Des del Paleolític la nostra sorpresa davant la mort no ha canviat. En representar un ritu funerari, sempre s'inclou en el quadre la tristesa i l'angoixa enfront de l'atzar; en pinzellades suaus o a altes dosis, depenent del tractament emocional d'aquesta cultura, més expressiva o moderada. Ritualitzem la mort intentant comprendre-la. Un esforç innecessari, però que continuem fent després de milers d'anys. Comprendre la mort suposaria entendre la vida en el seu conjunt i sembla que només podem respondre a preguntes parcials i limitades. Això és el que fa la ciència. Com deia Kant, continuarem preguntant-nos sobre el que no podem respondre, perquè intentar entendre-ho és part del que som. La cerca de sentit a la mort és potser el major exponent de la voluntat de comprendre, condemnada al fracàs.

En alguns enterraments prehistòrics, com en el jaciment neandertal de Kurdistan, les restes enterrades estan coberts per una antiga corriola, la qual cosa ha fet pensar que es podien posar flors sobre els cadàvers. Deixar al difunt sense mort perquè els carronyers matin el cos, el considerem una crueltat; què dir d'arrossegar el cadàver lligat a un cavall, fins que Aquil·les va devastar el cos d'Héctor. Antígona desobeïa l'ordre del rei, que obligava a un dels seus germans a deixar el cos com a escombraries. Malgrat posar en perill la seva vida, mai va dubtar a oferir-li les bombes funeràries adequades.

Els funerals canvien de lloc, a temps, però l'estructura profunda és inamovible: cal fer alguna cosa, parar-se per un moment i acomiadar als morts. Donem condolences i ho agraïm; sent fórmules rígides, expressions formalitzades per a expressar el dolor, les condolences semblen contradictòries. En molts llocs i durant molt de temps s'ha pagat a les dones perquè plorin en els funerals, una cosa sorprenent per a la sensibilitat actual, subordinada a les bones expressions de les emocions. Els lloreros sempre són dones a canvi de diners, però les llàgrimes més famoses de la literatura, les més masculines: Gilgamesh lamenta la mort d'Enkidu, Aquil·les la de Pàtrocle, del seu pare Jorge Manrique, Miguel Hernández la de Sijera, Lorca la de Sánchez Mejías.

La infidelitat moderna va abandonar el ritu i va intentar passar ràpidament a una altra cosa, només va aconseguir augmentar l'angoixa. Hem de manifestar la incomprensió que ens produeix la mort d'una persona volguda a través de la nostra participació en una litúrgia col·lectiva, encara que això no eviti el sofriment en solitud. En una ruptura amorosa, com els sonets, posen ordre, mètrica, rima en l'horror. Descontentament en forma i lloc adequats, perquè la vida ha de seguir, com diu el tòpic. I seguirà. Miguel Hernández, en la preciosa església, deia: "Em vaig del meu cor als meus comptes sense la calor i la consolo de ningú"; del cor destrossat a pagar la multa a temps per a no perdre el descompte. Mes sota terra, la vida li satisfà sense pietat. La vida segueix, perquè la mort és l'única cosa que no té remei. No és creïble el que diuen els cristians, "Ja estarà en l'alè del seu pare": si fos així, per què no els satisfà la mort? Però tampoc s'entén la suposada iconoclasia de qui no acudeix a donar condolences als funerals, amb l'excusa de la seva mera formalitat. Sense consol: ritual, rima, encaminament del dolor.

Els migrants de pota final que han arribat a la península acaben d'anunciar en la ràdio que diversos cossos van ser expulsats de la presó.