En les nostres terres humides la noguera no té futur. Ja està. Ho ha fet ell mateix. Mai abans havia estat un arbre que creixia i vivia amb profusió. Es coneixen preciosos exemplars, com el que habita en la plaça de Garde al costat del rierol Gardalar, amb una cintura de 1,3 metres, de 17 m d'altura i 30 x 25 m d'extensió, declarat Monument Natural en 1991. No es tracta d'una grandària física, però sí d'una grandària declarable com a patrimoni: Pedro Mari Otaño, natural del caseriu d'aquest nom de Zizurkil, va col·locar a la noguera del seu pòrtic uns versos que contrastaven amb el beneplàcit argentí. L'embut (Phytolacca dioica) és un arbre important d'aquells territoris i el seu nom en guaraní significa “ombra”. Els dos arbres formen perfectament els dos sentits de l'ombra, però aquí perdrà les nogueres en breu perquè desapareixerà. Potser no desapareix, però com abans el castanyer (Castanea sativa) o l'om (Ulmus minor) i ara el pi insignis negre (Pinus radiata), aviat viuran uns pocs exemplars. Les persones que estiguin al costat de la casa com la d'Otaño tindran més possibilitats: “La noguera ha d'escoltar els ronyons de la casa”, diu la frase. No perquè les riberes revitalitzen, en la majoria dels casos, ja que el primer estable era allí, el solar de la casa és ben abonat i sobretot sec. La noguera serà arrossegada per la humitat. La humitat estimula els fongs i una ferida tímica és suficient per a penetrar per ella i posar la seva fusta en el camí de la putrefacció. Els principals causants actuals són els moviments de les terres argilenques en sec, ja que l'aclarit i inflament, l'assecat i l'esquerdament trenquen les seves febles arrels, així com les greus ferides de la fita i els atacs de la molesta plaga final, de la mosca Rhagoletis completa. Aquesta última s'està rematant. Durant l'estiu pon quan el gra de nou creix, en la mantega de les seves zokots i el cuc que sorgeix d'ella provoca una gran matança per a menjar i menjar, provocant greus ferides. D'aquestes ferides s'introduirà el fong estimulat per la humitat.

El panorama és la secreció negra en el darrere del tronc, expressió d'arrels ferides; el tronc per dins, oclòs, i els grans de nou inseparables del sòcol i sense formar la polpa.

De la mateixa manera que els nostres avis van saludar al castanyer, ens toca ara dir “adeu noguera, adeu!”. L'atzar, els dos venien en el mateix vaixell romà de terres seques del Mediterrani…