Algú diria que la selva amazònica és un bosc abandonat? O que les zones protegides de Costa Rica i Borneo estan abandonades? Hem declarat parcs naturals perquè Pagoeta i Aiako Harria són boscos abandonats? En totes aquestes zones es troba el bosc natural o s'està recuperant el bosc natural.

És el que ens està dient la Diputació de Guipúscoa: Que les zones en procés de naturalització a Guipúscoa són àrees abandonades. El bosc és el nostre ecosistema natural i, sense la intervenció humana, el nostre territori tendeix a convertir-se en un bosc. Naturalitzar, adquirir un caràcter propi, abandonar-lo és, en paraules de la nostra Diputació, perquè el bosc que no és per a la producció de fusta sembla mancar de valor.

La Diputació no vol boscos, vol plantacions d'arbres per a la fusta. No es pot tenir una visió més productivista, no es pot mostrar una visió més devastadora del propi territori. Els qui reivindiquen la nostra pàtria, la nostra llengua i la nostra cultura, no volen els nostres boscos, no estimen la biodiversitat que és pròpia de nosaltres. “Hi ha gent que en travessar el bosc no veu més que llenya per a fer foc”, va escriure l'escriptor Lev Tolstoi. No li faltaven raons.

Les plantacions d'arbres no són boscos. Igual que totes les activitats que tenen per objecte l'explotació del medi natural, el sector de la fusta també té efectes negatius, i quan, com en el nostre, es realitza de manera industrial, mitjançant monocultiu i amb maquinària pesant, es deteriora la pròpia fertilitat del sòl i es posa en risc tot sistema de vida.

Més que mai, necessitem boscos naturals, naturals. En el llindar del canvi climàtic, tal com ha demostrat aquesta pandèmia, estem condemnats a viure catàstrofes biològiques i ecològiques imprevisibles si no evitem la pèrdua planetària de biodiversitat i patrimoni natural. Així que benvinguts siguin aquests boscos abandonats.

Aquests espais que s'estan naturalitzant estan en mans de propietaris privats, segons la Diputació, que estan abandonats. Ens correspon donar les gràcies a la societat per la seva negativa a obtenir un benefici econòmic. L'Administració hauria de premiar aquest fet beneficiós per al conjunt de la societat: menys els impostos lligats a la propietat, pagant pels serveis dels ecosistemes que ens ofereixen aquests espais.

Quant a les zones de domini públic, els Ajuntaments i Diputacions haurien d'abandonar amb promptitud aquests terrenys que no estan en procés de naturalització. La fusta no és avui riquesa per a la societat. Necessitem boscos naturals, incendis, sequeres… en general, zones d'alt valor ecològic que ens permetin fer front als desastres naturals i aquesta és la via que la Diputació denomina ‘abandó’.

Demanem a l'Administració que busqui maneres de recompensar l'abandó, que destini els diners de la ciutadania, a aquells que han renunciat als beneficis de la fusta, a premiar els serveis ecosistèmics (aire i neteja, paisatge de qualitat, aliments, biodiversitat …) que afavoreixin a tots en la recuperació dels boscos.

No obstant això, si la seva elecció és la producció de fusta, sabem que el model ambiental intensiu basat en monocultiu no és compatible amb la conservació de la biodiversitat i el patrimoni natural. L'economia circular o la bioeconomía basada en aquest model d'explotació no són opcions per a afrontar el canvi climàtic o la crisi ecològica global. Per això, exigim a l'Administració que destini les subvencions a la promoció d'un model energètic sostenible que tingui en compte els danys mediambientals.