El Dia d'Àfrica crea sentiments contradictoris. D'una banda, estem les persones que volem celebrar-ho com a dia festiu; sortir al carrer amb bubus, xisclaves i turbants, ballar djembé; el temps ens acompanya en el cas de les diàspores africanes a Europa. D'altra banda, hi ha els qui adverteixen que no hi ha res a celebrar, que el dia ha de servir per a reflexionar sobre les malalties que espien al continent i a les persones africanes, i sobre la nostra responsabilitat individual i col·lectiva enfront d'elles. Com en aquesta vida, es tracta de trobar equilibris (algunes persones saben ser aclaparadores).

Diuen que el Dia d'Àfrica es va establir en la memòria col·lectiva dels africans amb l'objectiu de perpetuar la data del nomenament oficial de l'Organització per a la Unitat Africana (OUA), l'actual Unió Africana (UA), fundada el 25 de maig de 1963, i que és la primera organització panafricanista per a enfortir la Unió, la Solidaritat i la Cooperació entre els estats del continent (crec veure la foto de la família, on apareixen els líders del moment). No recordo que hi hagués dones).

Des de la instauració del Dia d'Àfrica, les persones i comunitats de la diàspora africana ens hem convertit en una celebració i hem ampliat els objectius del dia a les persones, comunitats i pobles dels llocs en els quals vivim. Abans de la pandèmia, a la regió en la qual viu, com en altres ocasions, s'estava convertint en una festa més de la capital: l'acte inaugurat per les autoritats responsables de la immigració i amb el suport de l'administració local. Era un dia per a compartir aspectes i elements de les nostres maneres de ser i de fer (música, literatura, cinema, arts, gastronomia, folklore, moda), encara que el que teníem al nostre abast fos poc. Creàvem un espai de trobada, diàleg, intercanvi, coneixement i reconeixement, més enllà dels mites de les identitats; creàvem espais que enfortien la convivència. Als jardins de la ciutat, posàvem el mercat de les associacions, era una de les activitats de l'esdeveniment i els paisatges que es creaven recordaven les restes d'alguna plaça de Marràqueix, Aaiun, Nouakchott, Dakar, Bamako, Ouagadugou, Lagos, Yaunde, Malabo o Luanda.

I el problema del continent era present, tant en els projectes que les associacions mostraven des de les seves cabanyes com en els que anaven a festejar el dia als jardins. La base de les societats i els governs hauria de ser que l'ésser humà es vestís amb la seva dignitat intrínseca, encara que en moltes parts del continent no existís aquesta dignitat, els programes que es basaven en aquest mínim en les seves declaracions i en les seves agendes. La lluita contra el racisme, avui dia creixent, insostenible, perpetuada pels mateixos mecanismes que havien de regular la convivència, també era tasca de moltes associacions.

Les persones que aquest dissabte o diumenge anaven a passar el dia als jardins venien de diferents situacions vitals: algunes vivien en assentaments o assentaments, que els havien negat també els drets bàsics; unes altres es trobaven en situació irregular; menors que per ser estrangers vivien sota la tutela de la lletra e ""; dones víctimes de tràfic per a l'explotació sexual (que havien estat enganyades, entre altres coses, per a escapar de la pobresa de les famílies, per a buscar noves causes de la pobresa o de la fragilitat. Tots ells eren testimonis directes de les paradoxes i preguntes que originava el continent (destrucció de la naturalesa, conflictes armats, gestió de malalties, desplaçaments, terra i recursos). I, no obstant això, ningú responia. I érem ciutadans sense cap responsabilitat.

Per què no gaudiríem d'aquest dia de l'any que podíem fer? Prenguem la paraula, adquirim l'espai públic (el que ens deixen), alliberem els nostres avantpassats, vam ballar amb els altres... La resta dels dies són aquí per a la reflexió, si és necessari. Feliç dia d'Àfrica!

*Ángela Nzambi és escriptora, feminista i activista pels drets humans.

És treballador de la Comissió d'Ajuda al Refugiat (CEAR) a València (Països Catalans)