L'escriptor Juan Bautista Bilbao Batxi treballava en un vaixell i enviava les cròniques dels seus viatges al diari Euzkadi. Gràcies a això, comptem amb interessants cròniques de principis del segle XX a tot el món, en basc. Al juny de 1915 va fer una petita parada a Múrcia. Heus aquí una part de la seva crònica:

“Avui he anat al poble i algun eunuc ha estat darrere d'ell dient 'Jhau, givi guan peny', joayua!

–Jo no soc anglès si soc el que té...

–E usté basco? Aquest poble no i inglé?' -em va dir un ancià-.

No veieu què ikurriña deien els nostres vaixells? Un carabiner diu llavors: 'És jente que no sap de lletra i per això no coneix la bandera'. Coneixeu també la ikurriña? Després vindran nosaltres a les il·lustracions al lloc que tenen en tots els basteres de la vostra ikuriña massa gran”

On Batxi diu “ikurriña”, clar, cal entendre la bandera espanyola. Segons aquesta crònica, per a aquella època la bandera espanyola estava molt present a Euskal Herria, i, per la qual cosa fora, no sembla que a Múrcia. Després d'haver mirat una mica en els llibres d'història, m'he assabentat que, després de les Guerres Carlistes, per a la construcció d'una nova nació d'Estat, es considerava imprescindible el símbol clar i precís de la nació espanyola. En 1908, en concret, es va establir en els festius nacionals l'obligatorietat d'onejar la bandera en tots els edificis públics. No obstant això, tinc el dubte que només ho posaven els dies festius, i tinc la sensació que a Euskal Herria la bandera s'ensenyava tots els dies, i a Múrcia, molt menys. Per què serà?

Record que quan vaig començar a venir a Euskal Herria, cap a l'any 2002, el panorama era molt diferent. No es veia cap bandera d'Espanya per cap part. A Catalunya sí, en tots els llocs oficials es col·locaven amb normalitat les banderes espanyoles. Nosaltres, els catalans, érem molt internacionals, cosmopolites! En aquella època, pel que sembla, no fèiem cas a les banderes. Però, no obstant això, em recordo bé de com el meu company de pis, molt implicat en el moviment LGTBI, i que en realitat no li tocava preocupar-se massa pel color de les banderes nacionals, va dir aquell dia la Diada: “Jo vull posar-me senyera al balcó”. I tots ens vam anar immediatament. M'alegrava de veure una senyera al balcó de la meva casa...

La mare ens va convidar a un creuer l'estiu següent a la celebració del referèndum de l'1 d'octubre a Catalunya. Sabia que en aquest moment el sentiment nacional espanyol estava inflat, però em va espantar veure com gairebé tots els turistes espanyols del vaixell usaven la bandera espanyola per a ensenyar-li en la motxilla, en el coll de la samarreta, en la sabatilla... I com això no ocorria amb els ciutadans d'altres estats. Crec que encara continua existint l'obsessió de mostrar la bandera entre els espanyols. Per exemple, la meva filla em va parlar del cas d'una nena que va venir de Saragossa a l'institut. Tota la taula estava adornada amb banderes espanyoles.

Fa unes setmanes vaig anar a donar una xerrada a una iniciativa de Sortu. Al final de l'acte van sortir unes grans banderes de colors que no reivindiquen res. No vaig veure la ikurriña. Jo crec que alguns símbols, en el context espanyol, són símbols de resistència nacional, i per això també són antifeixistes, o almenys així ho entenc jo. Dubto que en aquests moments d'ofensiva espanyolista i feixista, deixar de costat els símbols nacionals sigui un luxe massa gran.