argia.eus
INPRIMATU
Paula Estévez
"La imatge sempre ha quedat relegada a Euskal Herria"
  • Sovint, dibuixants i il·lustradors viuen de mil treballs. És conegut aquest aspecte del sector. Sobretot el que es pot dir precarietat, també invisibilització. Paula Estévez (Donostia-Sant Sebastià, 1984), per exemple, ha estat present en ARGIA durant els últims cinc anys, amb freqüència en la secció Opinió, però també ha fet treballs sobre temes d'actualitat i reportatges. Els autònoms com ell solen fer un munt d'encàrrecs. Ha estat en la Fira de Durango amb dos nous treballs: El còmic Linbo planeta, publicat amb l'editorial Elkar, és el treball més llarg que ha fet mai; i Tupust! en representació del col·lectiu Gu.
Gorka Peñagarikano Goikoetxea 2024ko abenduaren 18a
Paula Estévez, Durangoko Azokaren aurtengo edizioan. (Dani Blanco / ARGIA CC-BY-SA)
Paula Estévez, Durangoko Azokaren aurtengo edizioan. (Dani Blanco / ARGIA CC-BY-SA)

Prendrem el planeta Linbo a les nostres mans i després ens dirigirem a altres coses. Una vegada obert el llibre, la següent frase de dedicació: “Un nen que mai deixa somiar”. Però no és només un llibre dirigit a nens. És fàcil
de llegir, i crec que està catalogat per a majors de vuit anys. Però el tema mereix una lectura diferent, i a mesura que s'avança en l'edat s'aprofundeix més en ell.

Fa poc publiquem en ARGIA una entrevista amb Craig Thompson, un conegut dibuixant de còmics estatunidenc. Ell parlava que la labor del dibuixant de còmics és mantenir la passió de la infància. Sí, com a autor, per a ell; però crec que mirava més al lector. Com ho viu vostè?
Jo diria que soc així, d'aquestes que mantenen la il·lusió fins i tot amb les coses petites, entre elles els experiments [assenyala el còmic]. Crec que ho porto en el caràcter. Però sí, i m'agrada, com a adult, la gent que manté la seva essència de nen. Jo mateix intento mantenir-ho.

Això ho mantenen els còmics, no? Vull dir, la resta dels llibres, la novel·la, la poesia, etc. són més, dit a grosso modo, “coses serioses” i per a adults. En canvi, està “mal vist”, o ens fa por veure a un adult llegint un còmic.
Això és una cosa que està en la nostra societat. Té relació amb la cultura. Vas al Japó i veus als adults llegint còmics en el metre. Això dels còmics no és només cosa de nens. En el nostre cas, diria que la imatge sempre ha estat subestimada. Al final, a Euskal Herria, el pes es dona a la llengua, a la paraula, perquè sempre hi ha hagut por de perdre-la. Per tant, la imatge sempre s'ha quedat una mica abandonada.

No obstant això, tornant a la pregunta, diria que el còmic té una manera de vincular-se a la seva infància. Alguna cosa d'això és molt interessant.

Acaba de publicar el planeta Linbo i ha arribat a la Fira de Durango. Quin compte la història? Quin va ser el guió que et va arribar a tu?
Es tracta d'una obra de teatre de la companyia Dejabu, que va ser portada a l'escenari en 2017. La proposta ha arribat de la mà d'ells. Volien que la guerra, com a tema, s'acostés als nens. Per a això van crear la història, per a comptar des d'un punt de vista infantil algunes de les qualitats de la guerra, d'una manera divertida. Però la història té una altra volta: requereix molta feina d'imaginació. No és una història de guerra bruta.

Hi ha un protagonista, una nena anomenada Numa, que s'amaga en la nevera per a escapar de les bombes que cauen del cel.Viu en una
situació dura, molt violenta, en les ruïnes de les cases de la seva ciutat, ja que la guerra va destruir tot l'entorn. És ell qui ha creat la seva pròpia vida, on li ha tocat estar. Al seu voltant, amb els seus ninots. Està completament només i té un refugi per al frigorífic. Vol escapar d'aquesta situació, somia amb això i utilitza la imaginació per a això.

La història és d'origen àrab.
Sí, al teatre també es va portar així.

El còmic comença amb unes frases en àrab.
També se sentia la llengua àrab en el teatre. Així va ser com em va arribar a mi.

No s'esmenta explícitament, però es refereix a Palestina. És el que esteu fent.
Es donen pistes per a entendre. Numa està només fins que es troba un gos i es fa el seu amic, i li explica com hi ha una enorme paret que va cap enllà, que hi ha mar per aquí, desert per allà... És a dir, que no poden anar-se. I sofreix atacs al llarg de tota la història. En tot moment es pensa en com escapar d'aquesta situació, i com li agraden molt les estrelles i els planetes, es posa a això: a buscar artefactes per a poder volar, per a escapar.

Més endavant, Numa compte com han arribat a aquesta realitat.
Compte els seus records com a nen. No és molt conscient del que va succeir, però sap que alguns homes van venir a la seva terra, que de sobte no podien fer ni una cosa ni una altra... I d'un dia per a un altre els artefactes van començar a caure del cel. També recorda que molta gent es va anar, però la seva família va decidir quedar-se allí, cuidant la seva casa. Una nit de semblant bombardeig, per a protegir-ho, Numa es fica en el frigorífic, i quan surt d'ell ja no hi ha ningú en tota la ciutat. Només militars.

Els soldats diuen: “Aquestes terres són nostres. Això és el que diu el nostre
llibre”. Evidentment, aquí està el tema de l'ocupació, sí.

Dani Blanco / ARGIA CC-BY-SA

El relat m'ha semblat molt viu, el fil se segueix fàcilment, i també es poden trobar pàgines molt diferents quant a disseny i il·lustració. I en format de dues pàgines molt pensat. Vaig prendre aquesta traça.
Sí... Ha estat difícil, perquè al final era una obra de teatre. L'obra em va semblar molt potent, per part dels actors, perquè estava ben treballada, omplien molt l'escenari i aconseguien mantenir a l'espectador molt atent. Però, naturalment, l'obra estava limitada a l'escenari, on tot ocorria. El còmic demana una altra elaboració.

[Obre el llibre i assenyala amb el dit diverses vinyetes a mesura que passen les pàgines] Es poden dibuixar els primers plans, o poden ser més generals, necessita que els personatges es moguin... Per fi, en l'escenari, Numa estava gairebé sempre ficat en la nevera i sortia d'allí en molt pocs moments. Això, passar al còmic del no-res, seria molt avorrit; m'avorriria a mi mateix.

I quines decisions has pres?
A la història de donar dinamisme, he buscat situar una mica fora de les vinyes alguns elements. A vegades més tancat, altres més ample... Això [assenyala una part del còmic en la qual es dibuixa un recorregut interactiu a través d'un fil] m'ha agradat molt fer-ho, jugar una mica amb el lloc que envoltava a Numa, explicar més, donar dinamisme, entendre millor la situació en la qual viu la gent... També funciona com a joc.

Després, quan Numa comença a somiar i a imaginar com s'escaparà d'ella, en aquest cas, què és la realitat i quina la imaginació, he volgut trencar amb el format habitual de la narració. També he jugat amb això.

Dani Blanco / ARGIA CC-BY-SA

Deixant a un costat el planeta Linbo, Tupust! Com també formeu part del col·lectiu, heu presentat el llibre de còmics Gu, aquí, en la Fira de Durango, dues o tres hores abans de l'entrevista. Fa vuit o més anys vau començar a ajuntar a diverses dones d'Euskal Herria per a unificar el feminisme i el còmic, per a parlar en basc [en ARGIA, en el número 2.756, abordem més profundament Tupust! ]. Heu anunciat el final, el tancament de cicle. Suspensió, com a mínim. En el moment en
què comencem plantegem fer una trilogia: Jo vaig ser el primer, tu el segon i nosaltres el tercer. Per tant, en aquest sentit, el final era anunciable. De totes maneres, treballar en equip, no sé com dir-ho... Al final és una cosa que lleva molta energia. El que ens ha unit és el còmic, però en realitat som persones molt diferents, de diferents llocs, treballar junts ha necessitat un treball... Hem decidit, amb el tercer llibre a la mà, acabar de moment el recorregut.

Acabar amb Gu no és casualitat. Heu reivindicat la importància de treballar en col·lectivitat.
D'alguna manera, el nostre objectiu era obrir les portes a un altre còmic basc. Perquè vèiem que el còmic en basc era tancat quant a estil, en el que a temes es refereix; i eren molt pocs autors, i encara són coneguts. Volíem obrir-ho, i per a això comencem amb Tupust!.

Hem vist que hem donat una plaça a molts autors per a explicar el seu treball, i hem vist que s'està donant un canvi també en el camp del còmic. Estem veient altres treballs en els últims anys.

Quin sentit té el canvi? I a quina obra es refereix?
La majoria dels còmics són gairebé sempre homes, i la majoria dels còmics estan dirigits gairebé sempre a homes joves. El públic sol ser això. Els temes que es treballen són molt concrets: còmics d'aventures, que conten una història de la història... S'han deixat de costat molts altres temes.

Però en els últims anys, el Govern Basc ha vingut subvencionant la creació de còmics, la qual cosa ha suposat la realització d'una altra mena de còmics. Per exemple, Maitane [Gartziandia] Ño! còmic (ARGIA, 2023). En una època, segurament, no es publicaria a Euskal Herria. Està donant un canvi i és una alegria.

Dani Blanco / ARGIA CC-BY-SA

Us vau separar dels homes i vau formar un grup de dones amb els objectius clars que esteu assenyalant.
Quan tens grans intencions no tens més que dirigir-te a la col·lectivitat. Una sola persona no pot canviar completament la situació. Tupust ha servit per a unir forces! Creacions per a la presa de plaça.

Vau publicar el primer llibre en 2019, amb una editorial, però vau trencar la relació amb el segon llibre, per alguna disputa. Així ho heu comptat en la presentació del llibre.
Van succeir moltes coses. Quan comencem amb el projecte, l'editor de l'editorial era una altra persona, i ell va apostar pel que anava a sortir sense saber molt bé el que anava a sortir. Justament, l'editor va canviar poc abans de publicar el llibre. I bé. És cert que en aquest primer llibre els autors eren més coneguts que en el segon. En el segon, nosaltres volíem introduir autors més avantguardistes, perquè fos més innovador. Però això no va anar bé vist. Al principi sí, ens van dir que el publicarien, però en veure el treball es van tirar enrere.

Nosaltres havíem convingut amb els nostres col·laboradors autors que ho publicaríem, i com alguns de nosaltres estem una mica acostumats a l'autoedició, decidim treure-ho.

Penso que des del punt de vista de les editorials no es veu rendibilitat econòmica per a aquesta mena de llibres.
Els llibres amb imatges, per descomptat, tenen una rendibilitat molt de menor. Les despeses d'impremta són majors, des del paper. També és cert que el públic és més petit, si no és una cosa que s'ha creat per als nens. En la literatura infantil es poden complir unes previsions de venda.

"Hem donat una plaça a molts autors, està donant un canvi en el camp del còmic"

Els adults que llegeixen còmics són pocs, i per això la rendibilitat, suposo, és menor. Potser la publicació d'una obra d'aquestes característiques exigeix a l'editorial algun tipus de compromís. És a dir, no tant mirar als diners, sinó dir “això ha d'existir”. Alguns tenen aquest compromís i altres no volen assumir-lo.

En la presentació del llibre vostè esmentava, Paula, que la creació de còmics està oculta i que el col·lectiu té com a objectiu donar veu a aquesta. En el camí de la visualització, sense editorial, és fàcil?
Nosaltres hem intentat donar cabuda als molts autors que hi ha a Euskal Herria. Però és cert que no tenir el suport d'alguna editorial no dona tanta espectacularitat, ja hem vist que això és així. Però bo, el que va llegir aquell primer llibre, espero que arribi també a aquest tercer i no es detingui en el camí.

Abans de començar l'entrevista em comentaves que els còmics, els llibres d'il·lustració en general, passen en un segon pla.
És una pena. Al final, uns grans noms, encara que siguin pocs, ho agafen tot, i els altres ens quedem a la cantonada.

També en la Fira de Durango. A penes s'han presentat.
Només els grans noms són els que segueixen endavant, i si encerten amb el tema, encara més.
Queden relegats alguns treballs molt bons i molt bonics, això és així. I que tots mirem a la Fira de Durango, a cegues, això també és així. I si és així, molts es quedaran en el racó. No és possible que això mostri un miler de llibres.