Henry Kissinger ha mort i s'han publicat des de fa temps, diria, notes de mort escrites. També és comprensible en el cas d'algú que tenia més de cent anys. Però l'escassa atenció que se'ls ha fet en aquestes reflexions dels últims temps (Ucraïna, la Xina, Gaza...; element que ha intervingut fins a donar l'últim sospir) indica que hem ingerit bastants plats recalfats.

No obstant això, ha estat més cridaner el predomini no sols del rebuig, sinó també dels plats de ferradura. Aquells que volien mostrar una mica de respecte, s'han quedat en gran manera “sí però”. I els amics reconeguts, pel que sembla, han preferit personalitzar el seu funcionament i el seu pensament amb entusiasme, que defensar l'autèntic Kissinger. El més cridaner potser és el de l'actual administració de Bide, que estava obligada per protocol almenys al difunt, que en el cas de la Casa Blanca s'ha quedat curta, freda, i en Blink, al secretari d'Estat li ha anat el greix de les mans. En tots dos casos, perquè hi havia massa ressentiments, jo crec.

Aquesta ràbia hauria estat comprensible, sobretot entre Amèrica Llatina i els que tenim proximitat amb aquella part del món, ja que els que Kissinger va fer/va fomentar/va autoritzar allí no van ser tos de mitjanit de cabra. Per contra, la seva mort ha forjat menys les desmasías de Kissinger al Sud d'Àsia (Vietnam, Cambodja, Bangladesh) i la seva repercussió ha estat major que la irritació dels vilatans.

És excepcional, per descomptat, la salutació cordial que li han brindat el poder xinès i els mitjans de comunicació oficials, a costa de l'enemistat dels altres. Però això tampoc té res sorprenent: El poder xinès ha sabut molt bé els punts de vista de Kissinger per a l'establishment de les relacions exteriors dels EUA i, en general, en una actitud agressiva que avui és un consens bilateral sobre la Xina de Washington. I d'això s'aprofita... Amb l'entusiasta col·laboració del propi Kissinger, tal com ho va demostrar el viatge de juliol. Perquè sempre ha estat així. I això mateix explica que la seva mort produeixi tan poques llàgrimes.

Però la saliva també és inútil. Kissinger ha estat un personatge que no ha perdut ni un minut de blanqueig o d'embelliment de la seva memòria. “Els països no tenen amics, només tenen interessos”, convençuts fermament, el seu país d'adopció i la principal potència del món que ha treballat amb intenció i saviesa. Sense cap mena de sentiment.

Algú li diria mercenari. I potser ell ho hauria considerat un elogi.