Reportatge sobre la influència d'aquesta cultura de la dansa al nostre país i els conflictes que van sorgir al voltant d'ella, disc-TEKA, organitzada per la Biennal Mugak. Els temples del bumping amb les jornades en la costa guipuscoana.

N-634: diverses carreteres

L'autobús ens porta per la carretera de la costa guipuscoana, des de la discoteca Venècia, entre Ondarroa i Mutriku, fins a Txitxarro, en Itziar. En el camí farem una parada en Jazzberri, en Arroa Behekoa. Aquesta carretera va ser l'artèria principal de la Ruta del Bakalao del País Basc a mitjan anys 1990. Als citats cal afegir Young Play d'Hernani, Universal de Lakuntza, SENAR de Lemoa, Nyx de Gorliz, Columbus de Bilbao, etc. Una llarga llista que reflecteix l'èxit d'aquest fenomen cultural al nostre país. Avui no hi ha balls, ni llum estroboscòpica, ni una visió de la transició entre el sol i la lluna que ofereix un pàrquing. Estem en una marxa organitzada per la Biennal Mugak, a través dels temples d'Euskal Herria, que es va denominar música Bakalao.

Com l'arquitectura és biennal, han relacionat la perspectiva dels itineraris i conferències organitzades amb aquesta disciplina. Així, s'han analitzat les peculiaritats de l'arquitectura d'oci i ball. David Bestué explica que reflecteix l'optimisme d'antany. La catalana assenyala que les sales de ball estan relacionades amb el positivisme de l'època anterior a la crisi econòmica i són un elogi al futur. El disseny de les sales contemplava les necessitats concretes d'oci, música i dansa, així com les relacions socials. L'arquitecte i artista Pol Esteve ha definit l'arquitectura envolupant dels cossos que ballen.

María Langarita destaca la importància de la geografia. Encara que en la seva recerca ha estudiat la Ruta del Bakalao de València, el que s'ha dit és aplicable al cas basc que un oci transgressor necessita una distància espacial. El més interessant, el més perillós, sempre ha ocorregut en zones marginals. A Euskal Herria, igual que a València, les sales de festes es van instal·lar principalment en la carretera de la costa. El que al principi era un reclam per a atreure als turistes que es concentraven a les platges, van ser refugi dels qui volien ballar, gaudir i resoldre en secret. La N-634 havia deixat enrere els seus gloriosos temps en favor de la moderna autopista A8. Aquest era, el Bilbao-Behobia, el camí que havia d'unir a Euskal Herria amb el futur. Així, l'ampliació de la carretera N-634 va permetre a les sales de festes un oci diferent. Ocupant una zona en conflicte, van aconseguir revelar el territori enfront de la superioritat de la productivitat.

Fernando Castro va destacar en la seva intensa xerrada que les discoteques són també espais de control social. Es diu que els que no dormen roben la seva força de treball i per això cal controlar i disciplinar a aquesta gent. Per això, també es van utilitzar aquests espais per a establir catalogacions negatives, “zoologización”, en paraules de Castro. D'aquesta manera, les sales de festes es van convertir en caixes opaques per als degenerats, recipients perquè el jendilaje es quedi rastellat.

Entrar en el cau del conill

En Arroa Behekoa, entre Zestoa i Zumaia, s'ha obert una porta que porta anys tancada. Sense llum a l'interior, excepte la qual surt dels mòbils que hem introduït. Tenim la sensació d'haver submergit al talp en un forat. Els residus, fa temps que van ser vius els colors apagats en les parets i els quilos d'escombraries. Aquí, fa temps, va haver-hi una sala de festes anomenada Jazzberri, en la qual cada cap de setmana milers de joves es reunien per a deslliurar-se de la penúria de la setmana laboral o de l'atur. Ballant, colpejant fortament el sòl, com si estiguessin a palades a l'alienació del món laboral.

En el llibre de Lewis Carroll Alicia al País de les Meravelles, Alicia segueix al Conill Blanc i cau en el cau. El relat representa la transició a la desconeguda del protagonista, un viatge tan iniciàtic o transformador. Aquesta acció simbolitza l'abandó de la realitat quotidiana i l'entrada en un regne imaginari. L'escriptora Alana Porter, en el seu text Rave al País de les Meravelles, confronta el viatge d'Alicia amb la cultura rave. Segons l'escriptor madrileny, els que accedien a les sales de festes passaven per un portal. Allí s'alliberaven, ballaven fascinats i ressuscitaven a l'alba, convertint-se en persones completament diferents.

La nit també pot ser un concepte polític. La nit no és només un espai lliure per a alliberar pulsions hedonistes. Així, el públic de les primeres discoteques del segle XIX estava format per membres del moviment obrer: anarquistes, comunistes, sindicalistes, etc. La sala de festes no és només zona de ball. També són espais de suversión i contracultura, creació i alliberament. El Dantzaleku és també un refugi per a la perversió, ja que les discoteques, a l'abric de la dansa i la nit, ajuden a reerotitzar els cossos contra la disciplina capitalista.

En una de les conferències organitzades per la biennal Mugak, el filòsof Fernando Castro ha explicat amb mestratge la funció alliberadora de les sales de ball. Per a ell, les sales de festa són un instrument de fuita, un espai per a l'excitació i l'agitació dels treballadors. Envoltat d'un baluern musical, quan la foscor es trenca a cop de llum, el treballador es converteix en ballarí i se submergeix en un estat d'èxtasi. Castro destaca que les discoteques són un medicament contra les malalties de la societat depressiva, fars que travessen la foscor i permeten escapar del control.

Comunisme de mitjans

Aquesta música ha estat etiquetada com despolititzada. Enfront de les formes tradicionals de fer música a Euskal Herria, la cultura derivada de la música techno va ser acusada de promoure l'hedonisme i despolititzar la joventut. Sense paraules –perquè en aquest tipus de música a penes hi ha paraules cantades– era difícil donar un aire polític. Però, com deien els situacionistas, la clau no era fer art situacionista, sinó integrar el situacionismo en la manera de fer art. Així ho va entendre l'historiador de l'art Nicolás Bourriaud en parlar de DJ com una cultura comunista dels mitjans culturals.

Segons el marxisme, segons Bourriaud, existeix una relació d'intercanvi amb els instruments de producció creats per la civilització, i el techno va agafar aquests productes i els va utilitzar per a fer música. Unit a aquesta idea, el periodista Aryel Kirou va defensar en Techno rebelle (Denoël, 2002) que els veritables revolucionaris, enfront del menyspreu de tots, són els que utilitzen les màquines per a musicar-les i superar-les. El techno era una música horitzontal que, a més de trencar amb el binomi músic-oïdor, va alliberar totalment la manera de fer música. Les caixes rítmiques permetien emmagatzemar i transmetre sons. Eren eines copy/pasturi. El techno va ser més enllà del punk. Ja no era necessari ni tenir un instrument. Només per a crear música es necessitava música prèvia d'un altre. N'hi ha prou amb “samplear” fragments d'altres cançons per a crear noves.Així, segons Bourriau, s'establia un continu infinit. Segons el músic japonès Ken Ishii, “la història de la música techno és similar a la d'Internet. Ara qualsevol pot compondre infinites músiques. Aquestes músiques es fragmenten cada vegada més en els diferents gèneres segons la seva personalitat. Tothom estarà ple de músiques diferents i personals que donaran més inspiració”.

Però a la cultura de les discoteques, al techno, etc., li va succeir el succeït a qualsevol altra expressió cultural, que no va poder escapar de la fagotización del capitalisme i la comercializabilidad. La reerotización dels cossos es va convertir en una altra forma d'opressió, segons Pol Esteve. Però no sols això. El desbordament de carreteres, aparcaments i discoteques va fer que el somni hedonista es convertís en un malson. Calia vendre entrades i alcohol, calia consumir-ho la gent, i les sessions musicals van començar a dependre d'interessos comercials. La transgressió i l'experimentació van començar a abandonar-se sota la falsa lluentor lluminosa de les estrelles DJ, convertint-se en música una cosa insuportable que va quedar en un segon pla.

Això no era el nostre estil

El 10 de setembre de 2000 un explosiu va esclatar en la discoteca Txitxarro, situada en Itziar (Guipúscoa). En un comunicat publicat dotze dies després, ETA es va fer càrrec d'aquesta acció. La banda armada va justificar l'atemptat en considerar que el local era “un ull important” d'una xarxa de narcotràfic que s'estén per Euskal Herria. Va col·locar la bomba en la columna central i va destruir l'interior de l'edifici. Però el perímetre es va mantenir en peus.

La difusió del que es va conèixer com a música de Bakalao va xocar amb expressions culturals i d'oci molt arrelades a Euskal Herria. En els espais alternatius, castells o ràdios lliures, el rebuig a aquest estil musical va ser molt generalitzat i ha hagut de recórrer un llarg i ple d'obstacles per a ser acceptat. L'atemptat contra Txitxarro va suposar un punt d'inflexió i va allunyar encara més als dos mons.

Un dels organitzadors de la Biennal ha assenyalat tres punts de conflicte: el presumpte espanyolisme dels clients de les discoteques, que eren zones de tràfic de drogues i que alienaven a la joventut, i que els membres d'aquesta cultura eren un polígon de la multitud. La primera raó no coincideix amb la d'Iker Rodriguez Xai, que va ser com DJ Itzelan d'Oiartzun. Diu que la gent que es movia en Txitxarro era de voltant, sobretot euskaldun. El mateix succeiria en la citada Tremenda, Jazz Berri o Venècia. Ell, igual que altres joves de l'època, va començar a seguir un estil musical existent en el bogie i es va unir a la subcultura associada. D'altra banda, és indiscutible el consum de drogues en els espais de l'esquerra. També l'alcohol per litre, la relació del qual amb l'alienació no pot ser menyspreada. Concretar les causes i motivacions reals d'aquest conflicte, però exigirien un debat llarg i profund que no tingui suficient espai en aquestes pàgines.

Fi del viatge

«Els artistes agraden de les discoteques quan aquestes estan tancades, buides. Sempre arriben tard». Són paraules de Fernando Castro. Així ens hem sentit alguns dels quals estàvem en l'autobús, que arribem tard. Que amb aquesta excursió hem realitzat la museificación i exotización d'un passat desconegut i d'una estètica i cultura rebutjada. Per a molts, els joves que van ocupar els aparcaments i les sales de festes eren “gent”, allunyats de la música política i perduts en un pur hedonisme. Els cànons, els pollancres, es van estigmatitzar com les escombraries apolítiques, amb una mirada deutora del classisme.

Lluny de la romàntica i idealització, cal reconèixer que aquesta cultura tenia molt d'hedonisme pur. Que estava més prop de l'alienació que de la transgressió, ja que va ser una expressió cultural croada gairebé des del principi per les dinàmiques del capitalisme. Però també cal reconèixer que des de diversos àmbits de la contracultura i de l'esquerra tot això es va menysprear per incomprensió. Perquè era estrany, perquè se sentia lluny. En l'època, molts no vam veure ni vam entendre la força política d'aquesta subcultura.

Ara només queden residus. Residus i nostàlgia. Ara cal sortir d'antics temples abandonats i imaginar nous mitjans i formes d'oci i art. Com deia Jon Urzelai, autor del llibre Els seus festak, la gestió de l'oci és el primer pas per a la gestió de la vida.