Fa dues dècades, coincidint amb l'aniversari de l'Acord de Lizarra-Garazi 1.go, iniciem la campanya a favor de la nacionalitat basca. Abans, diverses persones enviem una carta al rei d'Espanya a través del Govern Civil que es trobava a Vitòria-Gasteiz, dient que renunciàvem a ser els seus sobirans. En l'aniversari d'aquest acord rebem uns Documents d'Identitat de França i Espanya amb la finalitat de traslladar-los a una organització internacional. Per cert, s'estava prenent molta força la reivindicació del TSJPV que anava a ser gestionada per Udalbiltza.

Va haver-hi moments de flor: L'alto-el-foc d'ETA, la treva que podria ser definitiva, la Udalbiltza unificada i enèrgica, l'Acord de Lizarra-Garazi a plena força, la victòria de l'insubmís a prop i la nostra piràmide demogràfica molt jove. No teníem dubtes, era el moment, era el moment de fer un salt sobiranista i desobedient, perquè aquest escenari provisional sigui permanent.

Més de 200.000 persones van sol·licitar a Udalbiltza un document de reconeixement nacional; 200 persones renunciem a les nacionalitats espanyola i francesa deixant els carnets obligatoris en el Parlament de Brussel·les. La Desobediència Basca estava en marxa, reivindicant la democràcia basca, per a començar a construir la nostra república sobirana. Durant aquests anys es van realitzar altres accions de desobediència i accions directes no violentes. A conseqüència d'això, es van encendre llums vermelles en l'Audiència Nacional de Madrid (colonial) i la desobediència basca es va inscriure en el sumari 18/98.

Des de l'observatori que donen aquests 20 anys tinc clar que vam estar bé, que obrim un camí transformador i que aquesta era l'oportunitat històrica. No obstant això, aviat l'escenari va canviar per complet. Després de la ruptura de l'Acord de Lizarra-Garazi, Udalbiltza es va fragmentar, va augmentar la repressió i l'organització armada descendia pel camí que conduïa al barranc.

Seguim amb la campanya, però no vam tenir força en l'agenda política per a situar a la desobediència civil en el centre. Es va aconseguir per uns mesos, però no va tenir un seguiment seriós.

Orgullós, content, esperançat, vaig renunciar de manera pública i col·lectiva a la nacionalitat espanyola i al Document Nacional d'Identitat; humil, trist, amb el cap personalment en una comissaria, he demanat el carnet espanyol en gest privat. He hagut de menjar la paraula que vaig donar fa 20 anys i m'està fent una digestió molt dura. En aquests anys en què he estat sense karn i sense passaport he tingut moltes anècdotes, unes poques dolentes, moltes divertides.

Estic segur que el treball realitzat va tenir bona influència. La referència ha quedat aquí qui en un futur pròxim pot ajudar a traçar altres camins, però la veritat és que fracassem i com aquella acció inicial la vam fer pública, d'alguna manera he sentit que havia de llançar aquest últim gest privat

Alguns canvis en l'àmbit privat m'han obligat a fer el carnet espanyol, però això no em lleva el mal de panxa, ni molt menys m'ho justifica políticament, quan s'aborda la desobediència civil, com en altres lluites revolucionàries, perquè cal mantenir el compromís.

Si no hi ha resistència, el reconeixement públic de la derrota és el comportament més honest. Per tant, amics, us demano que prengueu aquesta carta com una petició de perdó i una declaració de fracàs.

L'entorn i el context no m'han ajudat. Els principals representants de l'independentisme s'han negat al procés independentista, la CAB està demanant confederació amb Espanya, les pròximes vacances són la principal preocupació de molts dels nostres paisans, estem mirant al procés català des de l'altre costat de la barrera...Per contra, en una declaració de fracàs no és gens adequat buscar la culpa en els altres, per la qual cosa m'agradaria comentar una de les principals preocupacions per a acabar aquesta carta, perquè pot ser una de les més reveladores de la derrota.

Els grups i les persones que impulsem la Desobediència Basca teníem criteris diferents en molts aspectes, també en el tema de la lluita armada. Jo, que he estat un públic, sempre m'he alineat i he treballat entre els que s'oposen a la lluita armada. En la meva pràctica sociopolítica considerava com a objectiu contribuir a accelerar el final d'ETA, i realment crec que col·laborem en això. Euskal Herria sense ETA és un lloc millor, millor per a viure, millor per a continuar lluitant. No obstant això, haig de reconèixer sincerament que estic molt preocupat pel rumb que ha pres aquesta societat i que una paradoxa em posa molt trista. És a dir, quan ETA estava activa, vam tenir la capacitat de mantenir la desobediència basca i, en canvi, ara, en aparença, hem perdut tot el valor, almenys les nostres generacions. Aquí està precisament el nucli de la meva inquietud, És ETA la que ens obligava a comprometre'ns més? Si la resposta fora afirmativa seria tan lamentable com preocupant.

He passat 20 anys sense ser espanyol, no tinc intenció de continuar sent espanyol durant 20 anys. Espero que tots els que ens unim a aquest desig siguem capaços d'iniciar el nostre procés d'alliberament. Espero que com més aviat millor, al costat de la República catalana, també la República Basca sigui lliure en els pròxims anys. Els de la nostra generació no ho inventem, és hora de posar-ho al servei de les noves generacions.