No obstant això, la d'avui és una epidèmia llunyana i pròxima, una autèntica epidèmia global. La pandèmia global apocalíptica que ja hem vist en diverses pel·lícules. En l'art s'està complint el guió i tinc la sensació que tots volem veure el final de la pel·lícula, perquè normalment totes aquestes pel·lícules acaben en una catarsi col·lectiva feliç, després de molt de sofriment, per descomptat. Si ens diguessin que podríem sortir de casa demà mateix estic convençut que sentiríem una frustració enorme, perquè al final tots volem ser herois d'una pel·lícula catastrofista.

La reivindicació de l'alarma l'han fet, per descomptat, per la nostra seguretat i salut. Agamben –homo sacer– diu que la vida és sagrada i, al mateix temps, sacrificable, però prendre l'una o l'altra decisió ja no és a les nostres mans. En l'altar de la governabilitat hem sacrificat una vida digna a canvi de sobreviure. L'Estat ens ha llevat el dret a decidir sobre la nostra vida, s'ha convertit no sols en el guardià de la nostra salut, sinó també en el propietari. No podem sortir de casa i no podem debatre democràticament aquesta mesura. Se'ns imposaran multes si ens dirigim amb bicicleta a la carretera de manera individual, mentre molts treballadors s'acosten a treballs no desitjats, com tots els dies, en els transports públics que van plens. Criden biopolítica però la gestió d'aquests dies està més prop del bio-caos. Desconeixem la tècnica en la qual s'han adoptat aquestes decisions que es consideren tècniques: epidemiologia, pneumologia, politologia o economia. I, sobretot, quin és el pes de cada “logos” en la decisió. No hem dut a terme un debat filosòfic que estigui en la base de la situació: L'utilitarisme que ha aprovat Boris Johnson, “la felicitat de la majoria en detriment de la minoria dels més febles” del seu compatriota Bentham, ha de ser sostingut o una visió deontològica: fes el que és “just”, sense atendre les conseqüències. Encara que les conseqüències són molt més greus: l'efecte del nostre confinament sobre la taxa de colesterol, per exemple. El Parlament tancat, amb el poder executiu al capdavant. No és una novetat, és una confirmació de la vella tendència.

I és que aquest tipus de greus crisis serveixen per a despullar la profunda veritat, la misèria, dels nostres sistemes polítics.

En l'àmbit socioeconòmic, per exemple, la desigualtat estructural dels diferents es mostra crua: des del diagnòstic privilegiat de tota la classe política fins als habitatges confinats amb bombones de butà de 60 metres quadrats. Quina és la lògica –de mercat– que cal cuidar per la salut? Quina és la part tradicional del treball quan s'esquerda, la que ha d'assumir la sobrecàrrega? En mans de qui queda la custòdia, en el moment en què ens condemnen a l'aïllament, i en el regne de la necropolítica, en qui és el ciutadà sacrificable? És clar que el propi virus és molt més democràtic que la seva gestió.

Més enllà d'aquest nu, la innovació que portarà aquesta crisi serà, probablement, la del telé-treball. La nova forma de producció que necessita la societat del rendiment, el següent salt qualitatiu de l'autoregulació: accessible en qualsevol lloc, productora en qualsevol moment, a la disposició de qualsevol. Una manera més eficaç de privatitzar la nostra privacitat. Com aquests dies no podem sortir de casa a la recerca de temps lliure, en alguns treballs la productivitat es multiplicarà. Ja estic notant en el nostre entorn aquest “mecurragi” que genera l'avorriment. Pot ser que sigui el mico del quotidià. Dificultats d'adaptació del teixit a gairebé zero. L'únic consol pel que fa a l'organització de xarxes comunitàries per al treball de cures, en el moment de deixar de necessitar la capacitat de decisió d'alguns treballadors i, potser, la possibilitat de recórrer al decreixement en tots els àmbits.

Quant a la geopolítica, la gestió de la crisi ja ens ha demostrat que el futur està en el Pacífic. la Xina ha enfocat el tema a fons, assumint costos i acceptant urbi et orbi. Corea del Sud ha establert protocols eficaços des del principi i el Japó, sumit en la depressió popular, no ha sofert cap mal d'aquest tipus fins ara. I l'única raó no és el costum de no tocar-se. Com no explica la tradició de tocar molt la situació que viuen a Itàlia. La Màfia es va crear a Itàlia per falta de suport d'Estat i Berlusconi va donar la rematada a l'estat de benestar en el qual es trobava. Això s'ha notat en les infraestructures, en els ponts que els cauen i als hospitals sense recursos. I Europa, ai Europa, està demostrant que si va haver-hi alguna cosa no és res, més enllà d'un mercat feble i una moneda mitificada. La seva capacitat de controlar el tràfic de persones, condemnant a milers de persones a ofegar-se al Mediterrani, no apareix en la resposta al virus. Sense veus conjuntes, sense coordinació. El virus és molt petit, bastant menor que qualsevol home africà.

I en aquest nu, el campió d'Espanya. Ha declarat l'estat d'alarma, formalitzant un estat d'excepció material permanent. Quan va començar aquesta excepció? En 1939 potser, en 1978 es van ratificar i es van establir els articles 155. També ajuda l'etimologia de la paraula, l'alarma, el “a l'arma”. En estat crític, perquè en l'excepció es coneix qui és el sobirà, com bé va explicar Carl Schmitt. I l'última paraula del sobirà és l'arma, la força armada. Això es notava en la compareixença d'ahir del Govern d'Espanya en el Palau de la Moncloa. Perquè, com diria Arendt, les seves decisions no es basen en el poder, la decisió de molts junts, sinó en la violència, quan un o uns pocs, sense comptar amb la voluntat de molts, la decideixen.

En aquesta crisi, igual que en la de Catalunya, ha quedat clar que l'Estat autonòmic és un tret epidèrmic. No s'ha preferit el diàleg o la relació individual, no s'ha prioritzat la col·laboració que al principi semblava efectiva. Seria lògic que el Govern de l'Estat facilités les labors de coordinació, ja que no seria raonable que els bars Castron estiguessin oberts i no en Muskiz. Igual que és una bogeria que se suspenguin les eleccions a Euskadi i se celebrin en Urruña. Ah, una altra vegada Europa! Ai, Euskal Herria! Vivim un greu estrès sistèmic, molt greu, i quan hi ha una cultura política autoritària, cal prendre amb cura aquest tipus de concentracions de poder. Perquè la restitució mai és una mera restitució. El PSOE i Podem seran els encarregats de gestionar aquesta crisi, però si el faran, com fins ara, a la mercè del mercat i d'una major centralització, que sàpiguen que en el marc d'aquestes solucions ells sempre seran la “còpia” de ningú i que la gent sempre aposta per l'original, el comandament únic que manen els comandaments. Si el virus no serà la fi d'aquest govern. I, en tot cas, que sigui aquesta la conclusió més greu.

Finalment, igual que serveix per a conèixer el caràcter de l'autoritat, la crisi també serveix per a visibilitzar la subalternidad: en basc, al gos i als nens, “les alarmes, també aquí, es gestionen en cristià”.