Però, què ocorre la resta de l'any en els 258 dies? Què estan fent les institucions per a canalitzar aquest conflicte que ha esclatat fa 22 anys i encara continua viu? Qui és el responsable d'aquest fracàs? Les imatges que es van poder veure ahir en la Gran Via de la capital biscaïna haurien de fer sonar aquestes preguntes. De fet, les declaracions que es realitzen en la primera setmana de setembre, en el cas d'Irun a la fi de juny, si no s'ha fet un treball intens previ, no serveixen per a res, la qual cosa fa que l'ambient ja barrejat continuï embullant-se. Fa temps que totes les institucions havien de demanar la retirada dels plàstics negres: sense cap mena de dubte, sense excepcions. Una nota a última hora d'enguany ha donat molts lemes en els mitjans de comunicació probablement a la diputada de Cultura, Denis Itxaso, però la qüestió és molt complicada de tractar. Ahir es va veure.

En l'anterior legislatura, amb EH Bildu en el govern foral, es va resoldre la creació d'una taula interinstitucional per a abordar el conflicte. Es va fer un diagnòstic de la situació i es va organitzar un pla d'acció: a partir d'aquí, era el moment d'avançar. També va anar llavors quan es van veure per primera vegada les autoritats forals fent costat a les desfilades paritàries. Des que el PNB i el PSE estan en el govern foral, no obstant això, hi ha molt poques dades sobre el funcionament d'aquesta taula i algunes dades difuses. Com a institució, també s'han desmantellat els gestos de suport a les parenceries paritàries de la ciutat en favor de les parenceries. No obstant això, en el govern foral es diu que estan treballant en un treball «permanent»: que han realitzat un estudi sobre el tema i que en breu volen iniciar una «ruta de futur». La veritat és que en tres anys a penes s'ha mogut res. I les imatges que ahir es van veure en la Gran Via recorden que hi ha molta feina per fer, i que si no se sumi fermament en l'era dels fets, el cas encara pot passar anys: arrelat, depravat.

Les referències que constantment fan el PSE i el PNB a «les dues maneres d'entendre la festa», a més, no poden generar més que inquietud. Els qui diuen defensar la tradició neguen l'existència de la parenceria igualitària, i res que es basi en la negació d'alguna cosa absolutament just no pot ser «una manera d'entendre una festa». I això cal explicar-ho i treballar-ho, perquè és un concepte bàsic de convivència. Les institucions haurien de tenir això clar i fomentar la reflexió entorn d'aquest tema. Tanmateix, en tots aquests anys no han fet cap esforç per això.

La paraula Tabua apareix a tot arreu a Irun i Hondarribia en començar a parlar sobre la Parenceria, i les institucions més pròximes —ajuntaments, diputacions— mai tenen plans per a treballar sobre el que no es pot dir. Ni tan sols els protegia. És clarificador el que ha succeït amb la unitat didàctica que han creat per a portar el tema a les escoles de la comarca, realitzada pel Berritzegune d'Irun, i que no s'han atrevit a presentar-se en els claustres en algunes escoles, i que encara que han tingut bones experiències en les quals l'han utilitzat han pagat molt car. Els detractors dels centres que han decidit tractar el tema han estat els que han llançat crítiques i missatges de rebuig cap a les opcions més excloents. El Departament d'Educació és conscient del que ha succeït i, per descomptat, els ajuntaments també es faran ressò de la situació generada. No obstant això, ningú ha fet costat a aquests professionals de l'educació.

Ahir, la Gran Via es feia mal. En la vorera, noies cridant, darrere de plàstics negres; desfilant pel carrer, més noies joves, amb els ulls mullats, sense poder resistir la pressió. I caldrà comptar altres 258 dies estèrils l'any que ve?

Aquesta notícia ha estat publicada en Notícies i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.