Últimament cada vegada escoltem més que molts joves no tenim poder per a comprar un habitatge. A vegades sembla que no hi ha més temes, és cert que és un tema seriós. A mi, malgrat estar prop del 31, encara em falta una mica per a aconseguir l'habitatge que serà meva. Però és veritat que he tingut més sort que altres joves perquè he tingut l'oportunitat de quedar-me en el caseriu familiar (amb tot el que això implica).
Anit, abans d'adormir-me, va aparèixer en les xarxes socials un vídeo sobre aquest tema. D'una banda, apareixia una advocada de 55 anys que té set habitatges: el seu habitatge habitual; una primera petita que va comprar sent jove; una casa de muntanya; la casa de la platja; la casa que va rebre dels seus pares; i altres dos en lloguer. Va subratllar que el seu fill també està acabant els seus estudis d'advocat i que, mentrestant, també treballa i acaba de comprar un habitatge. Els seus pares li han ajudat econòmicament.
És gros que la joventut no tingui poder per a comprar un habitatge, però no sé si seguir el ritme que porta aquesta societat no és més preocupant per a un jove
D'altra banda, apareixia un jove estudiant en la universitat. Deia que s'alegrava d'aquesta dona i del seu fill, de tenir una sort així, però que ell era l'únic membre de la família que ha arribat a la universitat. Estudia als matins i treballa a les tardes, i ha de lliurar una part del seu sou a la família per a poder pagar totes les despeses del mes. Per tant, no se li pot comprar un habitatge.
Vaig escoltar les dues parts a gust, ja que no tots vivim en la mateixa situació i compartir opinions és una cosa que ve bé. Vaig sentir les dues ribes i em vaig posar a pensar. Però la vida no és blanca ni negra. Hi ha milers de situacions intermèdies i la de tots no és la mateixa.
És gros que la joventut no tingui poder per a comprar un habitatge, però no sé si és més preocupant per a un jove seguir el ritme que porta aquesta societat. Sovint sembla que vivim per a les xarxes socials. En ella cal mostrar els viatges que realitzem, la roba que portem, el collage fotogràfic dels menús dels restaurants que estan al límit (per si de cas no ens ensenyen fotos del rebut), i tot això per a poder ensenyar-ho, un mòbil de primera línia. Podem despertar-nos al matí a Durango, menjar a Bilbao, agafar el tren i per a la tarda ja estarem a Madrid, en un sopar o veient un concert.
Caminarem d'aquí cap allà, gastant en moltes coses, però encara no en un habitatge.