Tant feministes com ecologistes vam veure l'oportunitat de posar la vida en el centre de la pandèmia de COVID-19. No érem uns idiotes, sabíem que els poderosos i molts ciutadans estarien encantats de tornar a la normalitat de sempre. Especialment, els que van passar un confinament tendre en els seus xalets o en els seus caserius de luxe.
Vaig publicar llavors el reportatge “Kaka ongarri egin” en la revista Gakoa d'ARGIA. Vaig rebre alguna experiència comunitària inspiradora, així com situacions extremes d'explotació d'empleats de llar i cuidadors residents. Sí, treballaven en xalets de rics o en granges de luxe. Perquè, després de cinc anys, el món està encara més embrutit.
En el context de la reacció bel·licista de malson liderat per Donald Trump i Javier Milei, hem conegut que el Fites Empresarials d'Euskal Herria ha proposat en el fòrum econòmic la revitalització de la “indústria de la defensa”, amb el vistiplau del representant del Govern Basc.
Els professors i investigadors universitaris que van signar el manifest “Euskal Herria postCOVID-19” han obert ara el manifest “La indústria armera no és el camí” per a denunciar les implicacions ètiques, ambientals, econòmiques i socials que suposa l'enfortiment de la indústria de la guerra i reivindicar un model econòmic més just i sostenible.
D'altra banda, el 30 de març ha estat el dia internacional de les treballadores de llar, i l'associació Dones Migrades Feministes Cuidadores Sociosanitàries ha difós un comunicat per a denunciar que la modalitat de resident perpetua les “pràctiques racistes, colonials i, en conseqüència, feixistes”: “Continuem sent invisibles, explotades, marginades, deshumanitzades, per una societat i una legislatura, que prefereixen mirar cap a un altre costat de la comoditat dels seus privilegis i assumir els cossos de dones migrades i racialitzades per a mantenir un sistema de cures inresponsable”. Els fons voltor i les empreses d'ocupació, segons han recordat, s'han apropiat d'ells.
Quina relació té la situació d'internet amb la indústria armera? Tot, com els genocidis de Palestina i la caça del llop (veure columna de la setmana passada). En paraules dels economistes feministes, la vida de capital és un clar exponent del conflicte. No és només que uns cuiden del món que uns altres volen destruir. Aquests processos de destrucció condemnen a les dones migrades a netejar la nostra caca.