La neu amaga la terra i les petjades dels éssers que busquen plaer. Sota la bellesa de la neu hi ha temps, anys, generacions, efemèrides, cites; però quan passa el temps apareixen paraules que no s'han dit abans o després. La neu ens fa recordar que podríem relliscar i caure. Mentre neva en algun lloc, algú escriu, sigui una cançó o un poema. De fet, els poemes i les cançons tenen els mateixos efectes secundaris que la neu: ens alteren, són a vegades un obstacle, poden emmalaltir-nos, però a més, o per sobre d'això, ens serveixen per a fer-nos sentir les parts del nostre cos. Ens serveixen per a prendre mesura al temps. La neu és incertesa, però també bellesa, fred, llunyania, aïllament. Sota ell s'amaguen els records com un muntanyenc mort. Alguns emergeixen amb l'ensulsiada i altres queden enterrats sota ell per sempre. Una vegada van ser cossos. Diríem que la neu, com el desert o la mar, es converteix en el mirall del que mira. Per això, abans que la neu de l'exterior es fon o es congeli, volem deixar per escrit tot el que hem viscut i regalar als que estan en llocs on no arriba la neu.