Aquesta frase va provocar una discussió sobre la procedència del sistema tributari. Per fi, els perits es van posar d'acord. Malgrat la situació de Buffett, la majoria dels americans rics no pagaven un tipus d'impost inferior al de les classes mitjanes. “És normal? No”, va respondre la web Politifact que acredita els faccions.

No obstant això, aquesta confirmació ha d'actualitzar-se: Aquesta situació és normal avui.

Per primera vegada des de la recollida de dades, els 400 americans més rics van pagar l'any passat, és a dir, tenint en compte les càrregues federatives, estatals i locals, un tipus impositiu inferior al de qualsevol altre grup de rendes, segons les últimes dades.

Això és un canvi dur des dels anys 50 i 60, quan els rics pagaven impostos molt majors que els de les classes mitjanes o els pobres.

Des de llavors, els majors impostos per als més rics, com els immobiliaris o societats, han descendit per complet i l'evitació d'impostos s'ha convertit en una cosa habitual.

També té a veure amb la baixada d'impostos que el president Trump va establir en 2017, sobretot pel que fa al regal per als rics. Gràcies a ella, el tipus impositiu de les 400 famílies més riques va arribar a ser gairebé inferior al de qualsevol altra persona.

El tipus impositiu total de les 400 famílies més riques es va reduir l'any passat al 23%. Això significa que la suma de tots els impostos va pagar menys de la quarta part dels seus ingressos. En canvi, la taxa total se situava en el 70% en 1950 i en el 47% en 1980.

Per a les famílies de les prestatgeries de classe mitjana la realitat és diferent. Per a aquests també han baixat una mica els impostos federals de renda, però no han tingut cap benefici degut a la baixada d'imposts de societats o sobre immobles. I ara s'estan pagant més cotitzacions socials que abans (que financen Mediqués i Seguretat Social). En total, els impostos per a aquests grups s'han quedat íntegrament.

El resultat final és que en els últims 75 anys la progressivitat del sistema tributari estatunidenc s'ha reduït molt.

He tret dades sobre això del llibre més important que he llegit fa temps sobre política de govern: “The Triumph of Injustice”, que es publicarà la setmana vinent. Els seus autors són Emmanuel Saez i Gabriel Zucman, professors de la Universitat de Berkeley a Califòrnia, que han fet treballs pioners sobre fiscalitat. Saez va rebre el premi als millors economistes menors de 40 anys i va ser presentat en la portada de Zucman Bloomberg BusinessWeek com a “detectiva de la riquesa”.

Entre els dos han construït una base de dades històrica que analitza els impostos pagats per les famílies amb diferents nivells d'ingressos a partir de 1913, quan va començar l'impost federal de la renda. La història que conten és indignant, però també capaç de donar un cop d'energia.

“Molta gent pensa que no es pot fer res”, em va dir Zucman. “Però nosaltres pensem el contrari, que això és un punt de vista equivocat: miri a la història”. Així ho han escrit en el llibre: “Les societats poden triar el nivell de progressivitat fiscal que volen”. L'èxit s'ha aconseguit quan s'han pujat els tipus impositius dels més rics als EUA i s'ha fet un gran esforç recaptatori.

I pot tornar a triomfar.

Saez i Zucman descriuen la història dels impostos dels Estats Units com una competició en la qual uns volen obligar a pagar impostos als rics i altres tracten de protegir la fortuna d'aquests rics. La història va començar en el segle XVII, quan les colònies del Nord van crear sistemes fiscals més progressius que els europeus. A més, es va establir l'impost sobre la riquesa de Massachusetts, entre altres, actius financers, terrenys, vaixells, joies, bestiar, etc.

Per contra, les colònies del Sud s'oposaven a la imposició. Els propietaris de les plantacions temien que els impostos anessin contra l'esclavitud, afectant la riquesa dels accionistes, segons ha explicat l'historiador Robin Einhorn. Per això es va intentar que els tipus impositius fossin baixos i la recaptació, insignificant. (En definitiva, l'actitud contrària als impostos de la Confederació li va impedir recaptar fons i lluitar contra la Guerra Civil).

A mitjan segle XX dominaven els defensors dels alts impostos. El codi fiscal estatunidenc era probablement el més progressiu del món, amb una taxa per a les rendes més altes del 91%; l'impost de societats superava el 50%.

Però en la segona meitat del segle XX els pioners dels impostos baixos van obtenir la victòria. Les empreses van buscar més deduccions i maneres d'eludir els impostos. Els polítics van retallar tots els impostos que pagaven els més rics: els impostos a les rendes més altes, els impostos sobre la inversió i immobles i l'impost de societats. L'explicació habitual per a justificar això era que això anava a ser per al bé de tota l'economia.

No obstant això, posteriorment es va veure que aquesta justificació era errònia. Als rics, però només a ells, els ha anat molt bé en les últimes dècades. L'educació del PIB ha estat patètica i el creixement dels ingressos de la classe mitjana ha estat encara pitjor.

És clar que l'economia estatunidenca no va tan bé quan els tipus impositius per als rics són baixos i la desigualtat és enorme. Així era en l'època en què va acabar en la Gran Depressió, fins i tot fa poc. El que passa és que l'augment dels impostos de les rendes més altes no té com a objectiu castigar els rics (que continuaran sent rics). Es tracta d'aconseguir una altra cosa, de tenir una economia que funcioni millor per a la majoria dels americans.

Saez i Zucman dibuixen en el seu llibre un codi fiscal modern i progressiu. El tipus impositiu total per al més ric en l'1% es duplicaria fins al 60%. Aquesta pujada d'impostos suposaria una recaptació d'uns 750.000 milions de dòlars a l'any, és a dir, el 4% del PIB; això bastaria amb un sistema de guarderia universal, un programa d'infraestructures, recerca mèdica, energia neta, etc. pagament. Aquestes són les polítiques que impulsen el creixement econòmic.

La principal part de l'agenda és establir un impost de societats almenys del 25% a tot el món. Una empresa hauria de pagar un impost en funció dels seus beneficis als Estats Units, encara que la seva seu central estigués a Irlanda o a les Bermudes. Saez i Zucman també defensen un impost sobre la riquesa; la versió d'Elizabeth Warren ¹ està basada en el seu treball. I proposen la creació d'una Oficina de Protecció al Público que permeti a ^IRS2 lluitar contra l'elusió fiscal.

Ja sé per endavant que algunes veus crítiques diran sobre aquest argument: que els rics sempre trobaran un camí per a eludir els impostos. Però això no és així. Per descomptat, alguns impostos sempre podran evitar-los. Però la història ens mostra que els veritables intents de recaptar més impostos solen tenir èxit.

Pregunta't això a tu mateix: Si els intents de fer pagar els impostos als més rics fossin realment infructuosos, per què s'oposen tan durament a aquests intents?

1 Elizabeth Warren està competint per ser una candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units.
2 Internal Revenue Service, hisenda estatunidenca.