La presidenta del Parlament de Navarra, Lostau, va escriure una carta en la qual es lamentava de la reunió. Enguany es compleixen quatre-cents anys des que França va unir amb força a l'Estat basc. El 20 d'octubre de 1620, el Consell de França va imposar el seu edicte al Regne de Navarra. Aquesta ordre va vincular el territori sobirà de Navarra —el de la Baixa— al Regne de França.

Va signar Lluís XIII.ak: «Nosaltres, per mandat de l'autoritat sobirana de les guerres, unifiquem el Poble de Navarra i la seva corona a la nostra corona i dominis francesos, sense suprimir els seus furs, llibertats i rectes, als quals retindrem, sempre que la situació no ens obligui a suprimir-les. Així mateix, volem i ordenem que des d'aquí, les ordenances, documents i procediments del Parlament de Navarra siguin donats en llenguatge francès».

Gairebé un segle abans, el Regne de Navarra va ser envaït i ocupat per Espanya i, des de 1527, l'únic sobirà que se li havia pastat va ser la Baixa Navarra: «Quan els Albret van restaurar l'Estat al Nord, les institucions eren les mateixes que en l'Edat mitjana: d'una banda les Corts i, per un altre, les mateixes institucions de justícia, encara que una mica més per a adaptar-se a la situació que modernitzen. Per tant, reprodueixen la mateixa administració, basant-se en el Fur General i amb el mateix sistema legal», explica l'historiador del dret Roldán Jimeno. «La data de 1620 és molt important perquè va ocórrer amb el Regne de França el que va succeir amb Espanya un segle abans: Abolir la sobirania de Navarra. En fundar les nacions d'Estat, Navarra va perdre l'essència de la seva identitat: la independència», afegeix Jimeno.

L'historiador Jean Louis Davant també ha parlat en la mateixa adreça: «En 1620, Navarra va quedar decaiguda: Annexionant-se a França, els bascos es van quedar llavors sense estat sobirà. Navarra es va convertir en colònia de França».

Un mateix cap dues corones

El rei navarrès Enric III es va convertir en l'IV de França i, encara que era monarca, regentava dos regnes «com es feia amb freqüència en l'Edat mitjana»: «sense qüestionar» la sobirania de l'un i l'altre», segons Jimeno.

Davant s'uneix: «Els reis legítims del regne manaven a la Baixa Navarra. Però des de París. Tenia dos bonets sota el mateix rei».

Fins llavors, el Regne de França i el de Navarra eren gestionats de manera diferent, però també el rei de Navarra es va convertir en França. «Amb Joan d'Albret, a excepció dels temes religiosos, les coses no han canviat molt», ha detallat Jimeno.

No obstant això, ha subratllat que els francesos ja van començar a projectar un regne, el seu: A partir de 1607 es va intentar compaginar totes dues administracions per a donar pas a la futura unitat: «En 1608, Enric de Navarra III.ak va sol·licitar la redacció d'un nou fur, una mesura molt important que va ser acceptada pel seu fill Luis i que té una major influència de França en comparació amb el fur medieval de Navarra». Ha donat dos exemples de la importància del canvi: d'una banda, va desaparèixer el pactismo medieval, és a dir, l'obligació del rei de jurar el fur; i, finalment, va establir els dos en el mateix nivell. «El sistema democràtic navarrès va desaparèixer així per a convertir-se en monarquia absolutista. Va esclatar la base constitucional navarresa», ha resumit Jimeno. D'altra banda, aquest jurament es feia en el Regne de Navarra, i, segons el nou fur, el rei podria fer-lo des de París.

Davant ha recordat que la seva mare, Joana d'Albret, Henrike III.llaurin, va prohibir la religió catòlica a través de la imposició d'una església reformada. Però seguint a Castella, l'actitud d'Íñigo de Loyola continua sent notable després de la seva victòria i conversió en la batalla de 1521. En l'estat de la Basílica de Santa María de la Zurriola té el llibre Reforma que calciga sota els seus peus. Enric III.ak «va restaurar la pau», però, després de morir en 1610, el seu fill Lluís XIII, impulsat per la seva mare María Médici, tenia l'objectiu de rastrejar tots els béns catòlics de Bearno. Ells podien «corregir-los sense annexionar-se, però els reis francesos sempre tenien un menjar per a empassar a les entitats de la zona». Així, amb la unió de Bearno i Navarra, França perseguia un doble objectiu: d'una banda, l'afebliment del calvinisme i, per un altre, la imposició de la llei sàlica, és a dir, la destrucció del que fins llavors havia permès el fur general de Navarra: el regnat de les dones.

Així, va ser redactada en 1608 i va entrar en vigor en 1611, quan la legislació navarresa va sofrir un gran impacte francès fins a l'edicte de 1620. Jiménez explica: «L'edicte va ser una imposició del rei. A Navarra no va ser aprovada i, no obstant això, la Baixa Navarra va ser incorporada a la corona francesa. El nou fur de 1611 i l'edicte de 1620 van ser catastròfics per a la sobirania navarresa».

Resistència zancadillada

El Regne de Navarra va durar fins al 4 d'agost de 1789, però «en la mort cerebral», relata Davant. De fet, la pèrdua de sobirania va ser afeblida per l'edicte de 1620 i, entre altres coses, el Tribunal Suprem de Justícia del Regne de Navarra en Donapaleu va ser extradit a Pau. «La justícia navarresa va perdre així la seva independència», ha dit Davant, a partir de llavors «sense tenir cap seguretat de parlar en basca».

A partir d'aquell nou fur de 1611, el dret navarrès va ser desproveït de tota força, sempre en contra de l'opinió de les institucions nacionals. Encara que els terços de la resistència de l'època són extremadament subtils, la carta del president del Parlament de Navarresa mostra de manera inequívoca l'existència de resistència. La carta del 20 de gener de 1617 «és una carta molt dura, molt directa; avui dia Peir Lostau va utilitzar frases que li van portar les mans damunt del cap, criticant fins i tot al rei de França», explica l'historiador Álvaro Adot, qui ha traduït aquesta carta del clàssic francès. És el que ha aclarit l'oposició institucional de Navarra per a unir-se al Regne de França. Lostau coneixia el primer text del projecte d'unificació, «en aquesta carta va manifestar el seu total desacord, i a més tenia el propòsit d'ampliar-lo, perquè el va imprimir. És un gran coneixedor de la trajectòria de la política de l'època, i té la impressió que el veritable objectiu d'aquest edicte és la desaparició de Navarra com a Regne, convertint-la en una mera província».

El responsable de l'editorial Mintzoa, Aritz Otazu, esmenta el tema amb molta emoció, ja que recentment ha trobat un exemplar de la carta de quatre pàgines de Lostau a Nàpols (Itàlia): «És terrible aquesta carta, perquè Lostau no sols diu que Navarresa hauria d'estar dessujeta a França, sinó que a més diu que calia arrabassar a Castella l'Alta Navarra perduda. Aquesta era una marca de capacitació que va tenir lloc fa quatre-cents anys. Era terrible el seu amor per Navarra, perquè tals paraules es castigaven amb la mort. És un document molt important pel seu contingut, alguna cosa que no hem vist en tota la historiografia». A les institucions públiques els ha plantejat primer la venda del document, però, “desgraciadament”, l'ha acabat en mans privades.

Adot aclareix que aquell edicte de 1617 no es va publicar ni es va aplicar en la pràctica. Per tant, «Probablement existia una gran discrepància a Navarra respecte a aquesta confluència, i en Biarno, perquè el text destruïa totalment el sector dels hugonots que manava allí».

Però en 1789, davant una immensa agressió, els Estats Generals del Regne de Navarra van ser publicats i ara són recuperats per Xabier Irujo: "P tantrotocolos sobre la independència del Regne de Navarra i les seves relacions amb França". La diputada del Sindi del Regne de Navarra, Etienne Plerel, va defensar davant l'Assemblea Nacional Constituent i la Monarquia francesa que l'Estat de Navarra era un regne independent i que mai havia pertangut al regne de França, per la qual cosa els seus habitants no eren francesos sinó navarresos. Per això, l'Assemblea Nacional no té ni dret ni capacitat per a modificar els furs que constituïen la constitució dels navarresos. L'Estat General del Regne de Navarra, va ordenar que es publiqués el llibre amb el discurs del Síndic i tots els informes utilitzats que confirmaven el que s'ha dit. Aquest llibre és un dels principals informes polítics de la història del Regne de Navarra.

Per a commemorar el quart aniversari de l'edicte de 1620, Nabarralde i Urolakoak, de la mà d'HerrIesixtentzia, han organitzat teatre de carrer en Azpeitia, el dissabte 17 d'octubre, a les set de la tarda, en la Plaça Major.

Des que som avui, quan estiguem ben lligats, desenvoluparem un fruit sa que faci el futur.