grans grups de comunicació, per exemple) que ofereixen condicions inferiors a convenis col·lectius o que directament demanen figurants i actors de manera gratuïta i sense contracte. Afortunadament, la nostra implantació en el sector és profunda i hi ha alguns exemples de l'expansió de les nostres capacitats: per exemple, els companys del sindicat CNT de Terol, després de rebre una simple anomenada d'avís, van trobar un rodatge en aquesta província en condicions de treball precàries. Des de l'organització, és possible almenys fer front a aquestes situacions i millorar les nostres condicions de treball.

Observant els nivells salarials en la figuració audiovisual, en comparació amb la mitjana en la qual es treballa, queda clar que els comptes no surten. Una jornada de 8 hores és de 45,5€ bruts i amb una mica de sort es pot realitzar dos dies a la setmana. En conseqüència, els qui treballen en figuració perceben una mitjana de 370 € al mes. Per tant, també han de treballar en altres obres similars a les precàries, com a hostesses d'esdeveniments, petites fàbriques d'hostaleria de caps de setmana, o, en alguns casos, representacions de teatre alternatiu o microteatres que els permeten combinar totes dues coses.

A més, aquest tipus de treball reuneix persones amb mentalitats molt diferents sobre l'ocupació, fins i tot antagòniques, la qual cosa ens permet observar aquelles que tenen un alt grau de professionalització en la figuració i, al costat d'elles, a les quals es dediquen de manera esporàdica, que no qüestionen els rodatges no remunerats o treballs que no compleixen la llei, ja que no entenen aquestes obres com a ocupació. Això afecta a les condicions de tot el sector. A tot això cal afegir les grans diferències que existeixen entre els diferents territoris de l'Estat: per exemple, és evident que les pràctiques fraudulentes són molt més evidents en la zona d'Andalusia, on el problema és molt greu.

Una altra realitat derivada d'aquesta heterogeneïtat dels treballadors de la figuració és la complexitat de l'activitat sindical en un sector amb tanta disparitat d'ocupació. És més fàcil treballar sindicalment en sèries o pel·lícules en les quals els rodatges tenen un recorregut de mesos que en publicitat, on en un parell de dies acaba la producció. Per això, la situació de Madrid (on es concentra la major part de la producció de ficció) i la de Barcelona són molt diferents, en la qual es grava principalment publicitat. D'altra banda, és evident la correlació inversa entre la precarietat i la sindicalización, ja que quan es fa front als abusos milloren les condicions de treball.

Hem esmentat el microteatre, que pot servir com a últim exemple de com s'explota un mateix. Imaginem una sala de petit format, amb un màxim de 20 espectadors, dos actors en escena, quatre actuacions seguides, 5€ per entrada, que rep el 50% de la sala. Pensem en el temps que es triga a crear l'obra, a assajar, a adquirir la sala, en el que costa l'atrezzo, en molts casos el treballador es queda sense contracte o com un fals autònom … En aquest cas, estem parlant de 100 euros bruts per actor a la setmana: si tenim en compte tot aquest temps de preparació, és evident que treballen per a ser pobres.

Esperem que aquest article serveixi per a pujar a un escenari o escenari o per a fer una petita idea de la realitat dels qui ens posem enfront de les cambres.