Dansa cortesana i folklòrica

Aquest cap de setmana hem tingut un curs de ball increïble. Carles Mas, gran mestre de dansa i música, ens acosta als models de dansa del segle XV. En el marc d'aquesta rica visita, en el seminari que hem realitzat en Igartza (Beasain), una espurna per a escriure aquesta entrada ha estat provocada per una nota de Carles Mas. El taller s'ha centrat en la relació entre els tipus de dansa cortesana recollits i les tradicions coreogràfiques que identifiquem en el folklore. Amb l'objectiu de conèixer millor el vell sistema de dansa de Guipúscoa, Mikel Sarriegi s'endinsa en els sistemes de dansa de finals de l'Edat mitjana i de l'època del Renaixement que va obrir Juan Antonio Urbeltz i Ikerfolk.

En connectar aquests dos mons a través de la dansa, Carles Mas ens va advertir que el sistema culte de dansa desenvolupat en el cim de la humanística en les corts de les ciutats europees i les expressions folklòriques infravalorades i recollides a l'ombra als pobles petits i humils de les ribes d'Europa tenen relació, l'una enfront de l'altra, amb el risc de valorar-les des de la fragilitat. "El culte cortesà no és més complex, més tècnic, més ric, més desenvolupat i més elevat que el que es pot trobar en el folklore", ens va anunciar. "Comparteixen molts elements i fonaments, i tenen els criteris i les característiques que els distingeixen, però en el que està en el folklore es pot trobar tota la riquesa i complexitat del recollit".

Discapacitat complexa

Però és difícil alliberar-se d'aquesta complexitat. És a més un complex que s'està intensificant en els últims anys en la dansa basca i en la cultura tradicional basca. Sense conèixer els detalls de les capacitats, recursos i sistema de la dansa tradicional basca, alguns creadors, grups i institucions s'obstinen en la necessitat de "barrejar", "combinar", "complementar" altres llengües coreogràfiques amb garantia internacional. Joann Kealiinohomoku, en el seu moment, va donar un bon cop a la complexa dependència i a l'escassetat de les danses tradicionals de cada lloc respecte a la dansa clàssica, analitzant el ballet acadèmic com una dansa ètnica local, i fent una crítica destructiva d'haver acceptat el ballet com un mesurador absolut per a valorar o menysprear a la resta de les danses.

La perversa superioritat atribuïda a la dansa clàssica com a llengua principal de la dansa i la complexa dependència d'aquesta han convertit a l'estàndard idealitzat del ballet en un mesurador absolut per a valorar la dansa basca que no té res a veure amb ella. La dansa basca és reconeguda en la mesura en què s'aproxima a l'estètica i al model corporal del ballet i en la mesura en què s'allunya d'ella es converteix en invalida. Al costat de la dansa clàssica ha vingut a més el paradigma de la dansa contemporània, per la qual cosa ara la dansa basca té dos miralls que cal mirar per a donar la seva mesura, que cal imitar una vegada i una altra: un més estètic-formal, un altre més conceptual. Abans teníem una esclavitud, ara dues.

Aquesta humilitat som nosaltres

En la majoria de les seccions de l'expressió corporal, tant visual com auditiva, d'Artedram —en dansa, teatre, música,...— s'observa l'esclavitud de l'academicisme i la complexa escassetat de les expressions tradicionals basques. Des de la complexa escassetat del que s'autodenomina "alta cultura", les mascarades i les distraccions no arriben a ser un Teatre escrit en majúscules; no són el cabal d'un sector professional i homologat acreditat per Scene National o DFeria, sinó l'estúpid joc dels ciutadans normals amateurs i no apresos.

Txistularis, albokaris o trikitilaris, i la música que ells fan, és música ètnica, folklòrica, sense pretensions, i per descomptat sense garanties acadèmiques.A la recerca d'aquest reconeixement i acreditació, diversos músics han caigut en una carrera de proves i d'exigències que mai acaba. I al mateix temps, rebutjant el seu passat, menyspreen i insulten als músics que no s'han implicat en aquest camí, que no es preocupen de complir amb els estàndards acadèmics.

Dependència cultural

"Desafines", "paranys", "no tens tècnica", "no saps música",...La violència de la superioritat complexa ha humiliat amb insults a músics i cantants de tradició basca, meravellosos i brillants. Nounats i criats en el mateix niu dels qui ara els menyspreen, però enrogits per l'origen que volen amagar, es neguen la seva pròpia cultura i es converteixen en els destructors més agressius d'aquesta.

Davant aquests atacs cal advertir que les manifestacions culturals tradicionals no compleixen les normes de l'academicisme, que tenen un sistema propi. Sí, en el teatre, en la dansa, en la música... ha estat i és un sistema tradicional diferenciat fora dels estàndards internacionals homologats i academicistes.Els bascos hem tingut un sistema d'expressió cultural propi: ric, complex, tècnic, artístic, comunicatiu, simbòlic, social, cultural. Estava equipat amb magnituds i escales pròpies i no necessitava el criteri i el mesurador d'un altre sistema per a posar en valor el seu cabal.

Quant a la cançó, Agustin Mendizabal ha donat a conèixer una de les peculiaritats d'aquest sistema en la seva xerrada "Euskal kantuaren intonazio berezazioa".El propi tret que l'academicisme ha condemnat i ha aconseguit gairebé desafinar, analitza en la ponència el tret de la tradicional cançó basca que Mendizabal denomina "entonació neutra o mediocre".

Vull denunciar que els nous conversos que ataquen les expressions del sistema tradicional des de l'academicisme, estan treballant com a botxins al servei del colonialisme cultural que està destruint el sistema cultural tradicional basc.

Aquest article ha estat publicat per Dantzan.eus i ho hem portat gràcies a la llicència Creative Commons.